Quan els intel·lectuals es capfiquen en disquisicions sobre el que necessita una societat, hi ha qui es calça unes sabatilles i es posa a córrer a tota pastilla. Perquè els intel·lectuals solen estar més en el camp de l’esquerra -tot i que és un debat una mica pesat, perquè les idees també flueixen en el camp de la dreta- i en l’esquerra ha predominat durant dècades un discurs més autoritari. Però acceptada aquesta primera premissa, amb tots els matisos que es vulgui, aquesta esquerra es pregunta com és possible que les societats occidentals hagin acceptat l’actual estat de coses. O com és possible que no s’hagi organitzat aquesta societat per respondre amb més força davant els atacs que va rebent d’un model econòmic que, des dels anys 80 del passat segle, s’ha basat en l’anomenada “financiarització de l’economia”.
La resposta, és clar, no és gens simple. Encara que se sol repetir que a l’esquerra li falta un relat, una explicació que ajudi a seguir endavant, amb valors que aportin una major autoestima. L’historiador José Enrique Ruiz-Domènec, un senyor encantador que, curiosament entre el gremi, escriu molt bé sobre la història -seguint el model anglosaxó- ha traçat recentment a les pàgines del suplement Cultures, de La Vanguardia, un paral · lelisme entre els historiadors Eric Hobsbawm i Tony Judt. El primer és el gran referent del marxisme, a Judt, en canvi, se l’ha associat a una defensa de la socialdemocràcia. Però les distàncies entre els dos no són tan grans. A risc d’entrar en un terreny que no és el propi de l’autor d’aquest bloc, cal destacar alguna cosa que els uneix, i que és vital perquè l’esquerra es pugui recuperar si vol fer front a un model econòmic que ja amenaça de deixar a la cuneta als grans protagonistes socials de la segona meitat del segle XX, les àmplies classes mitjanes educades d’Occident.
Diu Ruiz Domènec: “Allà on Judt veu l’individu com el principi de la llibertat occidental, Hobsbawm veia precisament el mateix, però no li agradava, ja que el seu gust personal s’inclinava per la lluita de classes com el motor de la història, motiu pel qual per a escriure la història del segle XX va haver de superar la nostàlgia d’un fet que no va poder ser (el triomf del comunisme)”.
Però tots dos han destacat en les seves obres l’amor per la llibertat, sempre que s’entengui aquesta llibertat com una cosa compatible amb l’emancipació col·lectiva. Els termes poden ser diferents, però el que apunten és que ha d’haver-hi algun tipus de connexió entre el jo individu, i el veí del costat, que ha d’haver-hi una defensa col·lectiva de drets, davant la pressió enorme que exerceix el poder econòmic.
Hobsbawm ho va expressar en el llibre Entrevista sobre el Segle XXI (Crítica, 2000), amb una traducció excel·lent a l’espanyol de Gonzalo Pontón. L’historiador, nascut a Alexandria, d’ascendència jueva, com Judt, descriu com s’ha debilitat aquesta esquerra. “Hi ha alguna cosa encara més profunda que ha debilitat greument l’esquerra. Com el definiria? Econòmicament, la societat de consum. Intel·lectualment, és la identificació de la llibertat amb l’opció individual, sense miraments per les seves conseqüències socials”. (…) “Hi va haver un temps en què es creia que combatre per la llibertat individual no era incompatible amb la lluita per l’emancipació col·lectiva”. (…) “A finals del segle XX està molt clar que aquestes dues exigències han entrat en conflicte.La privatització condiciona ara fins i tot el sentit comú de la gent, i això colpeja durament a l’esquerra, que lluita per objectius col·lectius, que persegueix la justícia social”.
Les seves reflexions són molt actuals. El llibre és del 2000. Han passat 14 anys, molt poc temps per a un canvi històric, però el fenomen que denuncia Hobsbawm ha anat a més, de forma molt ràpida.
I en això coincideix amb Judt, encara que l’autor de món no se’n surt, (Taurus, 2011), ironitza sobre el marxisme en actuar de paraigües d’una esquerra que va començar a fracturar-se en els anys 60. Judt carrega contra aquells estudiants que defensaven la seva identitat, i que s’enfrontaven a policies amb modestos sous. Aquestes reivindicacions individuals van poder acabar sent funestes per a un projecte d’esquerres que pogués defensar-se del incipient i poderós poder econòmic, que el que volia, era, precisament, individus, no col·lectius.
Apunta Judt: “La ‘identitat’ va començar a colonitzar el discurs públic: la identitat individual, la identitat sexual, la identitat cultural. Des d’aquí només hi havia un petit pas per a la fragmentació de la política radical i la seva metamorfosi en multiculturalisme”. Però, “curiosament, la nova esquerra va seguir sent exquisidament sensible als tributs col·lectius de les persones en països distants,” on sí que les podia agrupar en categories socials anònimes com ‘camperol’, ‘postcolonial’ o ‘subordinat’, mentre a casa l’individu predominava sobre tot”.
És cert que Judt, en aquest mateix llibre, critica amb duresa un Estat paternalista, que ofegava l’individu, en entrar a casa seva per prestar tot tipus de serveis.
Però el discurs dominant ha anat massa lluny. I l’esquerra se sent desarmada, sense capacitat per presentar batalla. L’individu, efectivament, ho és tot. I, en aquestes circumstàncies, un projecte d’esquerres no té molt a fer.
Per això, quan un rellegeix L’edat de l’Imperi, de Hobsbawm, se li salten les llàgrimes. Aquella idea que havia classes socials, amb consciència plena del que eren, amb els seus codis propis, els seus esports -el futbol a Anglaterra és cosa de la classe obrera- els seus valors ètics, els seus centres socials, ens omple de nostàlgia, que és evident que hem de superar i que és paralitzadora. Però llegir a Hobsbawm, i també a Judt, és necessari per carregar de nou les piles, i exercir de nou com un col·lectiu social. Segurament, en aquest moment, amb un accent conservador, perquè hi ha més coses de conservar, en aquests moments de desballestament col·lectiu. I aquí sí que apareix amb tota la seva força narrativa Tony Judt.
Si la nova esquerra que apareix a Europa, de la mà de Matteo Renzi a Itàlia, vol fer alguna cosa diferent, no pot emular Tony Blair, com sembla ser el somni del que serà el cap del Govern italià. Blair va acabar, precisament, amb aquesta esquerra, per fer amb formes més amables la tasca dels conservadors.
I no podríem acabar sense una cita de John Maynard Keynes:
“L’important no és que el govern faci coses que els individus ja estan fent i que les faci una mica millor o una mica pitjor, sinó que faci les coses que ara no està fent ningú”.
