Alguna cosa important ha canviat a València aquests darrers anys. És un canvi que va més enllà de la bolcada electoral registrat a les eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2015 en què el Partit Popular va pagar la factura de la corrupció. La Generalitat valenciana i els principals municipis estan governats a hores d’ara per majories, de diferent format, integrades pel Partit Socialista, la coalició Compromís, i en menor mesura Podem, que en terres valencianes és més d’Íñigo Errejón que de Pablo Iglesias.
València ha girat a l’esquerra després d’un cicle conservador de més de vint anys que va començar com un vigorós coet i va acabar amb una sorollosa traca. Aquest és el canvi més visible. Però hi ha una altra novetat que mereix ser consignada. Hi ha un canvi de mirada. Aclaparats per la crisi, però acostumats a no dependre massa dels subsidis, els valencians estan començant a aixecar la veu, sense l’amenaça de ruptura. Exigeixen una Espanya menys radial. Volen un tracte financer més just i un major protagonisme. Demanen una Espanya diferent. Aquest és el significat profund de la tossuda reivindicació del corredor ferroviari mediterrani que José María Aznar va voler esborrar dels mapes del futur en 2002, advocant per la seva exclusió del programa d’infraestructures prioritàries de la Unió Europea. No ho va aconseguir.
Hi ha noves mirades a València i no totes elles són d’esquerres. Els empresaris s’han posat al capdavant de la reivindicació del corredor mediterrani, amb gran determinació. No és una cosa improvisada. Ve de lluny. Les organitzacions empresarials valencianes no estan en contra del PP, però tenen la seva pròpia agenda. I la defensen.
Aquesta actitud reivindicativa es va poder comprovar fa una setmana a Tarragona, en l’acte que va reunir empresaris valencians i catalans en defensa del corredor mediterrani, ara reconegut per la UE, però lent en la seva execució. Una iniciativa d’autèntic calat, donades les circumstàncies polítiques, que no ha passat desapercebuda a la Moncloa. En els propers mesos es celebraran actes similars en altres ciutats de l’Arc Mediterrani.
En tornar de Tarragona, la plana major de l’empresariat valencià va ser asprament criticada pel PP local. Argument: “Mentre a Catalunya es demani la independència, no es poden demanar presses per al corredor mediterrani“. Els empresaris no s’han arrugat i mantenen la seva reivindicació, per sobre de la complexa situació de Catalunya. No es deixen segrestar per una tensió que ells no han generat. Són valents. Aquesta orientació era impensable fa deu anys a València. Fa cinc. Fa tres. Qui diu que a Espanya no canvia mai res? Els que a Catalunya han convertit aquesta asseveració en dogma de fe, menteixen.
Hi ha canvis de mentalitat i enfocament a València i en altres parts d’Espanya. Canvis lents, enrevessats i atordits per la crisi econòmica. Hi ha un canvi de punt de vista a València que va més enllà de l’esquerra i que des de Catalunya es hauria d’agrair, comprendre i respectar. Primer manament: no projectar l’independentisme a les pantalles valencianes. No interferir en la seva política. No ajudar els immobilistes.
