CatalunyaEspanya

Manel García Biel: Nacionalisme, ni espanyol ni català

Parafrasejant Marx podríem dir que “la religió, el futbol i el nacionalisme són l’opi del poble“. Tots ells apel·len a instints i emocions irracionals en oposició a la raó de les necessitats objectives. Això és aplicable per entendre la situació actual de Catalunya.

Ens trobem davant d’un escenari d’eleccions al Parlament de Catalunya resultat d’un període de greus turbulències. Unes eleccions convocades pel Govern de l’Estat, després dels greus fets passats des del mes de setembre a Catalunya: sessions del 6/7 de setembre al Parlament on es vulnera la legalitat de l’Estatut per la majoria independentista; mobilitzacions davant els registres fets a les conselleries i empresonament dels presidents de l’ANC i Omnium; manifestació multitudinària de rebuig; referèndum il·legal de l’1-O lligat a una intervenció descontrolada de les forces de seguretat; Aturada de país” del dia 3-O i successives manifestacions multitudinàries de partidaris i contraris a la independència; una falsa declaració d’independència; advertència del Govern de l’Estat al Govern de la Generalitat on s’amenaça d’aplicar l’art. 155 de la Constitució. Després i de manera continuada, una “suposada” declaració de la República pel Parlament; aprovació del 155 pel Senat, aplicació del 155 per part del Govern del PP amb cessament del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament amb convocatòria d’eleccions al Parlament pel 21-D.

Posteriorment, fugida del cessat president de la Generalitat a Brussel·les, citació del Govern per part de l’Audiència Nacional i de la Mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem. Els membres del Govern que es presenten a l’AN són empresonats, mentre que amb posterioritat els membres de la mesa, després de declarar que realment no s’havia proclamat res i de renunciar a la unilateralitat, són posats en llibertat sota fiança i amb condicions.

Com hem arribat a aquesta situació? Qui és o qui són els responsables dels costos econòmics i polítics de tot això? Qui és o qui són els responsables de la greu fractura de la ciutadania de Catalunya i de la ruptura emocional entre catalans i espanyols?

No hi ha dubte que hi ha uns responsables i són els que han dividit la societat catalana en blocs antagònics, mentre una bona part de la ciutadania no sortim de la incredulitat. Els responsables són els que des de posicions de nacionalisme radical, català i també espanyol han utilitzat política i electoralment l’enfrontament en benefici propi.

Fa molt de temps que la dreta espanyola, representada pel PP ha vist en l’enfrontament amb el nacionalisme català una via de guanyar posicions electorals, tot i que això pogués comportar crispació i fractura social. El PP des de la seva frontal oposició al nou Estatut de Catalunya no va parar d’utilitzar a Catalunya i els catalans com l’enemic exterior amb el qual guanyar electoralment el govern d’Espanya i fer passar a l’oposició, amb la seva ofensiva, a un PSOE acovardit.

Tot això malgrat el cost de desafecció que va comportar a Catalunya veure retallat el seu Estatut que havia estat aprovat en referèndum per la ciutadania després de la seva aprovació pel Parlament i al Congrés dels Diputats.

El nacionalisme espanyolista i l’enfrontament amb Catalunya li han permès al PP aparèixer com el defensor de la unitat d’Espanya, i alhora deixar en segon pla tot el relacionat amb la seva corrupció i les seves polítiques antisocials.

Cal dir que en tot aquest temps l’aplicació del 155 no ha estat el pitjor que han fet el PP i el seu Govern. El pitjor que ha fet Rajoy ha estat la seva inacció cap al problema que s’estava creant a Catalunya i la manca de la més mínima proposta per solucionar un problema polític de gran intensitat, no es pot dubtar que aquest sol fet invalida a Mariano Rajoy com a governant .

Per ajudar a la confrontació interna de Catalunya sorgeix Ciutadans que fa de la problemàtica lingüística un element de divisió a partir d’una mentida reiterada de forma constant que pretén dir que a Catalunya es discrimina el castellà i atacant la política d’immersió lingüística que sens dubte ha estat un element de cohesió de la societat catalana en permetre el coneixement dels dos idiomes i evitar la divisió de la societat per raó de la llengua. Cal destacar que la immersió lingüística no va ser una proposta del nacionalisme sinó de l’esquerra del PSUC i del PSC. Posteriorment Ciutadans salta a la política nacional on es caracteritza per anar fins i tot més enllà que el PP en la defensa del nacionalisme espanyolista i la seva confrontació especialment amb el nacionalisme català.

Mentre a Catalunya el catalanisme transversal que havia estat sempre dominant va sent poc a poc substituït per un nacionalisme català cada vegada més radicalitzat. En un primer moment i aprofitant la retroalimentació de l’enfrontament entre nacionalismes és usat per la CiU d’Artur Mas per aconseguir un avantatge electoral i poder accedir al poder. Cal dir que al principi aquest enfrontament va ser volgut per ambdues parts, que obtenien rèdits electorals un en l’àmbit de l’Estat i l’altre a Catalunya, i que no impedien les seves coincidències pel que fa a les polítiques econòmiques i socials. El PP dóna suport als pressupostos de CiU a Catalunya, i mentre CiU vota les lleis econòmiques i laborals del PP a Madrid, des de la Reforma Laboral fins a les del sostre de despesa base de les retallades socials.

Posteriorment CiU per sostreure a les mobilitzacions contra la seva política de retallades se suma al moviment independentista fent una entesa amb el nacionalisme radical tant d’ERC com de la CUP inicia un camí cap a una suposada independència, en allò que tots coneixem com “el Procés” i el full de ruta“. I a partir d’aquest moment i mitjançant la política de victimització i d’un missatge basat en la il·lusió d’una independència que serà la solució a tots els problemes, que segons el nacionalisme català estan causats per un enemic extern que es diu “Estat espanyol, aprofitant el rebuig social d’un govern clarament impopular per les seves polítiques socials i territorials com el de Rajoy. És així com es llancen a un camí cap a una “independència irreal” que ha aconseguit un alt nivell de mobilització social, especialment de classes mitjanes, jubilats i estudiants. I que tot i que s’hagi demostrat que ha estat un “engany col·lectiu“, continua com una “certesa” possible en la mentalitat d’una part important d’una ciutadania “abduïda” pels somnis independentistes.
La realitat és molt crua. S’ha confirmat el desig d’Aznar que abans es trencaria Catalunya que Espanya. La realitat social catalana s’ha modificat de forma substancial i el que abans era una comunitat cohesionada avui és una societat dividida pels discursos identitaris d’uns i altres que tracten de dividir la societat entre catalans d’origen i d’adopció. I alhora es dóna una fuga d’empreses que ja fa albirar en el curt termini un important retrocés de l’economia catalana que pot comportar greus repercussions socials d’afegir a les retallades que s’han continuat donat en temps del “Procés“. I mentre la vida política continua dominada per l’enfrontament entre els blocs del nacionalisme radical català i el nacionalisme recentralitzador espanyol, d’una banda el que queda de CDC amb ERC i la CUP i de l’altra el PP i C’s.

I mentre el conflicte social continua amagat sota els discursos nacionalistes i la dificultat per fer-se sentir dels que podrien defensar una altra via basada en la defensa, protecció i millora de l’autogovern, d’una societat transversal, com es definia el “catalanisme popular“, que posi els problemes reals de la gent en primer lloc. En definitiva cal un esforç diferenciador de les opcions de l’esquerra, que parteixen de l’anàlisi de la situació real del país i volen solucions racionals i progressistes a partir d’un canvi constitucional i un millor encaix de Catalunya. Però aquestes esquerres estan dividides i assetjades pels dos blocs frontistes d’independentistes i centralistes.

En l’actualitat no hi ha solució al problema sense la participació de les forces transversals que representen el PSC i “Catalunya en comú“. I una solució possible per a Catalunya hauria de passar per la participació d’aquests partits en la solució per tal de diluir la divisió i els fronts creats. En aquest moment tots dos partits tenen una gran responsabilitat de derivar l’actual situació, basada en l’enfrontament entre nacionalismes a una altra on la problemàtica real de la ciutadania sigui afrontada des de posicions polítiques de progrés. I aquests partits tenen una gran responsabilitat d’aconseguir la imprescindible col·laboració entre ells (en el cas d’Espanya entre PSOE i Podemos), per aconseguir el canvi a Catalunya i a l’Estat per part dels que volen representar la raó de posar com a prioritat la realitat social i econòmica de la ciutadania enfront de les irracionalitats i els penya-segats de les propostes dels nacionalismes d’una i altra banda.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button