José Montilla a Vilopriu: “Per que` els socialistes catalans volem guanyar les eleccions?”

Benvolgudes amigues i benvolguts amics.

Molt bona tarda i moltes gra`cies, un any me´s, als amics de Nou Cicle i a la fami´lia de Llui´s Maria de Puig, per mantenir-se fidels al seu compromi´s els uns i amb la seva hospitalitat els altres.

Gra`cies a tots per la vostra prese`ncia. Molt especialment a Poul Nyrup Rasmussen. La seva prese`ncia aqui´ e´s un honor i estic segur que les seves paraules constituiran un esti´mul per a tots nosaltres.

Aquest e´s, per dir-ho aixi´, “el darrer Vilopriu de la legislatura”. Aquesta tardor afrontarem les eleccions al Parlament de Catalunya en un dels moments me´s difi´cils des de que van recuperar l’autogovern.

Fa unes setmanes, davant dels representants del poble de Catalunya, vaig afirmar que Catalunya vivia una hora greu i, a la vegada, exigent.

Tambe´ e´s un moment clau i determinant per al socialisme catala`, per al PSC.

Estem vivint uns temps difi´cils, amb me´s incerteses que les habituals, perque` se’ns acumulen tres crisis de diferent naturalesa, pero` d’intensitat similar.

Efectivament, estem immersos en un triple repte: econo`mic, institucional i poli´tic.

Aquesta conjuncio´ dibuixa una situacio´ molt complicada i que no te´ una sortida fa`cil ni simple. I que ens exigeix parlar clar i actuar amb determinacio´ i coratge, al mateix temps.

Claredat per fer l’esforc¸ d’entendre i d’explicar aquesta situacio´ sense concessions, dient les coses pel seu nom, sense enganyar-nos i sense enganyar a la gent. Pero` tambe´ defugint les explicacions simplistes i to`piques. I, per sobre de tot, evitant la temptacio´ demago`gica.

Coratge i determinacio´ per prendre decisions difi´cils, adoptar mesures en contextos ine`dits i sobretot per explorar nous camins que ens condueixin a un futur millor, que sera` diferent del que hem viscut els darrers anys. Un futur per al que no valen ni els llocs comuns ni les rutines, i que demana d’actituds obertes, creatives i valentes.

[Resposta a la crisi econo`mica]

No som davant d’una crisi econo`mica convencional. Ni d’una crisi institucional conjuntural. Ni, molt menys, d’una crisi de la poli´tica en minu´scula.

De l’encert en la comprensio´ del cara`cter i l’abast d’aquestes crisis, i de les decisions que ara adoptem, en dependra` que siguem capac¸os de seguir avanc¸ant per un cami´ de progre´s material, de benestar social, de convive`ncia paci´fica i de superacio´ cultural. O, al contrari, si no som capac¸os d’avanc¸ar podri´em entrar en el malson del declivi econo`mic, de la disgregacio´ social, de l’enfrontament ci´vic i de l’embrutiment cultural.

Per aixo` e´s hora de la poli´tica seriosa. De la Poli´tica amb maju´scules. *

No som, com dic, davant d’una crisi econo`mica convencional de la que en puguem sortir confiant simplement en els automatismes del cicle econo`mic ni en mesures proci´cliques que l’acompanyin.

Som enmig d’una crisi que afecta de ple el nostre model de creixement i que repercuteix sensiblement en el nostre model social.
Estem entenent que afecta el nostre nivell de riquesa i de benestar i, me´s enlla`, el nostre estil de vida.

Estem acceptant amb realisme els sacrificis econo`mics i socials imprescindibles per depurar el nostre model econo`mic i per ajustar el nostre sistema de benestar a les nostres possibilitats.

Estem exigint-nos un plus de creativitat i d’innovacio´ per trobar sortides so`lides, per transitar de la forma me´s ra`pida i ferma possible cap a un nou paradigma econo`mic que, al meu parer, ha de pivotar sobre tres pilars imprescindibles i complementaris, amb els que hem estat treballant de manera molt singular aquests darrers anys: 1r. la competitivitat, 2n. la sostenibilitat i 3r. la solidaritat.

Competitivitat per inserir-nos millor en l’economia global. Sostenibilitat per afrontar amb e`xit la lluita contra el canvi clima`tic. Per fer-hi la nostra aportacio´. Per assumir que tambe´ som part del problema i que, per petita o modesta que pugui semblar, estem obligats a fer una aportacio´ a la solucio´.

Solidaritat per repartir millor els esforc¸os i las ca`rregues inherents a una societat del benestar. Solidaritat social, solidaritat generacional, i tambe´ solidaritat territorial.

A poques setmanes de les eleccions hem de donar resposta a la pregunta de si hem fet els deures que ens imposa una situacio´ econo`mica i social tan complexa i exigent.

Els electors tenen tot el dret a demanar-nos, a me´s, que els diguem quina e´s la nostra posicio´ i la nostra aportacio´ diferencial, la que ens singularitza d’altres ofertes poli´tiques, la que justifica i justificara` la nostra peticio´ de vot.

I en aquest punt afirmo, amb tota la mode`stia pero` tambe´ amb total convenciment, que si´ que hem fet el que calia. Que ens hem esforc¸at a fer els deures i a fer-los puntualment.

Tambe´ haig de recone`ixer, sense embuts, que ens queda molt per arribar a port. Entenent que el model de societat que els socialistes catalans volem no estara` mai fet del tot. Perque` el nostre model ente´n que Catalunya e´s un projecte social i poli´tic en construccio´ constant.

Pero`, tot i aixi´, hi ha algunes coses que podem afirmar amb tota rotunditat i conviccio´.

Podem afirmar que no hem vacil·lat en cap moment a l’hora de recone`ixer la crisi econo`mica a partir d’un diagno`stic realista i de parlar clar a la gent.

Va`rem ser dels primers a adoptar un ampli paquet de mesures per pal·liar els efectes negatius de la crisi, tant en les nostres empreses com entre els sector socials me´s febles.

Podem afirmar que, des del Govern de Catalunya, hem fet un esforc¸ extraordinari, al li´mit de les nostres possibilitats financeres. I que hem reclamat i aportat propostes per a les mesures que havien de prendre altres nivells de govern.

Una part d’aquest sobreesforc¸ que s’ha fet des de Catalunya l’hem pogut fer gra`cies al nou model de financ¸ament, derivat de l’Estatut de 2006.

Un nou model que vam negociar durant mesos, amb moments de tensio´ i dificultats, pero` sense defallir ni un moment. I el resultat positiu obtingut ha repercutit positivament en la gestio´ de la crisi.

Tambe´ e´s ben cert que hem aconseguit associar els representants dels sectors empresarials i sindicals me´s importants de Catalunya a aquest esforc¸ contra la crisi, des de l’Acord Estrate`gic a les Trenta Mesures.

I e´s reconegut que aquesta pra`ctica de concertacio´ social ha perme`s enfocar amb una perspectiva estrate`gica i a llarg termini temes clau per al nostre futur com el nou model de creixement, la immigracio´, l’educacio´, la recerca cienti´fica, les infraestructures i l’habitatge.

Aquests dies estem insistint una vegada i una altra en la necessitat d’explicar, de donar el valor que mereix a la ingent obra de govern que hem dut a terme els darrers set anys. Les dues legislatures que Catalunya ha estat governada per l’esquerra i que els socialistes hem tingut la responsabilitat i l’honor de presidir la Generalitat.

Els socialistes no ens amaguem del que hem fet. Al contrari, assumim amb convenciment i orgull una obra de govern que, en quantitat i qualitat, esta` molt per sobre de qualsevol balanc¸ de qualsevol legislatura dels darrers trenta anys.

Estem recordant, per exemple, que en set anys… –    Hem passat de menys de 24.000 a me´s de 63.000 places de llars d’infants. –    Ingent creixement de quilo`metres de Metro a Barcelona. –    Ajuts per al lloguer de pisos. –    Hem incrementat el nombre de mestres. –    Que hem executat infraestructures per garantir l’abastament d’aigua als me´s de set milions de catalans. –    O com hem multiplicat el nombre d’hecta`rees de regadiu. –    O com hem redui¨t el temps d’espera per a la majoria d’intervencions quiru´rgiques.

Totes aquestes actuacions i dades so´n certes. Com ho so´n tantes altres que s’han d’anar explicant i repetint, amb convenciment i de forma pedago`gica.

Com hem de presentar-nos davant dels electors amb la conscie`ncia tranquil·la d’haver fet un gran esforc¸ per lluitar contra la crisi i per orientar correctament la transicio´ de l’economia catalana cap a un nou model de creixement.

M’agradaria poder dir que ens hi podem presentar amb orgull, pero` ningu´ no es pot sentir orgullo´s, per molt que hagi treballat, per molt que hagi fet el que tocava, si la crisi econo`mica persisteix, si hi ha mig milio´ de persones en atur, si hi ha gent que ho passa malament.

Per tant, doncs, afirmo que hem fet el que calia, que hem treballat molt durament, i que tenim les coses orientades en la direccio´ correcta. Encara que tambe´ afirmo que mentre hi ha problemes greus a la societat e´s un insult a la intel·lige`ncia dels ciutadans vanagloriar-se d’haver fet el que tocava.

Perque`, a me´s de jutjar-nos per tot el que hem fet, els ciutadans ens demanen quin e´s el nostre segell especi´fic, quina e´s la contribucio´ genui¨na del socialisme catala` a la superacio´ de la crisi i a la definicio´ del model de futur.

E´s una demanda que ha de ser atesa i resposta mirant als ulls de la gent, amb conviccio´ i compromi´s. Crec que la nostra resposta es pot resumir en dos conceptes: l’acord social i la solidaritat.

Els socialistes catalans ens distingim per una determinada manera de fer les coses que consisteix a crear les condicions per fer possible l’acord i el compromi´s de les forces vives i representatives de l’economia i de la societat en els grans objectius de la poli´tica econo`mica i social. E´s sens dubte el nostre senyal d’identitat socialdemo`crata.

Pero` ens distingim, sobretot, pel compromi´s i la recerca de la solidaritat, per tenir la vista posada en primer lloc en els me´s febles, en els que estan en situacio´ de major risc, en els que tenen dificultats per seguir el ritme de l’evolucio´ general.

Solidaritat social entre les diferents classes i sectors de la societat.

Solidaritat generacional entre els diferents segments d’edat de la societat, entre joves, adults i vells.

Solidaritat territorial entre els diversos pai¨sos del pai´s. Solidaritat entre els catalans amb velles arrels i els nous catalans.

Solidaritat per aconseguir la cohesio´ social i territorial imprescindibles per poder parlar amb fonament d’una veritable cohesio´ nacional.

Una solidaritat que ha de ser exigent, que no pot portar-nos a una societat acomodati´cia, que ha de desvetllar la responsabilitat col·lectiva i totes les responsabilitats individuals.

Una solidaritat, de la que els acords socials en so´n un instrument.

Per tant, companyes i companys, podem presentar-nos a l’examen del poble amb la conscie`ncia de la feina realitzada i amb l’orgull de proposar i representar un model econo`mic i social de conco`rdia i de solidaritat.

[Resposta a la crisi institucional]

Em vull referir ara, un moment, a la segona crisi de que` he parlat en comenc¸ar: la crisi institucional.

No estem davant d’un incident menor en les relacions entre Catalunya i Espanya. No cal que us ho expliqui. Tots tenim en major o menor grau aquesta sensacio´ que alguna cosa s’ha trencat i que costara` molt recompondre-la.

La sente`ncia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut -la sente`ncia i les circumsta`ncies que l’han envoltada- han fet aflorar a la superfi´cie un problema de fons que -com m’heu sentit dir reiteradament- no e´s un problema de Catalunya, sino´ un problema d’Espanya.

E´s el problema originat per la impossibilitat o per la manca de voluntat de recone`ixer i assumir plenament la seva diversitat, que –per a nosaltres- te´, en el reconeixement de la personalitat singular de Catalunya, la seva pedra de toc.

L’hostilitat permanent dels uns i a vegades l’insuficient compromi´s dels altres no ha fet altra cosa que fer cre´ixer el malestar dels catalans, facilitant el desplac¸ament de l’opinio´ pu´blica cap a posicions cada cop menys interessades a refer la relacio´ amb Espanya.

No em canso de repetir que el mal causat perjudica, tant o me´s que les relacions poli´tiques i institucionals, les relacions afectives entre Catalunya i Espanya.

Reparar-les exigeix i exigira` voluntat, temps, dedicacio´. Me´s gestos i actituds que decisions legals, tot i que d’aquestes tambe´. Me´s projecte engrescador de futur que mirades rancoroses al passat.

En definitiva, cal que el terreny compartit entre els que no som separadors ni separatistes s’eixampli, creixi, agafi volada … i finalment s’imposi a les temptacions de la disco`rdia civil o de la indifere`ncia resignada.

Perque` encara que estiguem convenc¸uts que la corda no es trencara`, no podem deixar el discurs en mans dels que no fan altra cosa que estrebar-la per un extrem i per l’altre. Perque` un dia les condicions poden haver canviat i la corda es podria trencar…

Si volem restablir els ponts de dia`leg, hem d’aconseguir que el dia`leg s’imposi per damunt dels partidaris del soroll. I hem d’aconseguir que el discurs constructiu, sere`, sensat i exigent domini per damunt de la crido`ria inflamada dels qui ja els va be´ per als seus interessos que l’ambient es vagi deteriorant me´s i me´s.

Els socialistes catalans hem assumit des del primer instant de la nostra fundacio´ aquesta vocacio´ de pont, de vehicle d’entesa i de conco`rdia. No e´s altra cosa la nostra conviccio´ federal. La nostra conviccio´ profunda en la divisa maragalliana d’unio´ i llibertat.

Avui, aquesta vocacio´ i aquesta conviccio´ ens obliguen a ser molt me´s exigents amb nosaltres mateixos i amb el socialisme espanyol.

Ha arribat l’hora de fer un pas endavant decidit i decisiu per demostrar que el nostre projecte de catalanisme federal e´s desitjable i viable.

Potser ha arribat el moment de comenc¸ar a dir que aquest e´s l’u´nic projecte viable per a l’Espanya que estem construint des de la
Transicio´.

E´s el que estem fent quan ens comprometem a exigir el compliment i´ntegre de l’Estatut votat pel poble de Catalunya.

E´s el que estem fent quan estem exigint a les institucions democra`tiques d’Espanya i els partits poli´tics que van votar l’Estatut que siguin coherents amb l’acord poli´tic assolit sobre l’autogovern de Catalunya.

E´s el que estem fent quan hem iniciat la negociacio´ poli´tica amb el Govern espanyol per acordar alternatives a les parts de l’Estatut esmenades per la sente`ncia del Tribunal Constitucional.

E´s el que haurem de fer per acumular la ma`xima forc¸a del catalanisme, necessa`ria per culminar amb e`xit la negociacio´ amb el Govern central.

Per fer realitat la causa comuna del catalanisme, sense miratges unitaris d’una tarda d’efervesce`ncia, buscant la solidesa i l’efica`cia d’una accio´ compartida i continuada.

Ho haurem de fer quan siguin necessaris gestos i decisions valentes per fer reaccionar un socialisme espanyol que ha de fer seva, me´s clarament, la concepcio´ d’una Espanya plural. I ha de comprometre’s en impulsar un projecte federal.

Ho haurem de fer quan arribi el moment de plantejar una reforma constitucional que reflecteixi el canvi de cultura poli´tica que proposem.

Aquest e´s el nostre compromi´s amb els electors de Catalunya: fer efectiva la promesa d’ampliacio´ del nostre autogovern continguda en l’Estatut de 2006 i fer avanc¸ar sense complexos el nostre projecte federal.

Potser ha arribat l’hora que els socialistes catalans plantegem l’Espanya federal no pas com una proposta amable sino´ com un compromi´s i una necessitat mu´tues.

Una necessitat per fer viable l’u´nic projecte de futur en el que ens sentim veritablement implicats i co`modes amb el conjunt dels socialistes espanyols.

Tambe´ ha arribat l’hora -i les setmanes i mesos que venen seran molt exigents en aquest sentit- de denunciar la reto`rica buida, darrere la qual els nostres principals adversaris s’amaguen quan parlen de vaguetats com el dret a decidir o la sobirania.

Claredat i responsabilitat, e´s el que haurem d’exigir a Converge`ncia i Unio´ per dir quina e´s la seva proposta per al futur de Catalunya, en relacio´ amb l’Estatut com a eina per al nostre autogovern.

Claredat i responsabilitat per explicar als ciutadans, que Converge`ncia considera l’Estatut, que tan va costar fer, de negociar, d’aprovar i d’aplicar, com una joguina inu´til i inservible.

I haurien de dir a la gent, als empresaris, al mo´n econo`mic i social si el que proposen els nostres adversaris so´n quatre o vuit anys me´s de desgast, de tensio´ i de confrontacio´ institucional i poli´tica.

[Resposta a la crisi poli´tica]

I amb aixo` arribem a la tercera crisi: la crisi poli´tica … o potser seria me´s exacte parlar de la crisi de la poli´tica.

Perque` no estem davant d’ane`cdotes i incidents menors de la vida poli´tica quotidiana.

No. Estem davant d’una greu crisi de confianc¸a en la poli´tica. Justificada per la manifestacio´ reiterada –i certament amplificada- de si´mptomes que alimenten la insatisfaccio´ i la desconfianc¸a ciutadana i que porten a un creixement preocupant de la desafeccio´ poli´tica, de la inhibicio´ ciutadana de la participacio´ activa en la resolucio´ en els problemes col·lectius.

Uns si´mptomes prou coneguts i denunciats, pero` ben arrelats en les actituds i en el comportament dels actors poli´tics: des del sectarisme poli´tic al tacticisme de curta volada, passant pel partidisme com a criteri determinant de massa decisions … O des de la corrupcio´ poli´tica a la ineficie`ncia administrativa, passant per la subordinacio´ de la poli´tica a la pressio´ media`tica …

So´n feno`mens que en molts casos es retroalimenten, configurant un cercle vicio´s desesperant.

Pero` tots aquests si´mptomes configuren el quadre d’una crisi de la poli´tica entesa com una crisi de la democra`cia, de la poli´tica democra`tica.

Una poli´tica democra`tica que esta` afrontant una batalla desigual contra el poder expansiu dels mercats i contra el poder corrosiu d’uns mitjans de comunicacio´ en permanent mutacio´.

Els temps de la poli´tica i els temps dels mercats i dels mitjans no van a l’hora. S’han desajustat de tal manera que la crisi de la poli´tica conte´ –com si es tracte´s d’una nina russa- diverses crisis simulta`nies: de representacio´, de legitimitat i de governabilitat.

So´c conscient que trobar respostes a una crisi d’aquesta magnitud ens depassa i molt. Pero` no vegeu en aquesta constatacio´ una declaracio´ d’impote`ncia, sino´ d’un realista reconeixement dels nostres li´mits. La conscie`ncia del li´mit e´s una condicio´ indispensable per a tota accio´ poli´tica que vulgui ser realment efectiva i transformadora.

Vol dir aixo`, que els problemes de la democra`cia requereixen respostes a diversos nivells. Des del nivell me´s immediat –local- als nivells nacional i estatal. I sobretot requereixen noves respostes als nivells europeu i global.

Respostes que han d’estar interconnectades perque` els nivells poli´tics han esdevingut interdependents.

Pero` la complexitat institucional i procedimental d’aquestes noves respostes no pot prescindir d’unes poques orientacions ba`siques i irrenunciables.

Els problemes de la democra`cia es resolen amb me´s democra`cia. E´s a dir amb me´s poder de decisio´ ciutadana i amb me´s capacitat de deliberacio´ pu´blica.

Els problemes de legitimitat de les institucions es resolen quan l’intere`s general e´s clarament identificat i compartit i s’imposa al partidisme. I quan l’accio´ institucional esdeve´ me´s eficient i me´s transparent.

Els problemes de governabilitat es resolen amb institucions i procediments adequats a la naturalesa i abast dels problemes. Amb la flexibilitat indispensable per fer possible i efectiva la gestio´ de la interdepende`ncia i la integracio´ de la governacio´ en els nivells local, nacional, europeu i global.

I sabem que, per fer front amb credibilitat a la reforma de la poli´tica, impli´cita en tots aquests propo`sits, ens cal afrontar -me´s enlla` de l’a`mbit institucional- una renovacio´ radical dels instruments i de les formes de fer poli´tica, de les relacions entre la ciutadania i els partits poli´tics.

Amigues i amics, no ens podem conformar amb mitges tintes en aquesta reforma de la poli´tica. Perque` sense ella, no tindrem ni la credibilitat ni la legitimitat per liderar les reformes socials i institucionals que ens so´n exigides en aquest moment crucial.

[Final]

Vaig acabant, Deia en comenc¸ar que el PSC esta` en un tombant crucial de la seva histo`ria.

Afrontem unes eleccions clau, per la gravetat del moment i pels problemes i contradiccions de la nostra societat que hem de superar.
I en una situacio´ com aquesta, l’ambigu¨itat i la indecisio´ del partit serien sui¨cides.

Per aixo` hem de ser capac¸os de presentar-nos a l’electorat tal com som. Del socialisme que defensem i del catalanisme que representem. Sense la mi´nima concessio´ a la resignacio´ i el fatalisme.

Una cosa me´s.

Jo confio plenament en vosaltres, en la forc¸a del PSC. Crec en el cara`cter entusiasta i contagio´s de l’impuls poli´tic, de l’a`nim poli´tic.

Sense energia personal e´s impossible mobilitzar energia col·lectiva. Sense fe i moral, sense ambicio´… no es poden demanar ni suport, ni confiances, ni vots.

Sense l’empenta dels dirigents, dels li´ders, dels representants poli´tics… sense la vostra empenta, no mobilitzarem els militants, els simpatitzants i els ciutadans i ciutadanes.

Tinc, teniu, tenim… una gran responsabilitat. Ens toca tirar del carro. Amics i amigues, el partit esta` per jugar, encara.

Les enquestes, les circumsta`ncies i el context…, potser, ens so´n adversos, pero` tenim conviccions i creiem que so´n compartides per la majoria del pai´s.

Una majoria que ha d’escoltar propostes clares.

Si parlem clar, els indecisos tindran motius per anar a votar.

Si fem propostes per resoldre els problemes de la gent, els abstencionistes poden tornar a les urnes.

Si som ambiciosos, els catalanistes que volen me´s autogovern, pero` no me´s conflicte, poden donar-nos la seva confianc¸a.

Si busquem la unitat, els moderats i la gent sensata pot trobar en nosaltres una opcio´ va`lida.

Si fem del PSC el partit de la modernitat i l’europeisme, els joves que han fet 18 anys en aquesta legislatura poden sentir-se motivats per votar-nos.

Si defensem les poli´tiques socials a fons, els progressistes i la gent d’esquerra sabran que som la forc¸a que fa realitat els canvis socials.

Mireu, els indecisos, els abstencionistes, els catalanistes, els moderats, els progressistes i els joves… som la majoria del pai´s. I el PSC e´s el partit de la majoria.

Aquests so´n els nostres compromisos davant del poble de Catalunya. Uns compromisos que ens exigeixen i ens exigiran el millor de nosaltres mateixos.

Uns compromisos que assumeixo personalment i que vull resumir en una u´nica i superior obligacio´:

Res ens ha d’apartar del deure de servir el poble de Catalunya, fidelment i amb totes les nostres forces i capacitats.

La nostra actuacio´ pot estar condicionada i limitada per la histo`ria i per la realitat -com la de tothom-, pero` no ens hem de resignar a considerar aquests condicionants i aquests li´mits com a impediments insuperables de l’accio´ reformadora.

Vull afirmar, davant de tots vosaltres, el meu optimisme i la meva conviccio´ en que la voluntat combinada amb la intel·lige`ncia pot superar els condicionants i els li´mits sempre que es sigui capac¸ de recone`ixer-los.

Vull convidar-vos a compartir aquest optimisme de la voluntat, sense el que l’accio´ poli´tica perd tot el seu sentit.

Amigues i amics, moltes gra`cies, pel vostre ale` i pel vostre compromi´s, i per la vostre feina.

Vilopriu, 26 d’agost