Raimon Obiols: L’apunt del dia/371 (La «victòria impotent» d’Israel)
Avui fa un any de la bàrbara salvatjada de Hamàs a Israel. D’ençà d’aleshores, ha escrit Eduard Soler i Lecha, a l’Ara, «la violència ha traspassat tots els llindars imaginables».
Salvatjada per salvatjada. A les 1.139 víctimes israelianes i 251 ostatges del 7 d’octubre, s’hi sumen uns 42.000 morts palestins sota el foc jueu a Gaza (unes 80.000 tones d’explosius). Soler diu que la revista The Lancet ha calculat que el total de víctimes mortals a Gaza podrien ser unes 180.000, si s’hi sumen les indirectes.
Israel està guanyant militarment, amb una superioritat aclaparadora de força i tecnologia. Molts observadors comparen la stuació actual amb la victòria israeliana a la guerra de 1967. Les diferències entre els dos moments són moltes. Aquell conflicte va ser un enfrontament entre exèrcits i va durar poc (ha passat a la història com la Guerra dels Sis Dies). Avui, en canvi, la guerra, que enfronta l’Estat d’Israel i un grup de milícies recolzades per l’Iran sembla no tenir fi.
Des d’un punt de vista simbòlic, però, l’excés de poder israelià recorda el triomf del 67. Michele Brignone ha escrit que «Si la comparació amb 1967 té algun fonament, val la pena recordar les paraules amb què Raymond Aron havia analitzat els fets d’aquell any: “fins i tot amb la seva superioritat militar, Israel no pot resoldre per la força el problema de la seva existència”». El 1970, tornant a evocar la victòria israeliana, Aron escrivia: «Crec que, un dia o altre, (els israelians) reconeixeran allò que Hegel, comentant l’epopeia napoleònica, anomenava “la impotència de la victòria”. Encara que els israelians aconsegueixin nou èxits, no obligaran els seus veïns a capitular, ni convertiran les masses àrabs».
Sota les runes d’aquest any de guerra, no sols queden totes les qüestions sense resoldre, sinó que el sofriment i l’odi han crescut encara més i han augmentat enormement la ràbia i les ganes de venjança. Hamàs i Hezbollah han estat derrotats, però no destruïts. El futur de Gaza ès incert i tràgic, i -com assenyalava fa uns dies Joan Roura– tots estem mirant a Gaza, i ara al Líban, mentre la situació a Cisjordània i Jerusalem Est es fa cada cop més violenta i sufocant. La reflexió d’Aron segueix plenament vigent. Israel pot vantar-se de nous «èxits» militars, però la seva victòria és impotent.