En temps de tribulació abunden les ocurrències. Com deia Robert Lynd, per “donar classes de navegació mentre el vaixell s’enfonsa”. Entenc per “ocurrències” diagnòstics i propostes que es realitzen amb insuficient reflexió.
Una primera ocurrència consisteix a atribuir els nostres mals a una “elit extractiva”: els nostres polítics. S’abusa d’un concepte de Daren Acemoglu i James Robinson, que deriva d’idees d’un Nobel d’Economia, Douglass North. Una “elit extractiva” gaudeix d’impunitat per ignorar els interessos generals i explotar a la població -ja sigui al Congo, Sierra Leone, Haití o Rússia-. El concepte no serveix per interpretar el fosc túnel pel qual passa la política espanyola.
S’utilitza aquest concepte respecte dels “polítics”, no respecte de banquers o empresaris. Però els primers depenen dels vots, els segons, no. Si els polítics fossin una “casta” que espoliés als ciutadans, no s’explicarien diferències entre ells. Però Bachelet o Brandt no són Berlusconi; Palme no és Andreotti o Aznar. Parlar d’una “elit extractiva” resulta més exòtic que afirmar que “tots els polítics són iguals”, però no aclareix sobre la política.
Una segona ocurrència és assignar els mals a la transició a la democràcia. Una benevolència amb el franquisme, unes estratègies de consens, una Constitució pactada va generar una “casta política” aïllada respecte dels ciutadans. No obstant això, la mobilització ciutadana va ser considerable, molt superior a Grècia, Xile, Brasil, Argentina o Hongria. Els franquistes es van oposar violentament a la Constitució de 1978, amb dos cops militars al febrer de 1981 i juny de 1985 i innombrables conspiracions. La Transició no va ser pacífica: hi va haver més de 660 morts entre 1975 i 1982, una violència molt superior a la que hi va haver a Grècia o Portugal, exhaustivament analitzada per Ignacio Sánchez-Cuenca.
Moltes ocurrències es refereixen al sistema electoral. Pretenen, d’una banda, reduir la distància entre polítics i ciutadans, per altra, acabar amb el bipartidisme i reflectir millor la diversitat de preferències dels ciutadans.
Per al primer objectiu, es defensa la introducció d’un sistema majoritari. Però als Estats Units només vota la meitat de la població. Un sistema que no permet tampoc l’entrada de més partits sinó que reforça el bipartidisme. I en societats polaritzades, amb interessos divergents i intensos, els conflictes civils són molt més probables. Per al segon, es proposa el contrari: una major proporcionalitat. Si augmenta el nombre de partits, genera també governs de coalició -segons Schumpeter, “el regne dels polítics” -. Aquí, a esquena dels ciutadans, els polítics fan i desfan governs. Els ciutadans poden triar en un menú més abundant, però perden el control dels governants: en les coalicions, el 61% dels canvis de primers ministres es deuen a conspiracions d’altres polítics, no al vot dels ciutadans.
Els objectius de representar més fidelment les preferències dels ciutadans, d’apropar els ciutadans als polítics i de controlar millor als governs, no són fàcilment compatibles. Per tant, s’han d’abordar amb cura. Cal tenir en compte que el sistema espanyol, de proporcionalitat molt corregida, ha donat lloc durant 23 anys a Governs minoritaris dependents del suport parlamentari d’altres partits: cinc anys amb Suárez, set amb González, quatre amb Aznar, set amb Zapatero. Des de 1977 s’han produït quatre canvis de Govern (1982, 1996, 2004, 2011), davant a només tres en els casos de Gran Bretanya (1979, 1997, 2010) o Alemanya (1981, 1998, 2005) -amb dos sistemes electorals molt apreciats pels “reformadors” -. Si volem reformar-lo, cal pensar amb cura en l’alternativa.
Vegem el sistema electoral alemany. La meitat dels escons s’assignen segons els vots a llistes dels partits, l’altra meitat, segons els vots a candidats en circumscripcions uninominals. Els resultats electorals serien equivalents al sistema espanyol. Només canviarien si s’introduïssin a Espanya circumscripcions petites o mitjanes, al voltant de set diputats cadascuna. Alberto Penadés ho ha mostrat de forma molt convincent. Si podrien produir canvis en la qualitat dels candidats en les circumscripcions uninominals, així com en la relació entre votants i representants. Aquí rau per a mi el major interès del sistema alemany.
Altres ocurrències tenen a veure amb la selecció negativa dels nostres polítics. Aquest és, sens dubte, un dels principals problemes de la democràcia. Però com més denigri la política, pitjors seran aquells que es dediquin a ella. Moltes propostes per a “millorar” són dubtoses:
-Una “llei de partits” no constitueix una vareta màgica. Als països on funcionen bé, aquesta llei no existeix, ni els congressos ni la selecció de candidats es regulen per llei. Països amb partits oberts i democràtics disposen de regles similars a les espanyoles.
-Eleccions primàries poden ser plebiscits escassament democràtics. Tony Blair va utilitzar consultes directes als afiliats per saltar-se els controls intermedis del partit laborista. No entenc per què una major democràcia interna consisteix en desarborar els òrgans de representació i control interns. Desitjo un debat públic de qualitat i les primàries no ho asseguren.
-Circumscripcions uninominals i llistes obertes poden permetre una major autonomia dels representants respecte de la direcció central del seu partit. Però cal que generin cacics amb suports propis, independents de la direcció del partit. No existeix als Estats Units una major neteja de la política; si una major influència dels diners i xantatges com els de la National Rifle Association.
Sens dubte la disciplina dels grups parlamentaris resulta penosa. Fernando Abril Martorell la va defensar al seu dia per evitar que els partits es convertissin en “una espècie en vies d’extinció”: aquest moment sense dubte ha passat. Però un partit amb múltiples posicions sol ser rebutjat: els ciutadans no saben a quina d’aquestes posicions atenir-se. I els debats interns sovint s’interpreten com baralles pel poder. El que els ciutadans en les 21 democràcies parlamentàries de l’OCDE donen suport és una peculiar barreja de participació i autoritat, ambdues democràtiques.
No penso que hi hagi remeis institucionals màgics a les mancances de la nostra vida política, però no accepto la resignació i el fatalisme. Crec que la solució pot venir d’una major participació política en una societat des de fa molt temps desmobilitzada, de ciutadans que defensin activament allò en el que creguin, fora o dins dels partits, de que mitjans de comunicació i jutges exerceixin adequadament el seu paper de control. Que els ciutadans mantinguin tota la desconfiança política, però sense cap ceguesa: desqualificacions genèriques de la política i dels polítics soscaven la democràcia. Mai he comprès per què un és felicitat per no tornar a la política en comptes de ser criticat.
Suport a una reforma constitucional. Vull un Estat laic de veritat, un millor acomodament per a Catalunya, l’autonomia té una raó de ser molt diferent d’aquelles per a les quals es va pensar l’article 143 de la Constitució; una Monarquia transparent i que reti comptes; una educació pública que requereix reformar l’article 27 de la Constitució per reforçar-la; una sanitat pública tractada com un dret no relegat a l’article 43. Però no n’hi ha prou amb que jo ho vulgui.
Una reforma constitucional no es pot justificar amb l’argument de Jefferson que una generació no pot ser governada per una Constitució elaborada per una generació anterior. L’opinió de Madison ha prevalgut en totes les democràcies: si una generació ha hagut de fer front al caos, aquest caos no té per què ser patit per generacions següents. Les reformes només es justifiquen amb arguments rigorosos sobre problemes molt seriosos. Per posar alguns exemples: Catalunya, la política fiscal, la crisi de l’euro, programes de despesa social no redistributiu, la direcció política de la Unió Europea. Si no és així, reformar o renovar només consistirà en fitxar un Justin Bieber, en substituir idees per paraules retòriques.
Més queen els polítics la solució radica en democràcia en els ciutadans; precisem, en la voluntat d’informar-se dels ciutadans.