Jordi Ortega: No malbaratar la crisis, com renovar l’esquerra per abordar els nous reptes del segle XXI

Ruud Koole, professor de ciències polítiques de Leiden, entre 2001 i 2005 president del PvdA –socialdemòcrata holandès- va estar a Barcelona convidat pel PSC. Un seminari per reflexionar sobre les primàries. Entre el 25 abril i 6 octubre de 2007, en una greu crisi, va tornar a ser president interí. “No desaprofiteu una bona crisi del partit”, va venir a dir. En tenim una de bona. Les crisis són enormes oportunitats, si es canalitzen de forma creativa. Però amaguen una maledicció, si les primàries es fan servir per evitar afrontar les crisis es tornarà en contra.

Holanda un candidat ecologista socialdemòcrata.

Els socialdemòcrates holandesos -a poques setmanes de les eleccions de 2012- les enquestes li donaven 20 escons. El seu nou líder, sortit de primàries, amb un 68,8% de participació i 54% dels vots, Diederik Samsom, va capgirar els resultat. Va doblar fins a 39 escons, igualant el partit liberal.

Va iniciar la seva activitat política de portaveu de Greenpeace. El 2002 es va presentar a les eleccions, sense ser elegit. Llavors va ser director de Groene Stroom (l’equivalent de Som Energia, que distribueix i produeix energia verda). Després de Fukushima els mitjans de comunicació se’l rifaven per explicar el futur de l’energia.

“Holanda se centra” va ser el titular de la premsa, “tornava a ser un soci fiable d’Alemanya i més exigent amb l’ús dels fons europeus”. Es va ressaltar més la derrota de la coalició d’esquerra, d’Emile Roemer, que el nou missatge de Diederik Samsom. No és ser precisament un “pacte de dòcils” la gran coalició que governa als holandesos, està regit per l’ambició i pragmatisme, realisme i responsabilitat.

El passat 12 de juliol van acordar un ambiciós programa energètic: (i) impulsar inversions en parcs eòlics terrestres i marins, (ii) tancament de centrals de carbó, (iii) quota de 16% de renovables en 2020 –al 2010 no arriba al 4%, (iv ) centenars de milions en eficiència i estalvi en habitatges (v) s’encoratja els ciutadans crear cooperatives d’energia -amb un objectiu 100% de renovable en 2050. To plegat en una aposta per un canvi de model productiu.

Els socialistes francesos de la crisis a les primàries.

Ara el model a contemplar és el de les primàries franceses. Es van enfrontar sis candidats, resultat d’una interessant geometria variable per recollir avals. No va ser un camí de roses. L’abril de 2010 Manuel Valls denunciava un preacord entre Dominique Strauss-Kahn, Martine Aubry i Laurent Fabius per evitar les primàries. Ségolène Royal al juny, hi va entrar, es mostrava disposada a renunciar, en cas d’acord, a favor de DSK. A l’agost es va confirmar aquest “diàleg de les ments”. Poc desprès el president de l’FMI va caure en desgràcia, i els socialistes en gràcia al precipitar les primàries. Ara són estimades per tots.

Els que consideren que el “debat intern” no interessa, “importen les propostes”, volen sostreure el debat de quines propostes s’han de plantejar. Els tres debats televisius van assolir rècord d’audiència; 5 milions d’espectadors el debat de France-2, el 15 de setembre, els altres dos van obtenir 3,4 milions d’espectadors. El debat d’idees va ser durant mesos al centre dels infatigables talk shows. Les idees d’esquerra es van situar al centre del debat.

La pluralitat de candidats exigia presentar productes atractius i suggerents si es volia mobilitzar la potencial clientela. Fatiguen els llocs comuns, missatges esperats o discursos previsibles. Fins i tot va donar per a una producció literària, a la recerca del relat perdut. En les llibreries no era difícil trobar un espai dedicat a les primàries, amb títols com Voteu desmundialització, d’Arnaud Montebourg; Carta a tots els resignats i indignats, de Ségonèle Royal, etc., la llista es nodrida.

Complicitats en les propostes innovadores.

Si un congrés requereix mesos de preparació, en unes primàries cada candidat ha de formar el seu gouverment fantôme (govern a l’ombra –que diuen els italians): elaborar propostes, obtenir suports en els diferents nivells de l’organització, buscar complicitats en la societat, organitzar les les xarxes socials. Un congrés busca la majoria sense deixar lloc a les idees que donen el valor afegir a un projecte.

Si la primera volta és el moment de la tempesta d’idees, una critica a l’actual estat de coses, va permetre sorgir el discurs del dissens –que diria Jean-François Lyotyard; la segona volta es el moment del ponts per establir la síntesis. Ens varem fixar en el guanyador, François Hollande, sense prestar atenció en el que hi havia darrera. El resultat de les primàries es pot veure en l’equip amb el què els socialistes va afrontar les presidencials: Manuel Valls -cap de comunicació, Delphine Batho -portaveu, Marie-Hélène -energia i ecologia, Martine Aubry -consell polític, etc.

Gouverment fantôme de François Hollande.

Què hi havia darrera de François Hollande? Una carrera política vinculat a l’aparell no era el perfil, a priori de la renovació. En canvi resulta interessant que va formar part del seu gouverment fantôme.

Una peça clau va ser Aurélie Filippetti. Al 2001 va ser candidata a l’alcaldia de Paris per Les Verts, va aconseguir el 13,75% de vots. Va treballar amb Yves Cochet al Ministeri de Medi Ambient entre 2001 i 2002. El 2002 aconsegueix el 6,55% del segon districte de Paris a les legislatives. Però el 2006 va passar a PS, recolzant Ségonèle Royal en les presidencials de 2007. És autora de Si nous sommes vivent-li socialism et l’écologie. Des de la secretària d’energia del Consell Nacional del PS, amb Geraud Guibert i altres (de mon pôle ecologie du PS), van aprovar una moció contra l’energia nuclear.

L’actual cap a l’Élysée és Marie-Hélène Aubert. Va ser dos cops eurodiputada de Les Verts, es va unir al PS el 2009. Va ser representant de François Hollande a cimeres de canvi climàtic, coordina des Élysée al govern en la “transició energètica” -que fixarà la sortida de l’energia nuclear. Inversemblant fa nomes tres anys. Vol desterrar el dilema entre allò social i l’ecològic; trenca uns dels axiomes de l’esquerra clàssica. “Avui descobrim que després del rebuig ambiental de determinats projectes, defensats en nom de l’ocupació, es van legitimar projectes inviables i inútils”. No cal ni cercar exemples. Aposta per desenvolupar en cinc anys un sector industrial francès, rendible i competitiu, de tecnologia renovables.

Però no hi ha credibilitat sense assumir errors. Marie-Hélène Aubert en un article mostrava la greu equivocació de pensar que “la desregulació dels mercat” portarien cap “una energia abundant i barata”, quan “mai s’ha permès a Europa que desenvolupés una política energètica per afrontar els reptes tecnològics”, ara patim les conseqüències: “la competitivitat de les empreses europees està disminuint”.

L’ecologia és el cor del nou projecte polític de l’esquerra.

A qui s’enfrontava François Hollande? Un candidat, en principi, centrista i moderat. D’una banda tenia a Manuel Valls, que va entrar al PS de la mà de Michel Rocard, defensa una posició més pragmàtica que la representada per François Mitterrand, en l’òrbita “liberalisme polític”. A l’altre extrem, el discurs “altermundista” d’Arnaud Montebourg, amb una crítica a la globalització –amb propostes innovadores, acaba de presentar Colbert 2.0 demostra casos d’èxit de relocalització d’activitat industrial. Però ni un, ni l’altre van aconseguir fer molts amics defensant l’energia nuclear.

Què vull mostrar. Doncs que les demarcacions conceptuals en què es movia l’esquerra les darreres dècades els fan insensibles als reptes del segle XXI. Encara és vigent un dilema que es pot expressar amb la següent frase: “cada vegada que crèiem que la solució estava en un retorn als principis ens varen quedar 20 anys a l’oposició”. El vell dilema entre els que anteposen la igualtat i els addictes al creixement. Trobaven un punt d’equilibri en sacrificar l’ecologia.

El ministre d’Interior i ministre d’Indústria segueixen defensant el futur de la indústria nuclear. Laurence Rossignol, portaveu i secretària de medi ambient del PS els recordava que “la indústria nuclear s’ha d’especialitzar en la clausura de centrals… és on ha d’adquirir coneixement que li permeti ser líder”. La transició ecològica no és una opció, és el cor del nou projecte polític de l’esquerra. En el debat de 15 de setembre cada candidat va escollir un tema, François Hollande va escollir el tema nuclear, va recordar el cost d’un accident nuclear, segons dades del Consell de Comptes, supera de llarg els 600.000 milions de euros; la energia nuclear és un perill per la sobirania francesa, no la seva garantia.

Al segle XXI l’esquerra hauria d’arremangar-se les mànigues per abordar els grans desafiaments globals, és a dir, el canvi climàtic, la regulació dels mercats financers, els riscos mundials de la tecnologia nuclear, etc. La pragmàtica del poder guiat per l’oportunisme demoscòpic de baixos vols evita ficar-se en temes conflictius. Ja seria hora que els polítics abordin, alhora, els desequilibris ecològics, que estan imbricats, cada vegada més, amb el desnivell extrem de benestar. Suposa un enorme desafiament tecnològic i una oportunitat per tornar a definir el significat de la modernitat, progrés i prosperitat.

Il Gattopardo.

Ruud Koole advertia la temptació lampusiana – Il Gattopardo de les primàries. Jordi Barbeta descrivia les batalles del congrés del PSC “que es lliuren perquè tot segueixi igual”. Les primàries a Barcelona entre Jordi Hereu i Montserrat Tura va tenir un curiós titular en aquest diari, La Vanguardia ‘L’aparell ha mort, visca l’aparell! A la capital del regne haguessin estat, “Riña de gatos”-títol de la novel·la d’Eduardo Mendoza.

El PSC de Barcelona no necessita un projecte de ciutat pel segle XXI. No pot seguir mirant al mirall de les olimpíades de 1992 que, per cert, va ignorar completament el que passava a Rio de Janeiro, la cimera de la terra, el canvi climàtic, etc. Sydney 2000 inaugura la nova era d’olimpíades verdes. Londres 2012 són els jocs olímpics catalitzadors de la transformació ecològica de la ciutat. Què fa fet Barcelona? Al 2003 es va plantejar un parc eòlic a la bocana del port de Barcelona (17 aerogeneradors d’1 MW), tot es va oblidar. Londres té el major parc eòlic marí, 630 MW de potència (175-Siemens de 3,5 MW); pensar i executar. Per no parlar de la SWM de Munic que inverteix en termosolar a Ecijar.

L’experiència francesa és irrepetible, fins i tot, a França. Hi ha ingredients comuns. “La credibilitat del sistema polític està en joc”, deia Fernando Vallespín, ni els ciutadans, “ni el gros de càrrecs i militants han de suportar per més temps casos de corrupció interna”; la gravetat és major, afegia, és que els que participen ho fan amb tota “naturalitat”, com allò més normal del món, recordant la “banalitat del mal” que va encunyar Hannah Arendt.

Si la solució fos unes primàries n’hi hauria prou amb contractar la Universitat de Harvard, l’èxit estaria garantit. Unes primàries ha de ser “el menys semblant a un càsting”, com va dir Jordi Marti, “i el més semblant a un debat d’idees”. Miquel Iceta diferenciava, en aquest diari, entre “dirigir un partit i qui lidera el projecte polític que aquest partit presenta a la societat… obliga a parlar dels problemes de la gent i menys dels problemes del partit”.

Quina crisis es vol resoldre.

La crisi que vivim és profunda que si només fos de gestió, econòmica o política. La bombolla financera la va propiciar unes institucions polítiques, no tirem tota la culpa al mercat. Les reformes que cal abordar només es poden fer sense lligams i compromisos amb el passat. És el que narra en el seu llibre, Iñigo de Barrón, L’enfonsament de la banca.

La socialdemocràcia va perdre la seva clientela en deixar d’oferir una ampla perspectiva capaç de configurar el futur. La disparitat de distribució d’ingressos, l’increment de baixos salaris, l’atur, però també, el deteriorament del planeta no han d’escandalitzar per separat. Forma part d’un problema que només solucionarem invertint una tendència que permet escapar al mercat de la configuració política. Els partit han de passar de ser part del problema a ser part de la solució.

Els governs conservadors encara no són conscients que la crisis també va amb ells. Es van trobar als governs, no per mèrits propis, sinó per la desfeta de l’esquerra. Les primàries són per afrontar la crisi, no per passar pàgina. Resulta incomprensible, per això, com es pot desaprofitar a Andalusia l’oportunitat de mobilitzar centenars de milers de votants socialistes en un procés que pot rejovenir la legitimitat democràtica de la política. “Els partits”, diu Josep Ramoneda, “han d’obrir les finestres al preu que sigui”, però no es pot mobilitzar la societat, menys en unes primàries, si el que es pretén oferir és una mica menys dolent que el del costat. Cal donar entrada a l’agenda política reptes i desafiament que ens situïn en unes noves coordenades polítiques.