L’empresonament de vuit membres del Govern Puigdemont significa per a una majoria social a Catalunya un impacte emocional i polític demolidor. El 2 de novembre del 2017 ja figura en el calendari com una de les dates més negres en la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. Un d’aquells dies que marquen un abans i un després. Que obren ferides tan profundes que semblen incurables. Que difuminen les equidistàncies, perquè davant la contundència de la presó, els arguments es redueixen a llibertat, sí o no. Un immens desastre.
Des de Catalunya, és imprescindible explicar a l’opinió pública espanyola que la detenció de bona part del Govern desperta un sentiment d’indignació molt ampli i transversal, que transcendeix en molt als independentistes convençuts. Bona part de la ciutadania considera que l’acció dels poders de l’Estat és ‘contra’ Catalunya, no només un intent de frenar l’aposta de l’independentisme. La presó a un govern elegit democràticament és percebuda com un intent d’humiliar el sentiment d’identitat nacional que comparteixen milions de catalans. És el desenllaç a la decisió d’abordar un problema polític amb els únics arguments de la llei i la força. És, com denuncien molts juristes, el resultat de retorçar els procediments legals per banda, un cop més, del Govern del Partit Popular.
És veritat que l’independentisme, amb el Govern al capdavant, ha tensat les costures legals de l’Estat. Aquí, en moltíssimes ocasions, hem denunciat la seva cadena d’errors. El major d’ells, desafiar a l’Estat sense tenir el suport d’una majoria social incontestable. Doncs bé, els poders de l’Estat, amb les seves ànsies de venjança, poden haver configurat aquesta majoria al voltant del rebuig a l’article 155, l’alliberament dels presos i, per sobre de tot, en l’exigència de respecte. Perquè així és percebut majoritàriament el 2 de novembre, com el dia que l’Estat va culminar un llarguíssim procés de manca de respecte a les aspiracions catalanes.
A hores d’ara ressorgeix el terme ‘catalanisme‘ com a punt de trobada dels ciutadans per resistir junts a l’article 155 i per exigir l’amnistia dels presos polítics. El ‘catalanisme‘ va ser el gran factor de cohesió durant dècades, fins que va mutar en l’independentisme o al desencant. Avui l’ofensiva de l’Estat i la debilitat del sobiranisme, víctima del seu propi somni, posen en evidència la necessitat de teixir consensos més amplis, com els que van permetre la recuperació de les llibertats fa ara quaranta anys.
Una majoria social a Catalunya s’enfronta al repte que ja ha viscut en altres èpoques històriques. La necessitat de configurar un ampli front comú en defensa de la dignitat. Per a això, possiblement, caldrà que el sobiranisme reconegui els seus errors i recuperi les aliances que va rebutjar durant els anys de la gran ficció. Que sumi, en lloc de restar i excloure. I que des de Catalunya torni a fer-se política pensant en Espanya. Per sortir del bucle interminable. Per contribuir a un canvi de les majories polítiques a Espanya en lloc d’alimentar el discurs i el poder del Partit Popular.
El bucle que ens ha portat a viatjar en el temps i a recordar la reivindicació que es cridava als carrers al final de la dictadura franquista: “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia“. D’aquell crit va sorgir el projecte polític del catalanisme que Jordi Pujol va intentar utilitzar en benefici propi i va acabar per trencar-lo. Catalunya necessita recuperar aquell esperit inicial del trànsit del franquisme a la democràcia, l’esperit de la generositat, davant del sectarisme i la ‘postveritat‘ que ha regnat en la política catalana. Sense aquest esperit resultarà impossible fer front a la llarga nit que l’Estat imposarà a Catalunya.
