El Papa Francesc té la cúria i bona part de la jerarquia catòlica esverades i esvalotades, cosa que d’entrada suggereix un còmic enrenou de sotanes de colors, però que és bastant més perillosa, no en va s’hi acumula una gran densitat d’antics sabers, entre els quals algunes males arts molt efectives. És ben cert que el vaixell de l’Església Catòlica no podia esperar gaire a assajar un cert canvi de rumb, altrament l’enorme pes mort dels seus dicteris enfurismats, de les seves corrupcions i de les seves increïbles faramalles imperials se l’haurien endut al fons del mar. No és menys cert, però, que Jorge Bergoglio no es limita a un canvi d’estil i de decorats, sinó que sembla disposat a anar molt més enllà del que era previsible.
En efecte, sembla disposat a posar el dit a totes les nafres. Visita els immigrants il·legals de Lampedusa, amb una corprenedora interpel·lació a la consciència ciutadana, no ja contra la xenofòbia, sinó contra la manca de compassió i de fraternitat humana. Proclama que els bisbes i cardenals han “d’estimar la pobresa” i no han de tenir “psicologia de prínceps”. Malparla del “clericalisme”. Posa la poderosa i fosca banca vaticana a la picota. Es pronuncia com si res en favor de “la laïcitat de l’Estat”. Planteja la sorprenent necessitat d’una “teologia de la dona”. I afirma, sense embuts: “Si una persona és gai i busca el Senyor i té bona voluntat, qui sóc jo per jutjar-la?” Per dir-ho ras i curt: Bergoglio i Rouco professen la mateixa religió?
La cosa, però, no es limita a això. El Papa també parla clar sobre la societat actual i sobre la greu deriva que l’amenaça. Ho fa sense necessitat de recórrer a cap mística alliberadora. Només des de l’autoritat moral que li confereixen el càrrec i la seva visible voluntat de coherència evangèlica. Diu que el futur exigeix “rehabilitar la política” i “adoptar una visió humanista de l’economia”, mentre condemna “la globalització de la indiferència” i convoca els joves: “Hagan lío”, “Sortiu a fora i no us deixeu excloure.”
És l’antítesi del discurs neoliberal i de les seves metes objectives: pensament únic, economicisme, desregulació, privatització, individualisme ferotge, legitimació de la selva financera global, regressió i fractura social, impotència i corrupció de la política, crisi de la democràcia, populisme xenòfob i feixistitzant, autoritarisme, por, atonia, indiferència de la gran majoria. Des de la dècada dels vuitanta que fa forat, sense oposició de l’esquerra de govern, que tot just ara comença a descobrir-se abduïda i engalipada quan no còmodament adaptada.
La crisi que vivim no és econòmica com pretén l’ortodòxia economicista en boga, sinó que és una crisi de societat, en la qual s’estan esbotzant les condicions elementals de la cohesió social i de la mateixa democràcia. Disparen sense manies contra la tríada republicana: llibertat, igualtat i solidaritat; i contra la seva conseqüència, els drets humans. No figuren en el tauler, on només hi resten quatre guarismes econòmics dictats pels de sempre. Es tracta, en definitiva, d’una crisi moral i cultural. Allò que està en joc és la dignitat de la persona humana i la democràcia. I, molt especialment, la capacitat dels humans per idear, desitjar i guanyar un model alternatiu de progrés, que sigui sostenible, contingut, solidari, de mesura humana.
En primera instància, potser es tractaria de repetir, en el pla global, allò que Europa ja va fer en el marc dels Estats: el pacte del socialisme democràtic i de la democràcia cristiana per l’Estat Social o del Benestar. Una Europa unida, política i econòmica, basada en aquest conglomerat, seria una primera fita decisiva, per poder avançar cap a una concertació reguladora intercontinental. El centre-dreta ha abjurat definitivament del seu passat d’inspiració cristiana i humanista? El papa Francesc sembla apuntar a una nova entesa per la democràcia i la justícia, en la qual podrien confluir l’esquerra democràtica, els liberals de veritat (demòcrates a tota costa), els cristians de totes les jeies…, és a dir, la immensa majoria que no vol viure a la selva.
Molt interessant article. Però era la FRATERNITAT i no la solidaritat la tercera pota de la triada republicana. I no són exactament el mateix.