Som a la zona de l’Hospital Clínic de Barcelona dedicada a la Còvid, esdevinguda avui un centre de referència i d’alta qualificació sobre el virus. Amb uns equips mèdics i sanitaris, sigui dit de passada, que ofereixen uns nivells d’atenció que, en moltes altres latituds, només gaudeix la ínfima minoria que pot pagar-se’ls.
És el model europeu, destralejat entre nosaltres la darrera dècada i tanmateix dempeus, donant de sí tot allò que és capaç de donar l’esperit de servei públic dels seus professionals, per sobre de tants dèficits acumulats i de tants esvorancs inflingits.
La pandèmia ha posat el món sencer davant del mirall europeu. Per començar, els USA, encara atrapats en una sanitat bàsicament sotmesa a la lògica del negoci. Hi haurà un abans i un després: res com aquest terrible bany de realitat a escala global per acabar amb els falsos debats. Gairebé tots els caparrons del planeta han fet clic alhora i això obliga a transitar cap a un nou hemisferi.
Però, de sobte, per boca d’un pacient acabat d’arribar, es fa present la resiliència de la lògica del negoci obrint-se camí pels intersticis de la Salut Pública, aquest cop sota el pretext de l’eficiència que suposa l'”externalització de serveis“.
En efecte, acaben d’ingressar un home gran, lligat a la diàlisi. Es diu Juan, de complexió eixuta i atlètica, amb aire estoic. És un dels que va arribar a Catalunya els anys seixanta, procedent d’Andalusia, empès per l’esperança, i va ajudar a aixecar i defensar el país amb les seves mans: va aprendre a fer “de albañil, que aquí le llaman paleta“. La pell colrada testimonia molts anys d’ofici.
Respon lacònicament, amb accent d’Almería, a les preguntes d’un facultatiu. Una ambulància el duia regularment al Centre de Diàlisi del carrer Manso. No l’hi duia a ell només. L’ambulància, un servei “externalitzat” per la Salut Pública a una empresa privada, recorria mitja Barcelona i anava carregant pacients fins a sis (fins que no n’hi cabien més): calia rendibilitzar el xofer, la benzina i el desgast dels pneumàtics… “Un dia ens contagiarem“, remugaven els passatgers. I vet aquí que el dia havia arribat.
El benefici de l'”externalització“, en aquest cas concret, era clar: sis pacients pel mòdic preu d’un. És a dir, sis pacients de diàlisi, sota l’empara pública, abocats a la intempèrie del rendiment econòmic, només per uns moments de res, per a un irrellevant trasllat en ambulància… Una ambulància que acabaria udolant de dret cap a la panxa de la Còvid. Uns fets irreversibles que clamen al cel. Salut i negoci, un cop més, es revelen incompatibles. Gaires ciutadans i ciutadanes hauran de pagar encara aquest preu? No és un episodi a l’altura del model que ens hem donat ni del zel que els nostres metges i sanitaris hi esmercen.
