Em llevo aquí a Londres abans de l’alba, llegeixo les últimes notícies sobre Catalunya i penso què lleig que és tot això. Què lleig i què dolorós i què decebedor.
Esperava més d’Espanya, el país on va néixer la meva mare, on he viscut quinze dels últims dinou anys, on m’he proposat viure – a Catalunya, sigui independent o no – la major part de la resta dels dies que em queden. La gent és més simpàtica, noble i generosa que en qualsevol dels altres set països en els quals he viscut. Comparat amb els més de 70 països que he visitat és un bon lloc per ser un immigrant, és un bon país per ser homosexual, per ser dona, per ser un nen o un ancià. Hi ha tant a Espanya que és admirable, envejable, modern i exemplar.
És per tot això que em decep i em deprimeix tant constatar el primitiva que segueix sent la jove democràcia espanyola, en particular el desequilibrada que es torna quan entra en joc el tema de la sobirania territorial. Tant jo com els meus molts amics estrangers que coneixen bé Espanya i l’estimen hem descobert en les últimes setmanes del drama català alguna cosa fosca en l’ànima política d’aquest país que hauríem preferit no veure.
Això no és prendre una posició a favor de la independència. Crec que sense excepció tots els meus amics nascuts fora comparteixen el meu rebuig de l’independentisme. No m’agrada l’antagonisme que defineix l’essència del sentiment nacionalista sempre i arreu; sospito que el preu econòmic d’abandonar Espanya seria catastròfic per a Catalunya, on, per cert, tinc tots els meus estalvis.
Catastròfica també la decisió de Carles Puigdemont i els altres polítics independentistes d’optar no per convocar eleccions la setmana passada, sinó per declarar la independència unilateral. I fer-ho sobre la base de la suposada legitimitat d’un referèndum que mai va ser un referèndum! Allò de l’1 d’octubre va ser una protesta massiva amb més teatre que substància electoral. No sols Trump viu en un món de realitats alternatives.
Però no va ser això el que em va aclaparar aquest matí al despertar-me. El que em va aclaparar va ser la claredat amb la que vaig veure la barreja d’ira, o odi o revengisme o qui sap quins complexos que motiven les accions polítiques d’aquells senyors i senyores de l’establishment polític espanyol, però especialment els del Partit Popular amb les ganes boges que han tingut d’imposar la seva autoritat sobre Catalunya. Ho vaig veure i ho vaig entendre quan em va venir al cap el moment més revelador i sinistre dels dies bojos en què vivim: la rabiosa ovació que Mariano Rajoy va rebre dels seus coreligionaris al Senat després del seu discurs divendres en el qual es va exculpar de tota responsabilitat per l’actual disbarat (una altra realitat alternativa), va insistir que el que havia pecar era Puigdemont “i només Puigdemont” i va exigir la imposició de l’article 155. Sí, Puigdemont s’ho va acabar posant en safata, però és molt difícil evitar la conclusió que per a Rajoy i companyia envair i ocupar Catalunya políticament sempre va ser el primer recurs, no l’últim; i que aprovar l’article 155, la foscor feta llei, era motiu no de lamentació sinó de festeig.
El que el PP no sembla entendre és que encara que la seva jugada funcioni i l’independentisme pateixi una derrota en les eleccions del 21 de desembre, no deixarà de ser una força política important. L’intent d’aixafar-lo i humiliar-lo crearà més ressentiment a les seves files, i el ressentiment és un motor polític d’inesgotable energia.
Veurem què passa en les properes setmanes. Existeixen tants riscos que les coses vagin a pitjor com que es tranquil. Però avui tot és lleig. Des de fora no hi ha altra forma de veure la presa de poder del PP a Catalunya. I no només lleig sinó absurd: el xocant per a mi i per a tots els estrangers amb els que parlo és el espectacularment innecessari que ha estat tot aquest embolic. El fàcil que hagués estat evitar-ho. Primer, i òbviament, amb un canvi del text sagrat de la Constitució i amb l’aprovació d’un referèndum pactat, com hagués fet qualsevol altre Estat modern i democràtic (Canadà, Regne Unit) en similars circumstàncies. Però segurament s’hagués evitat amb menys: amb gestos conciliadors i paraules respectuoses, amb alguna cessió de poder a la regió autònoma catalana, amb un mínim d’esperit estadista, amb l’afany de pensar primer en el bé general.
En una democràcia la política consisteix a persuadir, a guanyar cors i ments a través dels arguments, les paraules i els gestos. En un sistema autoritari la política consisteix a imposar la llei. A quin dels dos s’assembla més l’Estat espanyol avui? Sabem la resposta. ¿Però per què són tan maldestres, tan inflexibles i tan estrets? La resposta és obligatòriament llarga i complicada, però un article a la revista The New Yorker aquest cap de setmana del meu amic i llorejat periodista Jon Lee Anderson crec que ofereix una pista. “Una profunda inseguretat -va concloure Anderson– batega en el cor de l’establishment polític i mediàtic espanyol sobre el calat que té la cultura democràtica espanyola. I amb bones raons “.
