Fa trenta-cinc anys que ens va deixar Xavier Soto. En tenia tot just trenta-tres. Va ser primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), de 1981 a 1991. I, en la seva condició de dirigent juvenil, va ser diputat al Parlament de Catalunya des del 1984 fins a la seva mort.
Xavier Soto era una ànima noble, càlida i amable. Molt allunyat del politicastre de l’estereotip i de l’aprenent de males arts que de vegades s’ha volgut adjudicar a les “joventuts” dels partits. Li agradava escoltar i empatitzar amb l’altre, descobrir-ne els sentiments i les raons. Els seus ulls vius exploraven l’interlocutor i tractaven de clissar-lo sota la disfressa, sempre amb aquell somriure lleu, intel·ligent i tendre. No s’enfilava a cap ambó sagrat ni calçava coturns de falsa autoritat: pensava i parlava des d’arran de terra, de tu a tu.
No era amic de simplismes, no era de bons i dolents. S’interessava per la complexitat de les coses, pels diferents angles de visió que s’hi projectaven. Com Joan Reventós, patia amb la divisió entre companys: era home de diàleg i d’entesa, li agradava lligar l’allioli. Podia ser molt radical en la cerca i la defensa d’una veritat contrastada, però mai sense haver sospesat atentament les altres posicions i haver assajat de comprendre-les. Sabia que la veritat sencera és un mirall trencat i que cap dels seus bocins és prescindible, perquè cadascun reflecteix un raig d’autèntica llum (Espriu). Potser per això, ho amania tot amb aquell somriure bonhomiós i amb aquell polsim d’ironia, que començava per ell mateix.
Va voler ser veu sobretot de la joventut metropolitana dels vuitanta, de la qual formava part, expulsada del sistema, víctima d’un atur galopant, de la manca d’equipaments, de la proliferació de la droga… Eren els “chaquetas de cuero”, que no encaixaven en l’imaginari benpensant, en les previsions de l’ordre establert, i que semblaven condemnats a ser els “sioux” de la peli, destinats a vegetar en la despossessió o a morir intentant l’assalt el cuirassat fort dels “cowboys”. En expressió d’aquesta realitat, Soto va convocar un congrés de la JSC en una estació de metro abandonada, prop del mercat de Sant Antoni, fent ús d’una altra metàfora: “els del túnel” o els de sota-terra de la ciutat, és a dir, els qui no tenien sortida, llevat que, entre tots, fóssim capaços de dibuixar un punt de llum cap on adreçar-se.
No era un discurs grat al neoliberalisme de la dreta, que també feia forat en alguns segments d’esquerra tecnocràtica. Era un discurs que, en l’espai socialista, disposava d’un “Sòcrates” de capçalera: José Ignacio Urenda, exdirigent del Front Obrer de Catalunya (FOC), de tornada de doctrinarismes i amb una forta càrrega humanista que feia pensar els joves i els feia madurar. Ja havia exercit de “Sòcrates”, els anys seixanta, amb uns joves Pasqual Maragall, Josep Mª Vegara, Conxa Aguirre, José Antonio González Casanova, Xavier Rubert de Ventós… També amb alguns dels joves que, a mitjans dels setanta, ens havíem implicat en l’impuls de Convergència Socialista de Catalunya (CSC): Antoni Puigverd, la colla d’Àngels Díaz, els “frontistes” de Juanjo Ferreiro, el grupet de Paz Molinas, jo mateix… I, ara, amb la joveníssima generació de Xavier Soto, on jo m’afegia. Recordo, en aquesta darrera fase, els inspiradors sopars de dissabte, en algun restaurantet del Raval, al voltant d’Urenda, seguits d’un parsimoniós itinerari de gintònics que culminava de matinada a “La Caipirinha” del Born, a cavall d’una inacabable i divertida cogitació sobre la vida i la política; érem Javier Soto, Anna Terrón, Carme García, Xavier Sabaté, Ricardo Castro, Javier Pozo… Com Sòcrates, Urenda no va deixar pràcticament res escrit, només el denominat “Informe Urenda“ sobre la situació de la joventut metropolitana, que la JSC va fer seu i que seria un detonant cap a les actuacions que hi haurien d’incidir.
Tants anys després, superades aquelles circumstàncies, el mercat cec torna a posar la joventut al caire del precipici, expulsant-la del seu dret ciutadà a un habitatge digne i, doncs, d’una condició elemental per emprendre qualsevol projecte de vida i no diguem per dur fills al món. Una situació extrema que dispara la frustració on arrela el creixement de l’extrema dreta al món sencer. Què hem fet malament? O què em deixat de fer? Caldrà ser valents i plantar cara de nou, com van fer Xavier Soto i José Ignacio Urenda, perquè, sense la joventut, no hi ha futur ni projecte que valgui.
Xavier Soto era un esperit llibertari, a repel de tota mena de dominació. Considerava indestriables el canvi polític i el canvi cultural i vital. Era clar que només el canvi polític permetria avançar en el canvi cultural. Però també que cap canvi polític substancial no podia consolidar-se sense un canvi cultural de fons. Feia la crítica dels “soixantards” (Maig-1968) i les seves mancances i ulteriors acomodacions, però n’havia assimilat l’exigència de revolta cultural, antiautoritària, antijeràrquica, autogestionària, contra les convencions castradores i opressives.
Recordo el dia en què Xavier Soto, als seus inicis com a primer secretari de la JSC, de la mà de Raimon Obiols i meva, descobria els avis del POUM (Manuel Alberich, Ramon Fernández Jurado, Maria Manonelles, Josep Vidal-“Pep Jai”, Antònia Adroher, Carmel Rosa-“Roc”…), ara membres del PSC i vells lluitadors contra el feixisme i contra l’estalinisme, sempre rebels i iconoclastes, sempre riallers i vitalistes. Va ser un amor a primera vista, en totes dues direccions. Amb ells, Xavier Soto va sentir-se arrelar en la tradició de la Catalunya insurgent i innovadora dels “icarians”, del republicanisme federalista, del moviment obrer anarcosindicalista i socialista, del catalanisme d’esquerres, de l’antifeixisme i l’antiestalinisme, de la revolta contra totes les submissions.
