Jordi Ortega: La socialdemocràcia entre el federalisme i la renacionalització d’Europa. Habermas a les eleccions alemanyes
La integració europea entra en les eleccions alemanyes.
Jürgen Habermas irromp a les eleccions alemanya amb un atac directe a Angela Merkel: Alemanya dorm en un volcà (1). Polemitza amb Wolfgang Schauble: No volem una Europa alemanya (2). Obria un debat més ampli: com construir una democràcia a Europa sobre la base d’uns “estat nacions” construïts desprès de la pau de Westfàlia. Una qüestió que ens permet reflexionar a Catalunya entorn a conceptes de ciutadania, sobirania i dret de decidir.
Wolfgang Schauble, ministre de finances, es mostrava contrariat per les critiques de l’oposició; li recriminaven no estalviar i estalviar massa poc. Manté la defensa d’una defensa dels programes de ajustos i reformes estructurals, en que la consolidació fiscal, superar els desequilibris és el mitjà de assolir la regió més competitiva… un creixement equilibrat i sostenible. Per Jürgen Habermas no és creïble aquest exercici d’humilitat de Wolfgang Schauble.
Jürgen Habermas critica que Alemanya imposi als països perifèrics una dura política d’estalvi, en nom de l’imperatiu del mercat i, al mateix temps, nega les seves responsabilitats. Fins Mario Draghi (BCE) ha dit “no és admissible que la política econòmica d’un país comporti riscos que ultrapassin les fronteres, afectant als restants socis de la unió monetària”. L’agenda política d’austeritat alemanya li permet estalviar al soci més fort, però comporta danys irreversibles en els països més febles. Quan es tracta de respondre a les conseqüències d’aplicar l’agenda Alemanya Europa desapareix, no més queda la sobirania nacional.
Dificultat de una diagnòstic critica del euro.
Grècia ha entrat en el debat electoral alemany. Wolfgang Schäuble, en una acte de realisme, mostrava que és inevitable abordar un tercer rescat per Grècia. Merkel culpa al SPD de la crisis grega ha estat, curiosament, el titular de la premsa. En un tema de gran complexitat s’anteposa els titular a la diagnosis. El resultat acostuma es ficar el debat polític en un carrers sense sortida.
Les declaracions de Wolfgang Schäuble era resposta a la “quita” proposada per Mario Draghi –calia donar confiança als creditors, no hi haurà quita. La reacció de Peer Steinbrück, candidat del SPD, es recordar que Angela Merkel va dir al 2010 que “no donaria un cèntim més”. Volker Kauder, president del grup parlamentari de la CDU, va respondre que va ser Gerhard Schroeder qui va portar als grecs a la zona euro. Ara Gerhard Schroeder llançarà un atac contra les falsedat del cost de la crisis del govern!
Sigmar Gabriel, líder del SPD, va marcar distàncies respecte la política de Gerhard Schroeder: “la unió monetària va ser un greu error” (3). Obre la porta a un revisió de la política socialdemòcrata la darrera dècada? Quins efectes teòrics té? Mentre Angela Merkel, que no havia entrat en el debat, surt davant l’opinió pública amb una critica al SPD -quan subscriu les paraules Sigmar Gabriel!
L’elit intel·lectual incomoda amb la política alemanya.
Ningú dubta que són les pitjor eleccions des de 1949. El duel entre Peer Steinbrück i Angela Merkel el va salva de l’avorriment les preguntes directes i ben gesticulades de Stephan Raab. També Anne Will va impressionar, però cap dels dos candidats tenia respostes a les grans qüestions (un debat de “primera classe”, es com tenir a Jordi Evole fent preguntes enlloc de moderar el temps).
El govern i l’oposició estan convençuts que és “impopular” explicar als ciutadans les alternatives a la crisis: cap d’ella serà gratuïta. Jakob Augstein, a Spiegel. Els votants prefereixen “tancar els ulls i esperar veure passar la crisis”… s’imposa aquesta “coalició irracional [dels ciutadans] amb la cancellera” (4). No hi ha una campanya electoral digna d’aquest nom! Els problemes de la zona euro sembla són massa abstractes per ocupar un lloc en les eleccions. Rafael Poch mostra com el SPD ni treu punta al escàndol de la NSA, ni la crisis grega… Més crític és Harald Welzer, autor de Guerra Climàtica, anuncia romandre lluny de les eleccions: “davant una política sense pla no penso votar”, seria un “exercici espiritual masoquista” (5).
Jürgen Habermas lamenta que enlloc es pot trobar imaginació, coratge i voluntat política per assumir el lideratge i les responsabilitats. Europa està governat per “l’oportunisme conservador” sense cap nucli normatiu. S’esperava per part del SPD una campanya audaç, capaç de mostrar que Angela Merkel és una “ànima buida”.
Europa de la disciplina i austeritat.
Wolfgang Schäuble elogia les reformes preses a alemanya fa una dècada; “els efectes no sorgeixen de la nit al dia”… Alemanya, llavors el malalt, gracies aquelles polítiques és “l’actual motor de creixement i competitivitat”. Elogia l’agenda 2010 de reformes de SPD i Verds, impulsada per Gerhard Schroeder al 2002. Només li faltava a Peer Steinbrück, un elogi de Wolfgang Schäuble a Gerhard Schroeder, en el moment que el ex- canceller li dona suport.
L’SPD encara no ha sortit de la seva llarga marxa pel desert. Els cartell al carrer de Republicaner (neonazis): Sarrazin hat Recht –els hi fa recordar al representant del SPD al Bundebank defensor de retallades amb arguments social darwinistes. S’esperava una proposta de “domesticar els mercats financers” que hi és al programa del SPD; ha quedat reduït a “contra el frau fiscal”. L’oposició va votar tots els “rescats” proposats pel govern. Peer Steinbrück ara esborra determinades pujades d’impostos del programa electoral, mentre descobreix que “no és sexy pujar els impostos!” (6).
Europa viu atrapada en una política irracional. Angela Merkel defensa la potencia exportadora alemanya. L’objectiu al 2020 és que tots els països tinguin superàvit! Un món exportador necessita un planeta importador, el superàvit és impossible sense que ningú tingui dèficit. Ningú vol parlar d’Europa com a resposta dels desequilibris entre centre i perifèria, que Helmut Schmidt, Europa retorna a la seva vella història de conflictes. Davant això la política socialdemòcrata no té res més a oferir que un “mal menor” -lamenta Harald Welzer (7).
Europa es re-nacionalitza, el fantasma de l’egoisme.
Jürgen Habermas està indignat amb la paràlisi de l’SPD. Podria criticar la insultant política de cooperació europea d’Angela Merkel, oferir una alternativa a l’actual “federalisme executiu”. N’hi ha prou amb formular la idea que els “estats nacionals” no són els únics “subjectes polítics dels tractats europeus” i superar les decisions intergovernamental.
El deute dels països és efecte, no causa de la crisis; l’origen no està, excepte el cas grec, en polítiques fiscals irresponsables. El superàvit per conta corrent d’alemanya està directament relacionada amb el dèficit dels països perifèrics. Les institucions europees van obviar construir mecanismes d’equilibri macroeconòmic. L’euro, es pensava, sense necessitat de polítiques ens portaria a una convergència, ha portat a una major divergència explosiva.
“No es el moment de plantejar una sortida de Grècia de la zona euro”, recrimina Gustav Horn (IMK) les paraules de Sigmar Gabriel. Si bé encerta en els errors de la unió monetària, obre un debat “innecessari” sobre Grècia. Algú a l’Europa que retorna a les velles fronteres vol unitat econòmica, unitat fiscal, un pressupost comú? Angela Merkel evita tractar la crisis com un problema sistèmic de la zona euro, es dedica a assenyalar amb els dits els altres països; ningú, ni tan sols l’SPD, vol cercar una solució comuna (8).
Populisme i re-nacionalització de la política.
No tan sols Alternative für Deutschland demana l’expulsió de Grècia del euro, també des de l’esquerra es qüestiona l’euro (9). Jürgen Habermas carrega contra la idea de desprendre’s de l’euro, Europa i tornar al D-Mark. Ho defensa Wolfgang Streeck en el seu reeixit llibre Gekaufte Zeit (Temps comprat). Jürgen Habermas ha publicat Im sog der Tecnokratie (A conseqüència de la tecnocràcia); hi ha traducció del capítol “Democràcia o capitalisme?” -replica les tesis de Wolfgang Streeck (10). És un error retornar a les velles trinxeres del “estats-nacions”, destruir Europa enlloc de construir una unió econòmica i política.
Jürgen Habermas al criticar a Wolfgang Streeck podem trobar una critica a ell mateix. Ja no té l’optimisme de fa una dècada. Tots dos estan d’acord en la critica a Europa construïda per les elits; inclòs a l’optimisme keynesià, present en la socialdemocràcia, de “domini” dels cicles econòmics per polítiques redistributives. Però discrepa respecte la conclusió: una renuncia a l’euro i Europa.
“Els partit de l’esquerra europea estan disposats a repetir l’error històric de 1914”, diu Jürgen Habermas, doncs “tenen por de perdre el centre polític en les societat propenses al populisme de dreta!”. Molt significativa la pèrdua de centralitat que també, respecte la qüestió nacional es critica al PSC. Però és un error no articular una alternativa de procés constituent a Europa, per exemple, a partir d’un senat europeu en una “sobirania dividida”.
L’estat sobirà contra l’Europa post estatal?
Josep Borrell proposava que, de la mateixa manera que l’euro va acabar amb la guerra de monedes entre les diferents economies, ara cal un pas més, abordar una transferència de pressupost a la Unió Europea. La tesis que el deute és conseqüència dels desequilibris causats per la divergència de nivells macroeconòmic, cal mecanismes polítics propis dels estat nacions a nivell europeu. Quan un país necessita ajuda no l’obté dels pressupostos comunitaris de la Unió Europea, es prorrata dels recursos dels altres països, sota el “control nacional” (11).
Jürgen Habermas y Peter Bofinger, fa un any, reconeixien la mala fama que té el federalisme i la integració europea. Proposaven una reforma constitucional, una “ciutadania dividida” alhora, formada per ciutadans europeus i alemanys per dotar a Europa de la legitimitat democràtica. La formula per evitar la interferència permanent del Tribunal Constitucional en la integració Europea. De forma sarcàstica la premsa va titular l’ultima sentencia del Tribuna Constitucional alemany: el Tribunal Constitucional diu sí a Alemanya! (12).
El populista ho expressa de forma salvatge: “una Europa d’Estat sobirans en un mercat comú, volem viure en amitat i bon veïnatge”. No cal defensar la independència de Bavaria, n’hi ha prou amb dir “vosaltres berlinesos sou els grecs alemanys”. Jürgen Habermas qualifica de fals el debat entre federals i confederals del segle XIX. L’error del federalisme del PSC, de defensar el model imposat pel Tribunal Constitucional alemany, un federalisme sense “dèficit fiscal”, limitar la solidaritat.
Recuperar l’estat nació, el resultat del fracàs polític?
Porta raó Wolfgang Streck si entre Catalunya i España -dins un estat nació- es impossible la integració política, encara menys a nivell de Europa. No és una defensa de la independència des de l’optimisme expressat per Toni Comin “…si ens neguem a reconèixer les virtuts i l’atractiu de la independència” (13). La independència de Catalunya per Wolfgang Streeck és inevitable, no un possible. Forma part del procés de destrucció davant el fracàs de la integració democràtica europea.
Te raó qui diu que a Europa no hi ha federalistes. La força atractiva del programa de Alternative für Deutschland que diu: “insistim en les competències pressupostaries de ple dret dels parlaments nacionals… una unió de transferències, fins i tot en un Estat Europeu centralitzat, ho rebutgem totalment”. A què queda reduïda la Unió Europea?
Xavier Vives defensa que la Unió Europea hauria d’haver “garantit els límits establerts de dèficit i deute públic, junt una clausura del no rescat per a països amb problemes pressupostaris” (13). És un error pensar que la crisi es resoldrà a base de polítiques d’estalvi, preservar l’euro a base d’equilibris estructurals, exclusivament, a partir de compromisos entre “economies nacionals”. Es el programa de la CDU, estabilitat de l’euro. Evitar abordar les causes de la crisis provocarà, més aviat que tard, conflictes entre estat -i dins dels propis estats.
Dilemes del PSC i la socialdemocràcia.
Antoni Puigvert donava per mort el projecte socialdemòcrata. Feia un anàlisis de la crisis del PSC: (i) la globalització debilita l’estat nació, es queda sense l’instrument per domesticar el mercat; (ii) abandó de tota lluita per l’hegemonia cultural, assimila tesis neoliberals; (iii) un cosa, que feia referència Jürgen Habermas, ara la política està necessitada d’imaginació, coratge, responsabilitat, lideratge. No seria una oportunitat per una altre integració de les dues ànimes del PSC?
Davant la crisis financera i el naufragi de les tesis neoliberals caldria definir el catalanisme respecte Europa; no seria ara el moment de definir la sobirania en una Europa federal, plantejar una alternativa al projecte neoliberal, construir Europea a partir de la societat civil, organitzades en pluralitat de nacions, no per les elits tecnocràtiques. Definir el socialisme del segle XXI com ecologia social per fer front als reptes planetaris –canvi climàtic, canvi de model energètic? Ulrich Beck assenyala que l’Europa pels estat nació és un concepte instrumental, en ella defensa interessos nacionals; contraposa Europa com “una nació cosmopolita” els interessos nacionals queden vinculats a una àmplia cooperació europea (15).
La socialdemocràcia necessita el pathos dels ciutadans constitucionalistes que van protagonitzar les revolucions al segle XIX contra els estats absolutistes. Henrich Heine citat per Jürgen Habermas evoca aquest doble concepte de fraternitat i de solidaritat com a sinònims. El debat entre federal i confederal és propi del segle XIX. La crisis ha despertat el fantasma de la insolidaritat, que és l’enemic etern de la socialdemocràcia. Jürgen Habermas qualifica aquests que “falsifiquen la qüestió social amb assumptes nacionals” de Rosstäuscherparolen (xerraires de fira) (16).
Notes
(2) Schauble http://elpais.com/elpais/2013/07/18/opinion/1374161501_747009.html
(5) Welzer: “Dos Escenaris Davant el Canvi Climàtic” a Barcelona Metròpolis, dirigida per Manuel Cruz, monogràfic, en http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/arxiu/ca/pagedb1c.html?id=23&ui=232
En Blaetter publicar http://www.blaetter.de/archiv/jahrgaenge/2011/dezember/aus-fremdzwang-wird-selbstzwang
Poch http://www.lavanguardia.com/internacional/20130828/54379773327/alemania-campana-aburrida-1949.html
(6) Mentre que l’SPD encarna posicions contraposada, Angela Merkel domina l’art d’evitar anar improvisant http://www.faz.net/aktuell/politik/bundestagswahl-2013/spd-vorsitzender-sigmar-gabriel-der-scheinriese-12545290.html
Per seguir les eleccions, http://eleccionesenalemania.wordpress.com/2013/08/18/grafica-socialdemocrata-2-trabajando-para-el-enemigo/
(7) Welzer http://www.spiegel.de/spiegel/print/d-96238982.html
(8) Horn http://www.n-tv.de/politik/Fuer-die-Euro-Politik-gebe-ich-eine-5-article11231261.html
(9) Per mirar el programa AFD https://www.alternativefuer.de/partei/wahlprogramm/
(10) Habermas http://nuso.org/upload/articulos/3951_1.pdf Streck http://www.nuso.org/upload/articulos/3902_1.pdf
(12) Habermas ¿Un pacto a favor o en contra de Europa?, en La constitució de Europa
(13) Comín http://www.noucicle.org/lhora/?p=9303
Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia
