Josep Maria Bricall: “És imperdonable que l’independentisme jugui amb les persones i el país”
Josep Maria Bricall (Barcelona, 1936) segueix amb incredulitat l’evolució del procés sobiranista. Economista, exrector de la UB, Bricall va formar part del govern unitari del president Josep Tarradellas, de retorn a Barcelona, amb aquell Ja sóc aquí, del que es commemora al llarg d’aquest any el 40 aniversari. Bricall mostra el seu rebuig a com el govern català ha volgut impulsar el projecte sobiranista. I sentencia que “és imperdonable que l’independentisme jugui amb les persones i el país, és imperdonable que es segrestin sentiments, que jo respecto, per defensar un projecte que no porta enlloc”.
Bricall, que va deixar testimoni de tota la seva experiència amb Tarradellas en un llibre essencial, Memòria d’un silenci (Plaza/Janés), defensa una premissa: “El drama de Catalunya és que no s’ha governat des de 1980, amb l’executiu de Jordi Pujol, només s’ha jugat amb la política “. I, en oposició a Pujol, assenyala que queda l’obra de Pasqual Maragall. “Jo sí que sé què va fer Maragall, ho sé molt bé, Barcelona no té res a veure ara amb la ciutat de fa 30 anys“.
Pregunta: El president Carles Puigdemont sosté que avui Josep Tarradellas no podria baixar de l’avió per negociar el seu retorn a Catalunya, comparant a Mariano Rajoy amb Adolfo Suárez. ¿S’ha deteriorat la democràcia espanyola?
Resposta: Em sembla lamentable comparar el nivell de democràcia d’ara amb la situació de 1977, quan no hi havia ni Constitució. La democràcia a Espanya està consolidada, està arrelada. És un despropòsit dir això. També afegeixo que Tarradellas va baixar de l’avió perquè abans va negociar bé per poder baixar. El que passa és que cal fer les coses bé, de forma correcta, i a Catalunya s’han fet malament des de 1979, quan s’elaborà l’Estatut. I la responsabilitat és dels polítics que van estar-hi més temps. Alguns ho vam dir des de la mateixa elecció de Jordi Pujol el 1980, pel què no és tan sorprenent el que passa ara.
P.- Al marge del conegut amb la família Pujol, i la seva pròpia confessió de diners fora d’Espanya, quin va ser l’error principal?
R.– Jo vaig conèixer Pujol, sabia quins objectius tenia, i les seves dificultats per entendre una organització política. Això es va veure amb les seves reaccions en el govern d’unitat de Tarradellas, però he de dir que els fets m’han desbordat totes les previsions.
P.– Va governar malament la Generalitat, queda obra de govern?
R.– El que passa és que es va entendre malament perquè es volia la Generalitat. Catalunya volia la Generalitat per recuperar la identitat? Si ja la tenia! La identitat es té; fins i tot sota el franquisme es va demostrar. El que s’havia de fer és governar, i no he vist que es governi Catalunya des de 1980, aquest és el drama. Governar vol dir tenir una administració i un sistema jurídic, la resta són tonteries, la resta és jugar amb la política, que és una cosa molt diferent. No es poden demanar ara coses surrealistes en un món que ha canviat tant. Demanar la independència de Catalunya, cal dir-ho clar, és demanar la independència de la Unió Europea. I això és una gran irresponsabilitat.
P.- Vostè sosté, però, que el catalanisme sorgeix perquè Espanya ha governat malament als catalans, perquè no els ha solucionat, històricament, els seus problemes.
R.- Espanya no ha estat mai un estat que s’hagi ocupat dels problemes de Catalunya, com ho prova ara el tema del corredor mediterrani. Ha governat com si fos un gran ajuntament de Madrid, descuidant, de fet, fins i tot, la vella Castella. Espanya ha estat un país centralista, però, a més, amb errors que no cometen països tan centralistes com França, que té cura del seu territori. Ara bé, la qüestió és que Catalunya no ha aprofitat l’autogovern. L’estatut de 1979 va poder donar molt més de si. I ara no entenc com durant els últims anys s’ha perdut el seny.
P.-Però s’ha avançat molt, no es pot dir que no s’ha transformat Catalunya.
R.- El problema és la potencialitat que s’ha quedat enrere. El que es podia haver fet. No és un tema només de finançament, com es diu. És d’organització, de governar amb atenció als ajuntaments i diputacions, que s’ha deixat que es regulessin des d’Espanya. És el reconeixement i l’atenció a una gran conurbació com Barcelona. Sort de Maragall que va governar durant molt de temps. De fet, cal dir que Catalunya existeix gràcies a Maragall. Tot el que feia a Barcelona acabava influint en la resta del territori. Ha estat el mirall de Catalunya.
P.- Però el PSC ho ha comès molts errors també, el primer el de no entrar en el primer govern de Jordi Pujol el 1980?
R.- Sí, el 1980 hi havia una majoria d’esquerres que el PSC no va saber liderar. I va poder entrar al govern o exercir una oposició dura i eficaç. I no va fer cap de les dues coses. Crec que encara que quedi llunyà en el temps, és bo recordar això en un moment en què s’haurà de posar el taxímetre a zero. Ens podem trobar en una situació similar en poc temps. I admeto que sí, que el PSC potser té una part important de responsabilitat en tot el que va passar des de llavors.
P.- Veu ara alguna sortida amb el procés sobiranista aparentment encallat?
R.- No ho sé. Crec que no ho saben ni els que piloten el govern. I no tinc clar, fins i tot, que el que es diu sigui el que es vol fer.
P.- És Catalunya un dels territoris en què hi ha una major diferència entre el discurs privat i el públic?
R.- És alarmant. És una situació d’hipocresia alarmant. Hi ha un substrat a Catalunya de persones que creuen que això d’Espanya no li ha anat bé a Catalunya. Això dóna peu a uns sentiments. Ho respecto. I és lògic que aquests sentiments s’expressin. Però no puc admetre que s’utilitzi això per dur a terme una política que no porta enlloc. És imperdonable que l’independentisme jugui amb les persones i el país, un país que té la vida difícil, en un context global. Veiem com França, un país gran, necessita a la UE, no diguem un país com Catalunya.
P.- Quines veritats hi ha en l’independentisme? Quins greuges considera que són reals, justifiquin o no el moviment independentista?
R.- Crec que el plantejament ha de ser diferent. La qüestió és què pretenc, i com ho puc aconseguir. I fer-ho correctament. Ho vaig comprovar en la meva etapa de rector de la UB, amb actuacions que exigien tacte i negociació. Un ha de saber què pretén. I si es vol la independència, és evident que no es pot fer d’aquesta manera. Si Tarradellas hagués demanat la independència, és evident que no podria haver baixat mai de l’avió. Sempre em va dir que Catalunya amb Espanya ho tindria sempre bé si feia servir la raó i actuava amb rigor.
P.- Però no distorsionen molt la relació amb el govern espanyol acords com l’assolit amb el PNB, amb el concert econòmic?
R.- Sí, però les coses s’han de fer quan toca. Estar a la parada de l’autobús no vol dir que surti l’autobús. Es van perdre oportunitats. Però no hem de pensar en el passat. El que em preocupa és que quan Espanya digui que vol parlar d’una vegada, no sapiguem què dir. És a dir, què es demanarà com a prioritat? ¿Demanarem la inspecció dels ascensors a les cases, com es va fer amb l’estatut de 1979? Tarradellas sabia les prioritats, i per això va baixar de l’avió a Madrid, i no a Barcelona, on hagués estat, com ell deia, un cartutx mullat.
P.- Es va equivocar Maragall en plantejar la reforma de l’Estatut, portant a l’actual situació?
R.- Jo li vaig demanar que no ho fes, que aprofités l’actitud del president del Govern –Rodríguez Zapatero– més procliu a Catalunya, per negociar diferents avenços: el corredor mediterrani, la situació de la conurbació de Barcelona, l’àrea metropolitana, l’accés ferroviari al port o l’aeroport. Li vaig dir que per a una reforma de l’Estatut sempre s’hagués estat a temps. Em va dir que tenia raó, però que no podia, que havia arribat a acords amb altres partits polítics.
P.- Hem conegut el cas Pujol i el de tota la seva família. ¿No és un fracàs com a societat conèixer-ho ara?
R.- Es coneixia, no s’ignorava. Una altra cosa és que no es va reaccionar. Tots els sectors socials tenen la seva part de culpa. Es parla molt de societat civil, però tinc molts dubtes que existeixi. I ho torno a dir, no hi ha societat civil perquè no hi ha hagut govern. Sembla una contradicció, però no ho és. Un país que té govern, genera una societat civil forta. Això requereix maduresa. Però el que es va fer és controlar aquesta societat civil, de manera indirecta, que va venir acompanyada, cal dir-ho, d’una falta de coratge dels catalans.
P.- Què destaca de l’obra de govern de Jordi Pujol, que és una de les seves obsessions, la de passar a la història com a governant?
R.- Si això li preocupa, crec que hauria d’haver-hi pensat abans. Jo sé el que ha fet l’alcalde Pasqual Maragall a Barcelona. Ho sé. Aquesta és la meva resposta. És una ciutat que no té res a veure amb la de 30 anys abans. Ara ens queixem d’una cosa -el turisme– de la qual no ens queixàvem abans. I això ja és un canvi. Repeteixo, si Catalunya existeix és gràcies a Maragall.
P.- Hi ha celebracions per commemorar el 40 aniversari del retorn de Tarradellas. Va ser una operació del govern de Suárez per atenuar el catalanisme, com defensa el nacionalisme català?
R.- Suárez va enviar al general Casinello a entrevistar-se amb Tarradellas abans de les eleccions. Però eren les esquerres catalanes les que volien el retorn de Tarradellas, no Jordi Pujol. A la vigília de les eleccions, Pujol constata en una entrevista a Le Monde, que no està per aquesta possibilitat. Però les esquerres guanyen les eleccions. El Govern de Suárez, encara que havia explorat aquesta idea, la posa en pràctica quan veu els resultats de les eleccions de 1977, que guanyen els socialistes, i que defensaven el retorn de Tarradellas. El Govern de Suárez va poder haver fet una altra cosa i no hagués passat res. Però era evident que era una qüestió que havia de solucionar, com la legalització del Partit Comunista. Aquí els savis d’aquest país van dir que no, que l’operació era producte dels designis del Govern espanyol. En aquest país sempre es reinterpreta, són savis que no llegeixen, que saben les coses per ciència infusa.
Entrevista de Manel Manchón
Barcelona 21 de maig de 2017
