Tenim preguntes, tenim data, segueix obert el procés de refundació democràtica. Ahir, les forces polítiques catalanes que segueixen convençudes de la necessitat de consultar a la ciutadania sobre com encarar el futur del país, van evitar el ridícul. Després de les dues grans demostracions de força i de mobilització social de les passades Diades, i després d’un compromís, lliurement adquirit, d’acabar l’any amb pregunta i data, la possibilitat de no fer-ho, donades les contradiccions internes, permetien imaginar un desenllaç vergonyós, després d’anys de tensió. En aquesta anàlisi d’urgència, cal qüestionar: On som?
Preguntes. La fórmula adoptada salva diversos esculls. Incorpora la idea d'”Estat”, incorpora “independència”, evita Europa. És a dir, permet a tots estar junts, i els permet a tots dir que “el seu” també hi és. No contradiu la força social que representa l’Assemblea Nacional Catalana, és prou clara i ambigua per sumar més que restar. Té altres virtuts. Deixa en una posició incòmoda als que a Catalunya s’han mostrat en desacord amb el procés que havia de conduir a que el poble català fos consultat, en considerar que aquest procés estava totalment manipulat i hegemonitzat pels partidaris de la independència. I això afecta sobretot als socialistes del PSC, en les seves diferents versions. En el cas hipotètic que la consulta pugui dur-se a terme, fos quin fos el resultat, permetria que tots poguessin considerar-la com a positiva. El més probable és que la majoria de vots afirmatius a la primera pregunta fos molt àmplia. Aquí tots guanyen. Els dubtes poden sorgir davant el fet que a la segona pregunta, la de la independència, en existir la possibilitat d’alterar la situació actual, insostenible, amb una hipotètica solució federal, els partidaris més pusil·lànimes veiessin satisfetes les seves expectatives de canvi, i decidissin optar pel no, evitant la majoria independentista. Però això situaria la pilota al camp dels federalistes, i deixaria oberta la porta a ulteriors exigències de solució, si no es produïssin avenços significatius, aquesta vegada de “tot o res”.
Data. La data escollida, el 9 de novembre, compleix les exigències legals vigents de no celebrar referèndums a menys de sis mesos d’un procés electoral. Està, doncs, estratègicament situada entre els comicis europeus i les eleccions locals del 2015. Es podran argüir molts altres impediments legals a la celebració de la consulta (com ja s’ha fet i es farà), però no el de la data. D’altra banda, dóna prou marge perquè es vagin tancant portes, entreobrint altres, i explorar altres vies. L’impacte internacional de l’anunci de la pregunta i de la data ja és en si un resultat innegable en un escenari en el qual no només juga Madrid.
Procés. N’hi ha que creuen que amb negar la possibilitat legal de celebrar la consulta, tot està resolt. Per a mi, el més important és entendre que tot el que estem discutint des de fa mesos, ara amb més apassionament, és un procés que ve de lluny i que seguirà obert, per molt que els del “no vull, ni puc” s’entestin a menystenir-lo o a exorcitzar-lo. Des de fa unes setmanes, molts s’han anat adonant que el tema no és un problema d’elits extraviades ni de dirigents enfervorits. La voluntat de replantejar el marc institucional en què s’assenten no només les relacions Catalunya-Espanya, sinó les bases de legitimació d’un sistema polític que fa aigües per tot arreu, té un profund arrelament popular. Els partidaris de celebrar la consulta a Catalunya saben des de fa temps que no serà fàcil fer-la. Saben que la legalitat actual planteja esculls insalvables o molt difícilment superables. Però saben també que no queda altre remei que esgotar els camins legals que condueixen a que la possibilitat de refundar el sistema polític català, i si s’escau, el sistema polític espanyol, pugui donar-se, ja que el que està en joc són precisament les bases de legitimitat democràtica. Unes bases que si bé van fonamentar fa 35 anys la recuperació democràtica, avui resulten clarament inadequades per afrontar l’incert futur. L’estrany no és que Catalunya s’ho plantegi. El més estrany és que no sigui tot Espanya que vegi que la deriva actual ens condueix al desastre.
