Els qui, basant-se en dades puntuals, celebren la recuperació que se suposa que estem gaudint, s’obliden generalment d’examinar a qui està afavorint aquest procés. Perquè si hi ha una dada alarmant per al conjunt dels ciutadans d’aquest país és el que ens ha ofert l’últim informe de l’OCDE, que revela que Espanya és, amb molta diferència, el país en què està augmentant més la desigualtat. Quins efectes tindrà per als ciutadans espanyols aquest augment de la desigualtat? El primer és el de l’escassetat i degradació de les oportunitats de treball. L’informe de 2014 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) sobre l’atur al món ens diu que el nombre d’aturats al món és de 202 milions, amb un augment de cinc milions sobre l’any anterior, i que si les condicions actuals persisteixen, la xifra creixerà i arribarà a ser de més de 215 milions l’any 2018.
A la qual cosa cal afegir uns 23 milions que han abandonat el mercat de treball formal, com a conseqüència del desànim que engendra l’atur de llarga durada, que fa que molts quedin sense ajudes del govern; aquests “treballadors perduts”, que cauen de les estadístiques, alimenten la il·lusió que l’atur disminueix. A més de les xifres d’ocupació, hem de prendre en compte com han canviat, per empitjorar, les condicions del treball. La mateixa OIT calcula que un 48 per cent dels que treballen ho fan en llocs “vulnerables”, amb el risc de no tenir ni uns ingressos assegurats ni accés a la seguretat social. Tot això ha anat augmentant amb l’auge del “treball flexible”, que es dóna cada vegada més en les empreses que contracten un gran nombre de treballadors, com els magatzems, els supermercats o els negocis de menjar ràpid, on abunden els contractes de deu, de vuit i fins i tot de zero hores.
Una investigació realitzada pel departament de sociologia de la Universitat de Cambridge en dues grans empreses de supermercats, una britànica i una altra dels Estats Units, arriba a la conclusió que aquesta situació “causa ansietat, estrès i depressió en els treballadors, com a conseqüència de la inseguretat a què es veuen sotmesos”. Als Estats Units calculen que prop de la meitat dels treballadors en negocis de menjar ràpid necessiten ajudes socials per sobreviure. Els contractes de zero hores, que no garanteixen un mínim de paga i obliguen els treballadors a estar disponibles per quan se’ls necessiti, es destinen sobretot a dones, joves i grans; però el govern britànic es proposa forçar els aturats a acceptar-los, quan se’ls ofereixin, si no volen perdre els subsidis d’atur per tres mesos o més.
Com va dir no fa gaire José Vicente González, el president de la patronal valenciana, “no hi ha ocupació ni salaris escombraries (…), totes les ocupacions són bones, perquè no estem en una situació per posar-nos exquisits”. Anem a veure un exemple d’aquests “bons treballs” que l’avanç del “treball flexible” està produint entre nosaltres. Ús en aquest cas un exemple espanyol, analitzat fa un temps per la Lamentable, com és el de Telepizza, on hi ha sous de 250 € a 350 € al mes, però ara també hi ha contractes de 24 hores mensuals, amb un salari de 125 € , això és a 5 € l’hora. La seva plantilla està integrada majoritàriament per menors de 25 anys, molts estudiants, i cada vegada més pares i mares de família en situació precària, i amb por de perdre la feina. Són aquests els centenars de milers de llocs de treball que se’ns prometen per al futur? El pitjor és que l’atur s’està convertint en una situació permanent per a molts.
Perdre la feina, cosa que pot succeir fàcilment en les actuals condicions d’indefensió social, pot significar l’inici d’un llarg calvari, ja que l’atur a llarg termini tendeix a perpetuar-se, perquè els que busquen treballadors discriminen a aquest tipus d’aturats. Això està creant una classe especial d’aturats gairebé permanents, que són sobretot els que perden la seva ocupació a partir dels 45 anys, que es veuen obligats a caure en l’economia submergida, realitzant feines ocasionals, sense cap garantia d’estabilitat. El febrer d’aquest any la Creu Roja de Catalunya va publicar un estudi sobre l’impacte de la crisi en les persones de més de 45 anys, que mostra la vulnerabilitat d’un grup en què hi ha un gran nombre d’homes i dones que no havien treballat anteriorment com a assalariats i que es veuen ara obligats, per l’augment de càrregues familiars -per exemple, per la tardana emancipació dels fills, o pel retorn dels que ja s’havien emancipat- a buscar una feina en condicions difícils. Als que cal afegir als que han perdut la feina i es veuen obligats a buscar-ne una altra amb urgència per assegurar-se una pensió de jubilació, que podria veure’s afectada pels canvis en l’exigència d’anys treballats i cotitzats. Entre les conclusions de l’enquesta figuren aquestes dades: només el 16’4 per cent de les persones enquestades està treballant, de les quals més de la meitat ho fan amb contracte a temps parcial; el 67 per cent dels contractes té una durada inferior a un any; més de la meitat dels que treballen ho fan per ingressos mensuals inferiors al salari mínim interprofessional. La qual cosa, conclou l’estudi, demostra que tenir una feina no garanteix tenir uns ingressos econòmics suficients com per sortir de l’exclusió. Entren a formar part del grup, cada vegada més ampli, dels treballadors pobres.
Evolució del nombre d’aturats a Espanya
L’altre gran focus d’exclusió és el dels joves, amb taxes d’atur molt superiors a les dels adults, amb el problema afegit que com més triguin a incorporar-se al mercat de treball, més probable és que hagin d’acontentar-se amb un lloc de baixa qualificació i poc sou. A la qual cosa s’afegeix el problema de l’encariment de la seva formació, que està creant situacions en què comencen a generalitzar les notícies d’estudiants universitaris que passen gana. Estic parlant d’un panorama global, a partir de les anàlisis de l’OIT, que es refereixen a un món en què la taxa d’atur mitjana és del 6 per cent i la dels joves del 13 per cent. Però aquestes perspectives haurien d’acomodar-se al cas d’Espanya, on aquestes taxes són del 25 i del 55 per cent. Per il·lustrar la diferència citaré un informe que afirma que a Espanya hi ha 110 aturats per cada oferta de treball que es presenta, en contrast amb la mitjana europea que és d’uns 12 per cada oferta. Resulta escandalosa la manera com s’han manipulat a Espanya les últimes dades sobre ocupació, per tal de presentar-los com signes d’un canvi positiu de tendència. Per desenganyar d’aquestes fantasies dels informes de la Comissió Europea insisteixen que l’atur es mantindrà en un 24% el 2015.
Un informe confidencial de Natixis, un banc corporatiu i d’inversió francès, publicat en un butlletí del 3 d’abril d’aquest any, assegura que la recuperació dels nivells d’ocupació a Espanya pot trigar 25 anys. I a les xifres de l’atur cal afegir, a més, les que ens indiquen que quatre milions d’aquests aturats no tenen actualment cap prestació per ajudar-los a sobreviure. Però és que, a més, no cal interpretar una possible recuperació de l’ocupació com un retorn a la situació d’abans de la crisi. Cal no deixar-se enganyar per aquest joc trampós de xifres, que ens oculta la realitat de les condicions de treball. El més important del cas és que les regles del joc han canviat i que les noves regles són aquí per mantenir-se. En aquest terreny no hi ha recuperació prevista. Cal comptar, per exemple, amb la devaluació del treball especialitzat. Crèiem que la tecnologia havia de reemplaçar el treball dels obrers menys preparats i a augmentar la demanda dels especialitzats i no és així, sinó que una bona part del treball desplaçat ho és en activitats especialitzades, no en les manuals, on els baixos salaris fan menys rendible la introducció de tecnologia. Entre els emprats en els supermercats es pot trobar ja a llicenciats universitaris que treballen per sous de misèria. Si no canvia completament el context polític cal preveure que persistirà la progressiva destrucció de la capacitat negociadora dels sindicats i, amb ella, la degradació de les condicions de treball (això que ara s’anomena la “flexibilització”) i la continuïtat de els sous baixos. Si s’aconsegueix, com pretenen alguns empresaris, flexibilitzar el treball fins reduir-ho tot a contractes de poques hores, o de zero hores, es pot arribar a una situació que superaria a la de la pròpia esclavitud, ja que en aquest nou sistema l’empresari s’estalvia fins i tot la necessitat d’alimentar al treballador.
La combinació de manca de treball i descens dels salaris -el Banc d’Espanya va reconèixer que de 2010 a 2012 hi va haver un descens acumulat del 5 per cent- està portant a una extensió de la pobresa. Un informe de la Fundació Foessa calcula, a partir de les dades de 2013, que un 60’7% dels aturats fa més d’un any que busquen feina, que hi ha un 10’5% de llars en què tots els actius estan a l’atur i que tenim unes taxes de pobresa que s’estimen entre 21’6 i el 28%, segons els indicadors que usem per calcular-les. Tampoc em sembla que m’hagi d’esforçar per demostrar que s’ha produït una caiguda general dels serveis socials que els governs ens proporcionen en terrenys com la salut, l’ensenyament o les pensions, i que d’alguna manera contribueixen a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Amb això es pretén justificar amb el dèficit, però John Pilger sosté que això del dèficit és “un terme cínic i enganyós per designar els enormes pagaments de l’estat a bancs tramposos”, que ara es pretén que compensin els ciutadans corrents. Això es va dir per a Gran Bretanya però val per a Espanya, on els governs s’han endeutat per cobrir les pèrdues de bancs i caixes d’estalvi, i segueixen amb la mateixa voluntat de rescatar els fracassos de les grans empreses, com el de les autopistes radials de Madrid -que se’ns està ocultant quants milers de milions ens costarà- o la indemnització milmillonaria que caldrà pagar a l’ACS de Florentino Pérez pel fiasco de l’operació Castor, sense oblidar les noves ajudes als bancs, com els 40.000 milions de monetització d’actius fiscals diferits. Que hi ha recuperació pot ser cert; però el que no se’ns aclareix és qui s’està recuperant, i a costa de qui.
