La línia recta és la distància més curta entre dos punts, segons la geometria euclidiana. Aquesta certesa inqüestionable no s’aplica necessàriament en la vida i molt menys en la política, on els imponderables corregeixen constantment el rumb previst. A qui pensi que en política es pot preveure tot sense que sigui necessari cap risc és molt probable que li sobrevinguin tots els riscos possibles i no es compleixin les previsions anunciades. La política es basa en el fet de la pluralitat i complexitat de les persones i els pobles, que evolucionen amb el pas del temps.
En els sistemes democràtics es guanya i es perd. S’arriba al poder per les urnes i s’abandona també en unes eleccions. Deia Jacques Delors, un dels europeistes de més prestigi que ha tingut responsabilitats a Brussel·les, que “necessitem líders que no escombrin cap a casa, que tinguin visió a llarg termini i defensin els interessos comuns”. Calen homes d’Estat que estiguin disposats a jugar-se la seva carrera política per defensar una causa legítima i justa. Arriscar per guanyar i per perdre. Sense apartar-se de les regles de joc establertes.
Diumenge, el primer ministre japonès, Shinzo Abe, va guanyar unes eleccions anticipades perquè necessitava el suport al Parlament a la seva discutida política econòmica. Va guanyar folgadament. A les eleccions sueques del mes de setembre va sortir elegit el socialdemòcrata Stefan Löfven. Va presentar els pressupostos i el partit d’extrema dreta, Demòcrates de Suècia, va votar el pressupost de l’oposició. El mateix dia va anunciar la dissolució d’un Parlament de dos mesos de vida i va convocar eleccions anticipades.
En els dos casos es ventilaven pressupostos o polítiques econòmiques que puguessin ser sostinguts per una majoria parlamentària. Mariano Rajoy juga amb aquest avantatge, tot i que les enquestes li indiquen més aviat el camí de sortida del Govern que el de la permanència a la Moncloa. Les urnes són silencioses però molt determinants a l’hora de fer fora els governants que no compten amb l’aprovació dels electors. Finalment, els ciutadans voten a qui els inspiren més confiança ja que pensen que poden resoldre els problemes més urgents amb més rapidesa i decència. Els polítics no parlen de la rampant corrupció instal·lada en molts àmbits de la vida pública. Però la gent ho sap i actua en conseqüència encara que hagi de esperar a que s’obrin les urnes.
El president Artur Mas ens té sotmesos a la incertesa. No sabem on ens condueix ni tampoc amb quins aliats compte. S’atribueix a Winston Churchill que estant reunit a la seva residència de Chequers, quan Anglaterra lluitava sola contra Hitler, jugava amb diversos dels seus ministres sobre quin seria el seu màxim desig. Quan li va tocar al primer ministre va dir que el que li vindria de gust és despenjar el telèfon, trucar, i que a l’altre costat de la línia respongués el president Roosevelt. És famosa la seva frase que l’única cosa pitjor que lluitar una guerra amb aliats és batre sense aliats.
Artur Mas té trencades les línies polítiques amb Europa, en les dues direccions. La ruptura amb el Govern de Rajoy és ben descriptible. Però és que ha trencat també amb Oriol Junqueras, el seu soci d’investidura i, a estones, líder de l’oposició, i es pot deduir que la ruptura amb Duran Lleida és cada vegada més evident. En la conferència del 25 de novembre, inici de la temporada de conferències d’aquesta tardor, va traçar un panorama rectilini en el qual estaven previstos tots els detalls fins a la declaració d’independència. No ha passat ni un mes i aquell full de ruta té grans interrogants per les naturals imprevisions de la política.
Caldria fer la distinció entre el procés cap a la independència i la necessitat de qualsevol poble a ser governat. Els pressupostos són essencials per governar, i el partit de Mas només té 50 diputats. La pressió sobre Oriol Junqueras està sent molt forta. ERC no va a ofegar els pressupostos de sortida, però a canvi exigirà eleccions a la primavera sense llista única. Un tuit d’un republicà ben conegut esmentava ahir “els pecats d’ERC: no acceptar la llista única és traïció, qüestionar el pressupost irreal és irresponsable i demanar eleccions anticipades és electoralisme”. Penso que resumia prou bé la posició d’Oriol Junqueras de compartir un objectiu comú amb Artur Mas -la independència-, però cada formació hauria de presentar-se pel seu compte. Segons les últimes enquestes, Mas obtindria una victòria ajustada però deixant pel camí entre vuit i deu diputats més. En poc més de dos anys hauria passat de tenir 62 escons a 43. És un risc que no vol córrer, de manera que no cal descartar que segueixi governant fins a on i quan pugui i arribar al 2016 exhaust i amb un partit esfilagarsat.
Si aconsegueix travessar indemne el camp de mines que té per davant, pot canviar el panorama polític espanyol i tenir a Madrid altres interlocutors amb els quals pugui discutir des del desacord. El problema és que fins al final de trajecte s’haurien celebrat eleccions municipals i generals en les que no està assegurat un resultat digne per a CDC. Mas no vol, però serà difícil evitar una convocatòria a les urnes precipitada.
