Aquesta setmana ha tingut lloc a Barcelona la Cimera Europea de Governs Locals, en el marc de la presidència espanyola semestral de la Unió Europea. L’organització ha recaigut en la Diputació de Barcelona, que ha exercit també d’amfitriona. L’objectiu principal: avançar en els paràmetres del Tractat de Lisboa, que reconeix l’autonomia local, enforteix el principi de subsidiarietat i propugna la cohesió territorial. El poder local és un dels tres poders que conformen la divisió vertical del poder democràtic (poder central, poder autonòmic i poder local) i s’articula, en un eix de coordenades, amb la seva divisió horitzontal (poder legislatiu, poder executiu, poder judicial). És a dir, el poder local és un poder amb legitimitat pròpia, que neix d’unes eleccions específiques, diferents de les autonòmiques i de les estatals. No és, doncs, un poder supeditat a cap altre, sinó que és autònom.
ÉS TAMBÉ EL PODER MÉS PROPER a la ciutadania, aquell que primer en detecta les necessitats i els problemes, i el poder al qual el ciutadà recorre primer en busca d’empara. La seva proximitat en fa també el poder més permeable a la ciutadania i el que més fàcilment pot ajustar les respostes fins a fer-les altament eficients. Afegeix Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona: “És en l’àmbit local on es viuen en primera instància els problemes globals”, raó per la qual els governs locals esdevenen també “actors de la globalització”, més encara “si volem afrontar el futur de manera sostenible”. Com diria Roland Robertson, les respostes de futur són globals i locals alhora, de manera indestriable: són glocals.
LA REVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA, en la seva versió més radical i més coherent -és a dir, menys jacobina-, situa en el municipi i en el poder local la base del sistema democràtic. És el federalisme des de baix del nostre moviment republicà i del nostre moviment llibertari, del qual seran fills tant el municipalisme català com el primer catalanisme. La seva regla d’or és la proximitat del poder (o principi de subsidiarietat): res que pugui fer-se des d’un esglaó més proper no ha de restar en un esglaó més llunyà. Un principi que no nega sinó que fonamenta la cada cop més inexcusable governança global. I, d’altra banda, un principi que no es limita a l’aparell d’Estat, sinó que inclou, com a primer nivell de la cosa pública, la mateixa societat, la seva capacitat d’autoorganització, que degudament concertada amb el poder local, vol ser un factor decisiu de vitalització de la democràcia, de responsabilització col·lectiva de la ciutadania.
EL PODER LOCAL, PERÒ, té un problema estructural: la dificultat que tots els ajuntaments, siguin grans o petits, siguin rurals, industrials o terciaris, disposin realment de les capacitats que els han de permetre desenvolupar les prestacions que els pertoquen, de manera que tot ciutadà, sigui on sigui, tingui accés a un mateix nivell de serveis de proximitat, i es verifiqui així un elevat grau de cohesió territorial. Aquest problema té una sola solució que no negui l’autonomia del poder local: l’administració local en xarxa, l’administració local de segon grau, formada pels representants electes dels municipis, i capaç d’instituir l’anomenat avantatge cooperatiu, és a dir, la suma d’esforços que multiplica els recursos disponibles, la generació de xarxes compartides de serveis municipals. Aquest ha estat un dels temes abordats per la Cimera Europea dels Governs Locals celebrada a Barcelona, amb la Diputació de Barcelona com un dels paradigmes principals de referència.
EN EFECTE, LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA, d’ençà de la instauració de l’Estat autonòmic, a diferència del que farien altres diputacions, no es va abandonar a la seva pròpia inèrcia, no va optar per atrinxerar-se en l’envergadura dels serveis nacionals que havia creat i acumulat, sinó que va traspassar-los a la Generalitat i va anar transmutant-se en un model innovador i pioner d’administració local de segon grau, amb l’articulació en xarxa dels municipis que la conformen. Per això la Diputació de Barcelona és avui referència per al conjunt del poder local europeu. Convé constatar-ho i no baratar-ho, ara que el Parlament de Catalunya acaba d’obrir una nova etapa en l’organització territorial de Catalunya.
