La capacitat dialèctica de Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón va captivar l’auditori del Cercle d’Economia, un dia després de la sessió al Congrés que es va saldar amb el rebuig majoritari de la petició del Parlament de Catalunya. Es volien obtenir les competències per poder efectuar una consulta legal, amb data i preguntes ja tancades, i la resposta va ser rotundament negativa.
La conferència d’Herrero cal inscriure-la en els circuits d’activitats civils que recorren els fòrums acadèmics per estudiar les reivindicacions catalanes i el seu encaix en aquesta Espanya abatuda per la crisi.
Surava en l’ambient que el debat del Congrés dels Diputats va ser formalment molt correcte però les posicions dels comissionats catalans van ser derrotades per golejada. Ja s’esperava. Es comentava amb tristesa l’aplaudiment triomfalista després dels resultats de la votació sense que advertissin que una derrota de la delegació catalana era també una derrota de les Espanyes. Miguel Herrero va exposar amb brevetat i senzillesa cinc tesis conciliadores per evitar la confrontació.
Va començar amb la idea de Renan repetint la famosa sentència que una nació és el resultat secular d’una voluntat de viure junts. No s’improvisa i ve del fons dels segles. Va deixar ben clar que Catalunya és una nació per aquell plebiscit d’un poble cada dia durant segles.
La seva segona tesi es va centrar en la política de reconeixement. No només es pot ser una nació sinó que necessita un reconeixement que pot ser identitari però que abasta també a conceptes molt més amplis.
Va seguir amb el seu tercer punt en recordar que en les Constituents de 1977 va marxar en la direcció del reconeixement però no es va arribar a proclamar la realitat nacional de Catalunya. Es va prescindir de la plurinacionalitat i es va accentuar posteriorment la nacionalitat d’aquelles autonomies que no eren nacions i que ara reclamen aquest estatus com si vinguessin de la nit dels temps. És una ficció.
Cap moviment secessionista s’ha suspès amb una llei, va ser la seva quarta tesi, que la va ampliar amb la idea que la política no és només dret constitucional. Cap solució política pot ser imposada per un costat o per un altre. Per tant, només una sortida política necessàriament negociada pot evitar el xoc.
La cinquena reflexió consisteix a superar la crisi però sense capitalitzar-la. Sense vencedors ni vençuts. Una reforma constitucional és llarga i complexa. Herrero no parla de reforma sinó de mutació constitucional que consistiria en un consens exprés o tàcit per dotar Catalunya d’un pacte blindat diferencial sense possibilitat d’esmenes, al basc o al navarrès. Es pot, va dir Herrero, el que falta és voler-lo. Va acabar amb una ironia pròpia del personatge: “Només els mals juristes creuen en la lletra de les lleis”.
