És comprensible, legítim i fins i tot convenient per a l’interès general que CDC tracti de refer-se, de transmutar-se en una altra cosa, allunyant-se del suat “peix al cove” que la va situar tant de temps contra la reforma de l’Estatut i allunyant-se sobretot de les sirenes eixordadores que s’han disparat amb la revelació dels trafiquejos andorrans dels Pujol Ferrusola. També és comprensible i legítim i vés a saber si convenient que, davant de les hores baixes que viu CDC, ERC tracti d’aconseguir el relleu de l’espai nacionalista, objectiu en el qual ja té molt de camí fet.
No és tan normal ni legítim ni convenient, en canvi, que aquestes dinàmiques de partit determinin al cent per cent l’estratègia nacional de Catalunya. I això és el que està passant. Catalunya no té, avui, una estratègia nacional que es basi en la unitat del 80% que està pel dret a decidir, que sumi totes les forces disponibles del catalanisme, que apunti a objectius reals. El mateix dia que Joan Rigol havia obtingut la unitat del 80% al voltant del dret a decidir, sumant l’acord del PSC, cristal·litzava una altra “unitat” menor, basada en la data i la pregunta del 9-N.
Per què es va matar la unitat del 80%? Molt fàcil: perquè el dret a decidir no era el camp idoni on lliurar la batalla entre CDC i ERC. Només el camp de l’independentisme, per fictici que fos, permetia dilucidar la disputa. I, de passada, permetia desembarassar-se d’altres contendents que feien nosa, perquè comportaven paràmetres de compromís no tan sols nacional sinó també social, cosa que podia mediatitzar l’expansió de l’èpica nacionalista que no distingeix entre dretes i esquerres, perquè “ara toca” (quina vella i coneguda olor!) oblidar-se de minúcies. Calia, efectivament, deglutir ICV-EUA i condemnar el PSC a les tenebres, deixar-lo fora. El salt al camp de la independència matava tres ocells d’un tret: era l’idoni per a la competició CDC/ERC, podia assimilar ICV-EUA i permetia reactivar l’anatema pujolista contra el PSC. La paradoxa és que tant ICV-EUA com el PSC van disposar-se, com si res, a ballar la música que els tocaven. Fent, la primera, de mariachi de l’operació i assumint, el segon, el paper de l’ós dels gitanos, al qual llancen xavalla mentre, matusser, balla i fa riure.
Per sort, tant ICV-EUA com el PSC són, avui, de tornada d’aquests tristos papers i semblen disposats a jugar el paper que correspon a l’esquerra nacional, el paper del catalanisme de progrés, bel·ligerant amb el nacionalisme espanyol que ens nega el pa i la sal, però també amb el zel austericida que no fa gens exhibia Artur Mas amb un inoblidable aire exemplificador; i amb les dinàmiques privatitzadores que mouen algunes polítiques del seu govern. I bel·ligerant també amb les “astúcies” que pretenen donar-nos gat per llebre: que ens anuncien una imminent independència arcàdica, a la qual cal supeditar els drets i els interessos de tothom, quan és evident que el famós “procés” ha de desembocar en una negociació i un pacte ineludibles amb l’Estat espanyol, així que la pressió generada aconsegueixi treure’l del seu immobilisme.
I és que es tracta d’aixecar els cors dels patriotes, de fer-los volar ben alt, de fer-los creure l’increïble, de generar una gran onada sobre la qual cavalcar i a partir de la qual fer el fet: eixamplar al màxim l’espai nacionalista, guanyar-li la partida a ERC i transmutar CDC en un nou partit, el “partit del president”. Tot plegat entre gesticulacions que proclamen, sense parpellejar, la necessitat de situar “el país per sobre dels partits i de les persones”. Gat per llebre.
