El debat polític català està atrapat entre dues trampes: l’intent d’utilitzar la gravíssima situació social per deslegitimar l’aposta per l’Estat propi (“no és el moment oportú”), i la temptació d’utilitzar l’onada sobiranista per allunyar de la campanya electoral la realitat d’un país que es dessagna. Ambdues actituds no es corresponen amb la responsabilitat exigible als dirigents polítics.
A Catalunya, com a Espanya, la crisi econòmica ha derivat cap a una profunda crisi social. Uns llindars de desigualtat sense precedents travessen la nostra societat. És desmoralitzador veure com la immensa majoria càrrega amb unes polítiques d’austeritat, aplicades sense pietat, que no tenen altre objectiu que socialitzar l’aclaparador deute privat dels anys de la gran bombolla. Creix la sensació que les elits dirigents han abandonat qualsevol idea de responsabilitat compartida i que els tenen sense cura els elementals criteris morals que marquen els límits perquè una societat sigui sostenible. L’atur arriba a proporcions desorbitades, amb una reforma laboral facilitadora objectiva de la desocupació com a única resposta, els desnonaments deixen a desenes de milers de persones sense casa i cap Govern pren cap iniciativa per evitar el que és una causa de misèria, de marginació, i fins i tot de mort, es diu que els majors de 65 anys són els que aguanten millor la situació i que moltes famílies es sostenen gràcies a ells, i tots sabem que el pròxim rescat suposarà un pas més per les pensions.
L’obligació dels governs és garantir el respecte a la dignitat dels ciutadans i la màxima extensió del benestar. Des de 2010 aquest país funciona amb unes polítiques imposades des de fora que han fracassat en el que havia de ser la tasca principal: evitar que la crisi econòmica es convertís en profunda crisi social. I, tretze són tretze, Govern espanyol i Govern català segueixen entestats en la mateixa via catastròfica. El Govern català, escudant-se en un sistema de finançament que ens asfíxia, ha fet de la impotència la seva bandera.
A Catalunya hi ha dos grans problemes: una crisi social profunda que cal tallar per raons elementals d’equitat i per evitar que es trenqui la convivència. I una crisi política fundacional. Des de Madrid, es parla de l’amenaça de ruptura social a Catalunya pel procés d’independència. És pura demagògia. Si hi ha risc per a la convivència serà per la fractura social, no per fractures identitàries o culturals, que són núvols que per molt que alguns carreguin no amenacen amb pluja. Com reparar les destrosses socials de la crisi? Aquesta és la qüestió que cap dirigent polític pot eludir.
Però aquest problema no ha de ser coartat per minimitzar l’altre: la voluntat d’un ampli sector de la societat de canviar la relació amb Espanya. Certament, l’escalada sobiranista no pot sostenir-se sobre la negació dels problemes socials del país. Una Catalunya independent necessitarà encara més un equilibri social sòlid. Sense enemic exterior, la conflictivitat s’haurà d’elaborar a casa, sense possibilitat de sublimar-se cap a fora. Però hi ha una demanda social forta per la independència a la qual cal donar una resposta política. Potser la crisi i la situació econòmica l’hagin fet créixer. I que en temps de bonança la indignació que ara s’està traduint en projecte polític no hagués estat tan majoritària. No seria aquesta una bona notícia per a la independència, perquè un fenomen que ve dopat per la conjuntura pot perdre força ràpidament si la conjuntura canvia. Però la legítima reivindicació està sobre la taula i la convocatòria d’un referèndum és la sortida democràticament més raonable. És desitjable que aquesta petició trobi una ratificació ampli en les pròximes eleccions.
Conclusió: cal prevenir contra l’avantatgisme. No seria acceptable que CiU s’hagués posat al capdavant de la manifestació independentista per amortitzar el fracàs econòmic de la seva gestió i aconseguir una majoria absoluta per buscar l’enèsim acord amb la baixa a Madrid. Sens dubte, el president Mas ho pagaria molt car. De la mateixa manera que no és acceptable intentar frenar les peticions d’un moviment social de gran calat, com el que es va expressar el 11-S, amb la coartada de la crisi, una crisi que, precisament, els que practiquen l’avantatgisme estan tractant amb polítiques que només aporten humiliació i malestar a la major part de la ciutadania.
