Jordi Font i Arseni Gibert: Una conversa sobre el document “El nostre deure”

Arseni Gibert (21.08.2014): 

Jordi, suposo que ja intueixes que jo no ho veig com tu i que em costa decidir si qualificar això que dius com a ingenuïtat o masoquisme. Però vull deixar constància que m’agradaria estar equivocat i que tu tinguessis raó. En podem parlar d’aquí a un any que m’ha semblat que és el termini que fixes per a la verificació. Aprofitant el comentari, no creus que l’Hora, encara que fos per desqualificar-lo, hauria de fer algun esment al fet que s’ha publicat un llibre que parla del PSC? A mi m’és igual, ho dic només tenint en compte que es tracta d’un espai que reivindica la pluralitat. Una abraçada, Arseni Gibert

Jordi Font (01.09.2014):

Benvolgut Arseni,

1) Abans que res, haig de felicitar-te per “Una falsa història del PSC”, el teu recent llibre, que traspua, a cada línia, la cultura política i el bon senderi que et caracteritzen, farcits sempre d’interessants i a voltes sorprenents idees pròpies. Fins ara, només els gaudíem aquells que periòdicament teníem el privilegi de la teva conversa. Sòcrates, però, s’ha dignat escriure i a fe que valia la pena. No vull dir, amb això, que comparteixi tot el que hi dius, prou que ho saps, però sí que es tracta d’un llibre important, amb moltes claus imprescindibles per entendre aquesta cosa singular i decisiva que ha estat fins fa poc el PSC i que espero que sigui en el futur. En Raimon Obiols em demanava el mes passat si hi havia alguna cosa escrita de prou qualitat sobre el teu llibre, precisament per publicar-la a L’Hora. Li vaig dir que no en tenia notícia i que jo mateix voldria escriure alguna cosa al respecte. Un llibre publicat a les portes de l’estiu té el problema de topar amb el buit vacacional. Però estic segur que, a partir del setembre, obtindrà tots els ecos que mereix.

2) Pel que fa al teu comentari sobre el meu article, haig de dir-te que, en el camp eròtic, sóc d’un liberalisme absolut -veus?-, encara que també t’haig de dir que mai no m’han atret gens els usos sadomassoques: no he sabut endevinar-hi el menor plaer (tothom té les seves limitacions). Potser, doncs, ingenuitat? -dius. Ves a saber. Vull creure que no. Més aviat diria que es tracta d’una vella convicció segons la qual la unitat socialista és essencial per al poble ras i per a Catalunya. Des d’aquesta premissa, m’hauria semblat un luxe assiàtic -en referéncia als patxàs- ignorar els canvis a can PSC i l’oferta formulada. Entenc que pugui contravenir els plans dels qui prefereixen que, al PSC, “cuanto peor, mejor”, fins al punt de radicalitzar-se precisament quan es tanca l’etapa Navarro i es formula una voluntat d’obertura i retrobament. No sóc d’aquests. Ara bé, es tracta d’una aposta a termini -un any-, que pot verificar-se o no. No trigarà, doncs, a veure’s. En qualsevol cas, si es frustrés, no voldria sentir-me responsable de no haver-hi posat l’espatlla i haver empès en la direcció que sempre he defensat, restant atrapat en càlculs minúsculs o agafant-me-la amb paper de fumar. “Tu ja m’entens”, que deia aquell.

Una abraçada,

Jordi Font

Arseni Gibert (01.09.2014):

Benvolgut Jordi, haig de reconèixer un error imperdonable: vaig comentar el teu article sense haver llegit el document “El nostre deure” sobre el que tractava (crec que encara no s’havia fet públic).

Crec que si hagués fet el comentari després d’haver-lo llegit, no hauria estat massa diferent però poc o molt suposo que si, perquè vaig prejutjar precipitadament un document amb el que ara, un cop llegit atentament, comprovo que hi tinc poques discrepàncies. Que valgui la pena comentar, només dues.

La primera (paràgraf 4rt. del document) pot semblar un matís poc rellevant, però al meu parer no ho és. Això que els dissenyadors i agents/gestors reals del “procés” (és a dir en Miquel Calzada, en Toni Soler, en Carles Capdevila, la Mònica Terribas, l’Antoni Bassas, en Jordi Basté, etc. inspirats en el gran manipulador David Madí) en diuen eufemísticament “dret a decidir” és una cosa que es pot voler (jo la vull pels ciutadans de la nació catalana, inclosos els que no són del territori delimitat per les quatre “províncies” de matriu espanyola) però que, essent un eufemisme de “sobirania” en termes del Dret Internacional, no és pròpiament un “dret” inherent a subjectes no determinats per l’esmentat Dret Internacional, cas de les dites “nacions sense estat”. El “procés” és un bunyol, un procés independentista no es pot fonamentar en tècniques de comunicació i difusió d’eufemismes i fal·làcies conceptuals. Requereix rigor i predisposició èpica, no pot ser una mena de “divertimento” assembleari. I d’altra banda, si no es vol la independència sinó un un estat multinacional de tipus federal o confederal (ja saps que jo prefereixo dir-ne acord bilateral), no cal sobirania, cal unió interna, tenacitat, negociació i un ús políticament intel·ligent de la onada independentista generada pels nacionalismes català i espanyol que, com tots els nacionalismes, sense excepcions conegudes, tendeixen al totalitarisme.

La segona, però, és la discrepància més rellevant. El paràgraf 8è comença així: Ara hi ha una nova direcció del PSC. Nego la major, ara per ara no hi ha, en un sentit mínimament profund, cap nova direcció al PSC. Aquesta és l’arrel de la meva impertinència (discúlpa-la si et plau) d’atribuir-te o ingenuïtat o masoquisme. Tal com et deia, s’haurà d’avaluar en el futur si estic equivocat (reitero que tant de bo). I per parlar-ne no cal que esperem un any, ho podem fer sempre que vulguis, com sempre.

T’agraeixo els amables comentaris sobre el meu llibre.

Una abraçada molt forta,

Arseni Gibert

Jordi Font (05.09.2014):

Benvolgut Arseni,

celebro que la declaració-crida “El nostre deure” et sembli, en termes generals, prou bé.
Deixa’m comentar, però, els pèls que hi trobes:

1) No crec que la reivindicació del “dret a decidir” faci referència a cap fet jurídic sinó polític. Això en dos sentits:

-Negat, pel Tribunal Constitucional, el Pacte Estatutari i, amb ell, negades també les virtualitats que incloïa el Pacte Constitucional per a les “nacionalitats”, pertoca passar full enrere, cosa que ens duu al “dia abans”, és a dir, al dret a decidir reivindicat per l’Assemblea de Catalunya (“Restabliment dels principis i institucions de l’Estatut del 1932 com a pas previ a l’exercici del dret d’autodeterminació”). És un argument polític per caracteritzar la gravetat dels fets.

-Quan l’Estat gosa clavar-nos un cop de porta tan colossal, no hi ha més remei que respondre traient a passejar el santcristogròs. I aquest no és altre que el dret a decidir, és a dir, l’exigència que el “demos” català tingui la darrera paraula pel que fa a la vinculació de Catalunya a l’Estat, altrament el “demos” espanyol, més nombrós, sempre el dissoldrà en el seu si i allò que s’estarà produint és una imposició de la nació grossa sobre la petita. De fet, el referèndum estatutari -si no fos per la ulterior actuació del Tribunal Constitucional- ja és un pronunciament darrer i vinculant del “demos” català. És obvi, al menys per a mi, que l’Estat mai no s’hi avindrà. Però és el santcristogròs: una bona palanca per forçar el diàleg i el pacte.

Per descomptat que això no és suficient, que amb “les costellades” no anem enlloc i que, com molt bé dius, caldria una estratègia el més unitària possible davant de l’Estat, amb la finalitat de forçar un nou pacte Catalunya-Espanya, superador dels greus desencontres acumulats durant molts anys, un pacte que a parer meu hauria de contenir una concepció plurinacional de l’Estat. Coses, aquestes, compatibles amb un marc general de caràcter federal, encara que la mera definició federal no les comporti necessàriament.

2) La direcció ha canviat. Allò que et planteges és si et mereix o no confiança. En aquest terreny, haig de dir que no em refio gaire de mi mateix. Arrossego massa cicatrius. A més, no espero ningú que em mereixi “tota” la confiança; sé que això és esperar massa i que, tard o d’hora, apunta a la frustració. No hi ha àngels, només humans més o menys limitats i que cal vigilar atentament. Ara mateix, m’he conformat amb avaluar si hi havia o no una oportunitat nova per redreçar el PSC i recuperar-eixamplar l’espai socialista. M’ha semblat que sí. Acte seguit, m’he limitat a verificar que les condicions i els terminis donats fossin raonables i versemblants. També m’ha semblat que sí. A la vista de tot això, per a mi, la qüestió és com puc incidir-hi per afavorir allò que crec, no fos cas que es frustrés una oportunitat real perquè gent com jo l’ha deixada passar.

Una abraçada,

Jordi Font

Arseni Gibert (10.09.2014):

Benvolgut Jordi,

Com que entre els dos punts que estem discutint, entenc que s’ha invertit l’ordre del nivell de discrepància, jo també inverteixo aquest ordre: tractaré primer el que ara ja és el de menor grau de desacord (potser compartiràs amb mi el criteri que gairebé podem tancar aquesta discrepància) i desprès intentaré prosseguir un debat, el que jo mateix havia qualificat de discrepància menor, que al meu parer segueix viu (i no només entre tu i jo sinó en l’espai públic), molt complex i bastant confós.
1 (abans 2). La direcció, ha canviat? Sembla que estem d’acord en que ho haurà de acreditar. Molt be, que ho acrediti i, si ho fa, tots contents. No és gens important qui hi te més confiança (a mi em sembla que tu), tal com ja apuntàvem en anteriors intercanvis, en podem fer el seguiment plegats. Només un apunt: tots dos sabem que Miquel Iceta és àgil, intel•ligent i te notables habilitats, no és gens estrany que encerti més que els seus antecessors tant en el disseny del discurs com en la seva divulgació, tots hem pogut percebut moments brillants en aquestes darreres setmanes. I, d’altra banda, l’evolució de les coses derivada de l’aproximació de moments decisius , ha generat un escenari menys desfavorable al PSC del que hi havia fa uns mesos. Només falta la prova del 9. Jo la situaria en un moment -no el veig gaire llunyà- en el que li caldrà o be convèncer al PSOE de determinades coses i no crec que sigui fàcil, o be plantar-li cara assumint tots els riscos que això comporta. Superarà la prova? Jo en dubto molt, però ho torno a dir, tant de bo m’equivoqui.

2 (abans 1). Aquesta discussió l’haurem de fer per etapes. Crec necessari que la primera sigui sobre convenir –o no- algunes premisses o fins i tot el lèxic. Sense aquesta cautela prèvia crec que no podríem evitar ni els malentesos ni un debat confús. Faig una proposta com a punt de partida:

– Comencem per famós “dret a decidir”. És òbviament un sinònim o més aviat un eufemisme més amable de “sobirania” o “autodeterminació”. Tu dius que el dret a decidir és un concepte polític i no jurídic. Que és polític es indubtable, que no sigui alhora jurídic és més discutible. La “sobirania” dels pobles és, en el Dret Internacional, un concepte jurídic, un atribut reservat als pobles que el tenen reconegut que són els estats.

– Molts catalans (entre els quals tu i jo) el “volem” aquest dret. Tenim un sentiment de pertinença a la nació catalana (sense estat com moltes d’altres, però una nació) i això fa que vulguem tenir la capacitat de decidir el nostre “status” al món com a poble català (aquí podríem fer i potser hauríem de fer una difícil distinció entre si la nació catalana la formen els ciutadans administrativament censats en les quatre províncies de matriu espanyola que formen la actual Comunitat Autònoma de Catalunya o si la formen tots (però exclusivament) aquelles persones que tenen el sentiment de pertinença esmentat, no veig perquè algú de Cantavella, Ceret, Sineu o Fraga que se senti català ha de tenir menys dret a decidir que tu o jo; però vaja! estic disposat a obviar aquesta discussió per mor del pragmatisme necessari per la qüestió central de la que estem parlant).

– Be, hem dit que “volem” sobirania. Però, ai las!, no la tenim. El President Mas ho va dir clar l’altra dia “de que ens serviria la independència si ningú ens la reconegués”?. De fet, se n’havia d’haver adonat abans perquè no només s’ha trobat que cap “alt dignatari” del món li hagi donat suport i pre reconeixement, és que n’hi tan sols cap l’ha rebut per parlar-ne. En el Dret Internacional, el concepte de nació sense estat no hi figura ni, per tant, tenen cap dret reconegut. En aquest sentit, la nació catalana no és diferent de qualsevol altra comunitat en la que un nombre important de membres també vulgui sobirania i digui que la democràcia consisteix en votar el “dret a decidir” com a dret inherent (però inherent de qui?)

– Tot i que la sobirania es pot voler com a dret intrínsec (sense voler-ne fer ús immediat o fins i tot per decidir no canviar res), es sol voler per obtenir la independència o estructurar una confederació. Per fórmules de canvis interns en la organització i distribució de poder polític i funcions dins d’un estat (més autonomia, terceres vies, federalisme etc. es pot seguir volent igualment però no cal tenir-lo, amb acords interns n’hi ha prou.

– Com es pot obtenir la sobirania quan es vol però no es te. Hi ha tres camins:

1. Acord entre l’estat integrat amb sobirania reconeguda i la part que la vol (cas de Txèquia i Eslovàquia o d’Escòcia si guanya el SI). Si hi ha acord, el reconeixement internacional és fàcil, en molts casos gairebé automàtic, llevat que hi hagi implicacions geoestratègiques o condicionants d’altres menes que ho dificultin. El nacionalisme espanyol no te cap predisposició a aquesta via. I gairebé tots els estats del món critiquen ara a Cameron per la seva actitud.

2. Ser una colònia identificada en el Dret Internacional com a tal i que es vol emancipar de la metròpoli. Això si està contemplat com un dret però no és d’aplicació al nostre cas.

3. Una determinació que requereix inevitablement algun component “èpic”, no parlo necessàriament de guerra (crec que impensable a la UE) ni de situacions violentes però sí de conflicte llarg, necessitat de carregar-se de raó davant el món, risc d’una situació d’un certa autarquia durant un temps indefinit amb els costos que suposa, risc de quedar exclòs durant un temps indefinit de les institucions supra estatals a les que es pertany, altre vegada amb els costos que comporta, risc de conflictivitat interna no només en funció dels posicionaments individuals previs sinó també de l’impacte d’aquest tipus de costos sobretot per les una o dues generacions etc..

– I no n’hi ha més. Obtenir la sobirania reconeguda internacionalment (en un context que, òbviament, no interessa com a precedent als estats de la UE) no és un procés fàcil, ràpid, sense costos i fins i tot divertit, basat en manifestacions pacífiques i festives amb els nens i els cotxets. Els que han fet creure que era així han enganyat, conscientment o no, a molta gent de bona fe que s’ho ha cregut. I qui són els que han dissenyat i gestionen aquest engany? Els que ja et vaig dir, Jordi: en Toni Soler, en Miquel Calçada, la Mònica Terribas, en ordi Basté, l’Antoni Bassas, en Carles Capdevila i els que els financen bàsicament amb diners directa o indirectament públics. Sota la inspiració d’en David Madí.

A la teva disposició per seguir parlant de tot això. I aprofito per agrair a l’Hora la oportunitat de divulgar aquest -diguem-ne debat- entre dos viciosos del discutir per discutir, que tot distreu.

Una abraçada molt forta,

Arseni Gibert

Una petita addenda en dos punts (per tal que ho puguis incloure en el teu torn de resposta)

Hi ha un supòsit d’accés a la sobirania que he obviat. Una DUI sabent apriori que una part suficient de la comunitat internacional et reconeixerà l’endemà, cas de Croàcia, que sabia que Alemanya i marc d’influència la reconeixeria (una atra cosa son les consequències) o el cas també de les repúbliques de la l’antiga URRS després del 89, i molt especialment els que ja havíen sigut estats abans de la primera guerra mundial com ara els països bàltics.

La V d’avui, espectacular. Però un punt de preocupació:la militant d’ERC Carme Forcadelll no pressiona els polítics, els supleix, avui ha convocat la consulta 9-11 i ha demanat al President que es limiti a posar-hi la logística. Estem apanyats!!! I d’altra banda, és certa la repercussió mediàtica al món, però la reacció dels que hi manen serà més tancament a favor del govern espanyol. I és que el “procés” està mal dissenyat des del principi. Els “bunyols” no funcionen.

Jordi Font (15.09.2014):

Benvolgut Arseni,

vinga, que no ha estat res. Segueixo el nou ordre que planteges:

1. El PSC i el PSOE:

Jo diria que, al PSC, li pertoca tractar de convèncer el PSOE i, mentre no se’n surti, discrepar-ne, sense majors dramatismes. Li ha costat molt de fer-ho en el passat (com expliques en el teu llibre): després d’haver-ho fet amb les esmenes a la LOAPA i d’haver-se situat al caire de l’abisme, la correlació es va fer molt adversa i, a més, hi havia alguns jocs dobles que ho impossibilitaven; potser, per aquestes raons, en alguns moments, va predominar una certa desgana, sobretot quan es tractava de votacions secundàries i innecessàries, propiciades per CiU amb l’única intenció de putejar el PSC. Ara mateix, però, el PSC no està en aquesta situació: discrepa obertament del PSOE en la defensa del dret a decidir i en el seu vot favorable a la llei de consultes.

Cada cop és més clar per a tothom que les coordenades polítiques catalanes ja són del tot incompatibles amb les inèrcies de l’Espanya homogènia, uninacional. I que cal retornar a la lletra constitucional que distingeix entre “nacionalitats” (o nacions) i “regions” i al corresponent esperit: “nació de nacions”. Quina greu responsabilitat aquest perllongat escamoteig! O el federalisme parteix d’aquesta base o no servirà de res. Si el PSOE vol governar a Espanya, haurà d’espavilar-se i veure com es guanya la confiança de la ciutadania catalana. No hi ha govern socialista a Espanya sense el vot majoritari de Catalunya.

De tota manera, penso que, el moment que vivim, contra el que diuen alguns, juga a favor: s’està fent un gros forat a la cultura difusa espanyola, hegemonitzada de sempre per la mítica imperial i, posteriorment, per l’herència del franquisme. I crec que no ha de trigar a disminuir la rendabilitat del recurs desaprensiu a la catalanofòbia. En el conjunt espanyol, la gent es resistirà cada cop més a deixar-se entabanar per segons quines solfes. Es nota especialment entre els joves i cal convenir que aquests són molt contagiosos. Jo ho noto en els ambients educatius i artístics de tota Espanya amb què m’he relacionat els darrers anys, sobretot a partir de la sentència contra l’Estatut. En conseqüència, penso que el PSOE, progressivament, també podrà deixar de ser hostatge d’aquesta cultura difusa reaccionària, degudament excitada per la dreta. On això resulta encara poc visible és precisament en el camp de la política i dels mèdies més implicats, on tot passa després que hagi passat a la societat.

2. Dret a decidir i canvi d’etapa:

Pel que fa al dret a decidir, és evident que, si descartem pantomimes, només ens queda un camí: l’acord amb l’Estat espanyol. De tota manera, allò que està reclamant el famós pacte CiU-ERC-ICV, embolicat amb una immensa estelada, ja no és el dret a decidir, sinó la possibilitat de fer una mera consulta d’opinió, no vinculant, sense conseqüències jurídiques… La trobo una pèssima estratègia perquè només es justifica per la competició entre CiU i ERC, cosa que ha produït el salt de saltimbanqui consistent a passar del dret a decidir a la independentisme i a la consulta no vinculant. Quina barreja incomprensible de brindis al sol i de renúncia! I també és una estratègia desastrosa perquè ha volgut estalviar-se la màxima unitat possible, que és l’única força de Catalunya, la unitat del 80%, caient, totes les forces implicades, en la golafreria concupiscent de deixar fora el PSC, del qual malden per repartir-se les parts… En Joan Rigol havia obtingut l’acord del 80% abans del Ple del Parlament on CiU es van treure del barret aquell pacte migrat, amb una pregunta estrambòtica. El propi Rigol es va sentir traït. El més fantàstic de tot, però, va ser que el PSC s’hi avingués i que adoptés encantat el rol que li acabaven d’assignar…! Patètic. Va fer d’ós dels gitanos (aquell que havia ballat per poble i ciutats en temps dels meus avis): ballar al so que li tocaven, rebre burles i escarnis, amb alguna pedrada de la canalla, mentre els músics recollien i s’enduien tota la calderilla.

Sembla clar, però, que aquesta estratègia s’haurà de reconèixer extingida l’endemà del 9N. Desitjo que sigui el moment de restablir la unitat del 80%, sobre la base, no ja de la independència i de la consulta no vinculant, sinó del dret a decidir. Per obtenir-lo? Penso que, en això, hauríem de ser clars, sense enganyar la gent com s’està fent ara, quan donen per fetes coses inviables que acabaran en gran frustració. Sabem que l’Estat, atrinxerat en l’actual marc constitucional, no cedirà. Reclamar el dret a decidir, doncs, de moment, no és més que la rèplica simètrica, que està a l’altura de la patada que va posar la taula potes enlaire (sentència contra l’Estatut, amb el definitiu escamoteig del reconeixement plurinacional que contenia el pacte constitucional…). És el full que ha restat a la carpeta, després que estripessin el full del pacte constitucional: els punts de l’Assemblea de Catalunya (i ep! la posició del PSOE, aprovada a Suresnes i ratificada al congrés de 1979). És a dir, entenc el dret a decidir com el Santcristogròs de qui se sent estafat i no es pot quedar curt. Però sense deixar d’afirmar que l’objectiu és donar lloc a un nou pacte constitucional, de caràcter plurinacional i sobre bases federals, que comporti un nou acord Catalunya-Espanya per al ple desenvolupament de la nació i de la llengua catalana.

I a resistir, des de la força de la unitat, fins al 2016, que és quan toquen les eleccions catalanes (que el president Mas no avançarà si no es vol suïcidar), que han d’anar precedides de les eleccions espanyoles (podrien avançar-se), en les quals el PP caldria que perdés la majoria absoluta on s’atrinxera i que el fa hostatge de l’aznarisme. Només la pèrdua de la majoria absoluta pel PP el posaria en situació de pactar, amb la tranquil·litat que el PSOE no s’hi oposarà (a diferència del que va fer el PP davant de l’intent de Zapatero). Seria el moment del nou pacte constitucional, incloent l’acord bilateral Catalunya-Espanya i alguna forma de dret a decidir. Entretant, caldria fer tot allò que redundés en la màxima deslegitimació del “sostenella i no enmendalla” estatal, tant en l’opinió espanyola com en l’opinió internacional. I posar ciris a la Mare de Déu.

3. Països catalana, llengua catalana:

Em sobta especialment l’esment que fas als ciutadans dels països catalans que se sentin part de la nació catalana. Al respecte, sempre he pensat que la “nació” viu i mor. I que ha mort, al menys de moment, on no hi ha una voluntat majoritària sostinguda en el temps. Naturalment, tothom és lliure de fer-se “nacional” d’on vulgui. Però caldria evitar la idea que la “nació” es troba on hi ha “nacionals”: estaríem caient en el nacionalisme “de la sang”, en la concepció centre-europea, balcànica, bàltica… Horrorós. Ja sé que no vas per aquí. Altra cosa és parlar de la llengua i la cultura literària que tenim en comú amb altres territoris germans. En aquest punt, penso que hi ha un dels paràmetres essencials dels pactes que hauríem d’assolir amb l’Estat espanyol. No basta amb el blindatge competencial del model lingüístic català. L’Estat està obligat a desenvolupar una política en favor del ple desenvolupament de la llengua catalana, defensant la unitat de les seves diverses modalitats, promovent-la als mitjans de comunicació, amb la lliure circulació d’aquests a tota l’àrea lingüística, promovent la literatura catalana. Un tracte idèntic al que dóna al castellà. Aquesta és una de les proves del nou. Si no, no podrem reconèixer, en l’Estat espanyol, l’Estat de la nació catalana i, doncs, de la seva llengua; i trobarem a faltar l’Estat propi. Serà Espanya capaç de reconèixer el català i de reconèixer-s’hi?

4. Manipulació mediàtica:

No entro en la teva evident animositat envers el suposat clan mediàtic del que parles. Penso que, en tot cas, és el conjunt dels mitjans de comunicació allò que caldria avaluar. És a dir, tots els mitjans que repercuteixen quotidianament sobre la ciutadania catalana i espanyola, que no hi ha pas fronteres (només al País Valencià, per als mitjans de Catalunya). En el moment present, les orquestracions mediàtiques són òbvies, però no pas una de sola, sinó diverses i algunes especialment virulentes i cavernícoles. També penso que el que passa a Catalunya no té tant a veure amb manipulacions mediàtiques com amb els reflexos normals d’una societat mínimament culta i amb un cert sentit de la digitat. La “V” de l’altre dia, de Glòries a Cerdà i de Glòries a Pedralbes -aviat està dit-, no la mou cap clan mediàtic ni cap assemblea, per més que s’ho pensi. La mou la dignitat ofesa i el desig d’un nou horitzó.

Ho deixo aquí. Tant que ens agrada a nosaltres, vols dir que no estarem avorrint el personal?

Una abraçada,

Jordi Font

Arseni Gibert (19.09.2014):

Benvolgut Jordi,

A veure si anem acotant i reduint les discrepàncies.

…al PSC, li pertoca tractar de convèncer el PSOE i, mentre no se’n surti, discrepar-ne, sense majors dramatismes…Ara mateix, però, el PSC…discrepa obertament del PSOE en la defensa del dret a decidir i en el seu vot favorable a la llei de consultes.

D’acord (aparcant de moment un desacord si el “dret” a decidir és a dir a l’autodeterminació, el volem, tal com dic jo, o el tenim, tal com –em sembla- dieu molta gent. Però tu i jo ja hem convinguts en anteriors torns d’aquest diàleg que Iceta ha millorat de fons i de forma el que el PSC feia abans. I també hem convingut que s’haurà de comprovar si la nova orientació es manté quan suposi una diferència important amb el PSOE i si Iceta no aguanta el pols, és indistint que sigui per decisió pròpia o que encara que li agradés aguantar-lo no pugui perquè la correlació interna de posicions, que el vostre recolzament en forma de crèdit temporal no modifica gaire, li ho impedeixi. El resultat serà el mateix, el de sempre, guanya el PSOE o, per ser més precís el nacionalisme espanyol del PSOE. En Bono. I potser, espero que no, tenim un grau també diferent d’esperança al nou líder del PSOE. T’anticipo que el meu és molt baix.
Passant als dos següents paràgrafs del teu darrer torn, si, és clar, el problema es des de sempre el reconeixement –o no- de Catalunya com a nació. Per part d’Espanya, incloent, naturalment el PSOE. Ja en el teu punt 2 evoques les declaracions del PSOE dels anys 70’ del segle passat (Suresnes i el congrés del 79) però va durar molt poc…i mái més! He dit mai més, i han passat més de 40 anys. O és que t’has cregut Granada i la reforma constitucional que diuen que volen fer?

I dius que no hi ha govern socialista a Espanya sense vot majoritari a Catalunya. Depen. Com que els vots i diputats del PSC ja els consideraven seus, hi afegien els de CiU i per això preferien a a Catalunya governés CiU. Tal com s’ho miren ells, el que necessiten són vots catalans, no socialistes.

Estic totalment d’acord amb el darrer paràgraf del punt 1. El problema no són, ni han estat mai els espanyols sinó el nacionalisme espanyol. I a més Espanya s’ha modernitzat molt i això ja es nota sobretot en les noves generacions. De fet, la meva percepció és que Madrid és, en aquest moment, una ciutat més mestissa i oberta que Barcelona, el control social i mediàtic del nacionalisme català ha fet molt de mal.

Respecte al teu punt 2, malauradament, crec que no estic d’acord gairebé en res, llevat de la frase gairebé inicial …si descartem pantomimes, només ens queda un camí: l’acord amb l’Estat espanyol, que subscric i faig retroactiva. Però trobo molt ingenu dir
…el famós pacte CiU-ERC-ICV, embolicat amb una immensa estelada, ja no és el dret a decidir, sinó la possibilitat de fer una mera consulta d’opinió, no vinculant, sense conseqüències jurídiques… aquesta és, al meu parer, una de les més rellevants de les trampes eufemístiques. I dius també que el President más no avançarà les eleccions si no es vol suïcidar. La meva anàlisi és diferent, Llei de Consultes, Convocatòria, Admisió a tràmit dels recursos del govern espanyol per part del TC, Mas convoca els socis i els diu que ell no farà res il•legal, els proposarà eleccions plebiscitàries i, en el cas d’ERC llistes conjuntes. Fins aquí, tot això em sembla gairebé una crònica anunciada. La gran incògnita és que farà Junqueres, ja vas veure com Turull l’apretava al Parlament amb un missatge molt clar i potent: si no hi ha unitat, tot en orris, i la culpa no serà de CDC. Si Junqueres pacta amb Mas, els radicals el veuran com Mas, tebi. Si manté la radicalitat, la gent més o menys d’ordre esdevinguda creient de la independència-festa, el veuran com un irresponsable. No ho te fàcil.

Pel que fa al punt 3 em devia explicar molt malament perquè el que tu has entès no és pas el que jo volia dir. La nació catalana són persones, les que tenen un sentiment de pertinença a la nació. És clar que neixen i moren per diferents causes, però la nació catalana sembla bastant persistent en el temps. La nació catalana no és el territori, ni encara menys l’enmarcat per unes ratlletes administratives. No estic parlant de “sang”, estic parlant de persones. És clar que en termes polítics això s’ha de concretar, però no confonent la nació amb res diferent de les persones que la fan. Això complica les coses? Si, és clar que si, tant que a partir de segons quins raonaments político-histórico- administratiu, tu i jo seriem realment espanyols.

I acabo amb el punt 4. Crec que fuges d’estudi. El que jo dic és que la seqüència de la formació de la magnitud de l’onada que forma la V, no és la que sembla, res és el que sembla. El meu criteri és que el catalitzador de l’emprenyament per la STC i per l’actitud del PP i de totes les causes, emocions i raonaments que porten a l’onada, no és la política i/o i el poble, el poble és el protagonista, la política el segueix (un món un xic al revés) però a tots dos, política i poble, els catalitza un poder mediàtic alimentat durant anys per l’afany de manipulació instrumentat per la política però que se n’ha empancipat.

Una abraçada,

Arseni

Jordi Font (28.09.2014)

Benvolgut Arseni,

esclar que l’aposta pot sortir-nos malament, però voldríem que no. Si hem optat per ser-hi, és perquè hem cregut endevinar-hi possibilitats reals i per ajudar a empènyer el carro en la bona direcció, que és la del redreçament, el retrobament i l’ampliació. No crec en les creences, ni optimistes ni pessimistes. Menys encara quan es tracta de persones, fetes sempre d’una substància de mal definir.

Amb en Miquel Iceta, s’ha obert un diàleg franc i fluid, així com una coincidència sobre orientació general i unes fites a curt-mitjà termini (restitució dels diputats represaliats a les seves anteriors responsabilitats, vot favorable a la llei de consultes, procés cap al congrés-2015 de redefinició i retrobament…). No és poca cosa. Era impensable fa quatre dies. No estic d’acord amb la idea que la correlació interna de forces sigui adversa. No es pot ignorar que, en el PSC, les coses s’han mogut. Hi ha tingut lloc una evolució important, que ha determinar el final de l’atrinxerament metropolità, el relleu de Navarro i l’accés a la present etapa, caracteritzada per la voluntat de retorn a l’ambició de centralitat i de majoria de govern.

Pel que fa al PSOE, penso que passa per un moment molt baix (relleu encara no consolidat, operació “Podemos”, difícil expectativa d’alternança…), en el qual ha de ser més fàcil que en el passat arribar a una entesa que no supediti l’estratègia del PSC. És cert que la seva prioritat, objectivament, ha estat sempre CiU (el teu llibre és especialment aclaridor al respecte), però perquè donava el PSC per segur. I cal dir que, en aquest moment, aquesta vella seguretat s’ha aprimat molt, fins a l’anorèxia. Haurà de permetre, doncs, que es refaci, de l´única manera possible: fent el paper que li pertoca, sense supeditacions.

Pel que fa al Pedro Sánchez penso que encara s’està coent. Espero que s’acabi de fer incorporant l’única concepció d’Espanya que és avui viable, la d’un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic; i amb la corresponent concepció del PSC com a partit nacional català. La situació creada a Catalunya està incidint fortament en la cultura política espanyola i ajudant a deixar enrere les inèrcies del franquisme i de la incultura que denoten certes bravates, com les que abunden al PP o com les que deixa anar el “redicho”, ufanós i impúdic Bono.

Sobre “Granada”, penso que és una fita amb un guany important: quadrar els “barons” del PSOE en favor de la reforma federal de la Constitució. No és encara la solució, sinó un cap de pont des del qual avançar cap a la solució que haurà de sortir del pacte i que no pot ser altra que aquell federalisme que inclou la dimensió plurinacional.

Tens raó que la consulta no vinculant és, de facto, un referèndum de secessió. Per això, algú tan favorable a Catalunya com Miguel Herrero de Miñón s’hi ha pronunciat en contra. Potser també tens raó en el que dius sobre l’avançament de les eleccions catalanes i l’oferta de candidatura conjunta a ERC. Si aquesta acceptés, el gran interrogant seria aleshores el resultat electoral i en quina mesura tot plegat determinaria o no la substitució de CiU per ERC en l’espai del nacionalisme, sobretot en el context de la pluja fina relativa a la família Pujol Ferrussola. Com també i sobretot, cas de victòria electoral, què farien l’endemà? Una proclamació unilateral d’independència o una negociació amb Rajoy cap a la vilipendiada “tercera via”?

Sobre nació i persones. La nació són les persones que se’n senten i la persistència col·lectiva d’aquest sentir al llarg del temps. Tot això, però, referit a un territori concret, administrativament definit, altrament seria caure en la pura inviabilitat. Fora d’aquest territori, hi pot haver “nacionals” que han viatjat, però no nació. És en aquest sentit que ho comparava al nacionalisme “de la sang”: “On hi ha servis, hi ha nació sèrvia” o “Els russos de Lituània són Rússia”… Em sembla que estem d’acord.

Sobre el punt 4. Interessant aquest Frankenstein mediàtic català que dibuixes. Seria una mica com en PJ respecte del PP, però a l’engròs: primer al servei del poder i després al  davant del poder per dictar-li els passos a fer. Això aniria més enllà de la clàssica manipulació política dels mitjans públics. No hi havia caigut: m’hi fixaré.

Una abraçada,

Jordi Font

Arseni Gibert (01.10.2014)

Benvolgut Jordi,

Crec que podem estar contents. Malgrat els probables excessos –mutus- d’extensió, de reiteracions i de dispersió, em sembla que hem fet una petita contribució a l’important principi que diu que “parlant la gent s’entén”. Tinc la impressió que el nivell de confluència és suficient per tancar aquest debat, cosa que no exclou que en podem obrir un altre algun dia si L’HORA ens vol acollir com a hostes. I proposo tancar-lo molt breument per la meva part, i proposant-te que tu n’acabis de rematar el tancament.

He dit molt breument. Crec que molt aviat varem acordar que l’Iceta ha de passar la prova del cotó. Només que el nivell de confiança en que ho faci era i és un xic diferent, però tots desitgem que la superi. De moment crec que porto un xic d’avantatge, el PSOE ja està donant mostres que te alguns tics molt sòlidament instal·lats. Ja ho anirem veient. Dius que el seu nou líder tot just s’està coent i és cert, però si la matèria primera no és l’adequada, ja el pots anar bullint!!!

Persones?, territoris?, nacions?, estats? Un xic de tot, però sobretot persones individus lliures i no gregaris. També en això crec que estem suficientment d’acord. De fet, el meu ideal actual és Europa com a Estat amb pes al món i una nació catalana amb un nivell d’autogovern satisfactori…i encara et diré més, potser encara millor ampliada a un espai geogràfic que vagi de Gènova a Almeria i per dins passant per Saragossa, Tolosa, Montpeller i Grenoble aproximadament. La globalització comporta un canvi d’escala.

I pel que fa al darrer punt, les tècniques de comunicació pesen massa i esdevenen fàcilment tècniques de manipulació. El problema no és menor, però no crec que tu i jo trobem l’antídot, ens haurem de conformar en intentar no deixar-nos manipular gaire.

Una abraçada,

Arseni Gibert

Jordi Font (03.10.2014) 

Benvolgut Arseni,

sí, veig que coincidim prou, sobretot en aquesta darrera declaració de voluntats que fas. Més en la nitidesa del projecte, doncs, que en els envitricolls de la retrospectiva i l’anàlisi, on els laberints lògics i els matisos de tota mensa i color fàcilment ens poden encallar. Deu ser allò de l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó.

Aquesta darrera és fonamental per no perdre’s, però jo tinc una rara convicció en la força de la voluntat que tot ho mou. No em ve de cap elevada reflexió filosòfica sobre la condició humana. M’ho va inculcar el meu pare, que, a més de ser un devot “protestant”, en aquell temps feia de representant de calçat i manejava aquella mena de manuals de filiació ianqui que s’intitulaven “Como ganar amigos e influir en la gente”, “Como venderse a si mismo”, “Como hablar bien en público e influir en los hombres de negocios”… Recordo sobretot allò de “Voler és poder” i tot d’històries exemplars i “missions impossibles” reeixides que ho demostraven. De fet, sempre m’ho he cregut. Potser per això m’ha interessat l’acció política, que és molt més intuïtiva que racional, molt més artística que mecànica i que consisteix a dissenyar i impulsar estratègies per remoure obstacles. Quan detecto condicions adverses, mai no hi veig una impossibilitat, sinó una incitació, perquè sé, amb certesa, que hi ha d’haver una solució i que només cal trobar-la i empescar-te la successió de passes que l’han de fer viable. Penso que no és una actitud equivocada. Els camins del coneixement, com els del Senyor, són inescrutables. I, d’altra banda, ens procura millor vida l’optimisme que no pas el pessimisme.

Reitero, doncs, la meva seguretat que el PSC té solució. Que el poble ras i el país la necessiten amb urgència. Que hi ha millors condicions internes ara que fa ben poc. I que cal l’esforç de tots els socialistes per fer-la possible. Per això, crec que els gruix de la diàspora socialista retornarà al PSC, no en va continua sentint-se socialista. I, per això mateix, deploro les radicalitzacions que divideixen, sobretot les que puguin obeir a personalismes estèrils o a oportunismes del moment.

Tal com em proposes, ho deixem aquí. Però que ningú no es confiï: tornarem.

Una abraçada,

Jordi Font

Conversa iniciada a partir d’un article d’en Jordi Font sobre “El nostre deure”