El juny del 2010, un Tribunal Constitucional molt dividit i bastant deslegitimat -el PP va impedir la seva reglamentària renovació i molts magistrats superaven el temps de mandat fixat a la Carta Magna- va declarar inconstitucionals alguns articles d’un Estatut de Catalunya que s’havia gestionat respectant escrupolosament la legalitat: va ser aprovat inicialment pel Parlament català amb una majoria superior als dos terços, després va ser pactat, ‘afaitat’, i va obtenir el vistiplau del Congrés i el Senat espanyols, i finalment va ser votat favorablement en un referèndum català tot i l’oposició -conjunta però per motius contraris–d’ERC i del PP.
El procés no va estar exempt de greus errors polítics com el menyspreu inicial del PPC (llavors dirigit per Josep Piqué) a Catalunya, o la posterior expulsió del consens estatutari d’ERC pel pacte Zapatero-Mas, als quals incomodava el tripartit. I segur que el text jurídic era deficient. Però havia sorgit de la voluntat catalana tramitada d’acord amb l’ordenament jurídic i aprovat per les Corts espanyoles, que és on resideix la sobirania.
Sectors significatius -amb el PP en posició destacada, segurament tant per oposició a l’Estatut com per l’intent de debilitar el Govern Zapatero- van aconseguir que el Tribunal Constitucional -quatre anys després de la votació del poble català- corregís el text estatutari. I molts -no a Catalunya- van creure que era una decisió positiva per a la unitat d’Espanya i la salvaguarda de l’ordre constitucional.
Però ja d’entrada hi havia dues contradiccions. Una, alguns dels que més parlaven d’ordre constitucional -com el president Aznar – s’havien oposat a la Constitució del 78 que tots els partits catalans (excepte l’ERC d’Heribert Barrera) havien donat suport. Segona, textos idèntics o molt similars als de l’Estatut no van ser recorreguts en els estatuts posteriors d’altres comunitats autònomes com el País Valencià i Andalusia.
Creure que humiliar Catalunya -la classe política catalana representa igual de bé (o de malament) a Catalunya que la classe política espanyola a Espanya- era una decisió intel·ligent va ser poc raonable.
Una prova és el que va passar ahir. Els partits catalans que representen el 65,1% del parlament (no tenen la majoria de dos terços necessària per iniciar la modificació de l’Estatut o fer una llei electoral, però en tot cas són una majoria rellevant) van acordar la pregunta i la data d’un referèndum d’autodeterminació, un procediment que ignora l’ordenament constitucional i que, al contrari del que succeirà a Escòcia, no ha estat ni negociat ni pactat amb el Govern de Madrid.
És cert que Rajoy no semblava inclinat a negociar res, encara que no és menys cert que -contràriament al que va succeir a Escòcia- a Catalunya el partit que ara impulsa la consulta no només no ha obtingut majoria, sinó que en les últimes eleccions va perdre la cinquena part dels seus diputats. Creure -com sembla que fan ara Artur Mas, Duran i Lleida, Joan Herrera i Oriol Junqueras – que es tracta d’un pas positiu de Catalunya pot ser un error de l’estil de Rajoy i Aznar quan van creure que recórrer la pràctica totalitat de l’Estatut era el que convenia a la unitat d’Espanya.
Un alt magistrat amb un llarg historial de càrrecs rellevants en la judicatura espanyola em deia fa unes setmanes en un sopar madrileny de deixar passar l’Estatut -malgrat que en la seva opinió era molt defectuós jurídicament- era el millor negoci que Espanya podia haver fet però -afegia elevant els ulls al sostre del restaurant- tenim una dreta… I després de llegir atentament les entrevistes de Felipe González i Miquel Roca (fins i tot la d’Alfonso Guerra) amb motiu del 35 aniversari de la Constitució, va arribar a la conclusió que la sentència de l’Estatut i l’actual resposta catalana són errors que -una mica inconscientment- atempten contra el pacte constitucional de la Transició, ple d’imperfeccions i ambigüitats però que rellevava a un passat trist: llarga dictadura després d’una guerra civil que va venir com a conseqüència de la incapacitat de els partits de la II República per fer funcionar amb eficàcia la democràcia espanyola.
Els temps no són els mateixos, l’exèrcit ha sortit del joc polític, la crisi porta ara a Alemanya no a Hitler, sinó a un Govern democristià-socialista i els espanyols (i catalans) som més rics i més cultes. Però la classe política -a les dues ribes de l’Ebre- és més curta de mires que la de la Transició. Sentir l’altre dia a Rodolfo Martín Villa amb Pepa Bueno a la SER va ser -després de les proclames a l’ús de González-Pons o Cospedal– com submergir-se en les reflexions de Sèneca. Que els que manen avui a Madrid pensin que la Constitució del 78 va ser una “cessió” excessiva a “les nacionalitats” o que els que manen a Barcelona creguin que el futur de Catalunya aconsella vorejar el text constitucional pactat per Roca i Solé Tura (dos catalans en la ponència constitucional) pot ser un altre mal negoci. I la crisi, la globalització econòmica i el llarg i difícil part de la Unió Europea ens haurien de fer conscients que ni Catalunya ni Espanya poden subscriure’s als mals negocis.
Què passarà ara? De les declaracions d’ahir, dues em semblen més interessants que convencionals. Per Joaquim Arrufat, de les CUP catalanes, l’extrema esquerra independentista i antisistema, “l’Estat espanyol s’enfronta al major conflicte que mai ha tingut” i Rubalcaba, el líder del PSOE, va assegurar que “Mas està portant Catalunya a un carreró sense sortida”. Dimarts que ve aprofundiré, però el telegrama diria que la tensió entre els governs i les opinions públiques de Catalunya i d’Espanya s’incrementarà substancialment, però que espero que el sentit comú de Rajoy i d’Artur Mas siguin suficients perquè a curt els incidents aparatosos no condueixin a res irreparable i no es produeixi un irremeiable xoc de trens.
Però després de les eleccions espanyoles del 2015 i les catalanes del 2016 (que es poden avançar) hi ha un seriós perill que la creixent corrent de desafecció mútua es crespi. Bàsicament, perquè en les pròximes campanyes electorals l’apel·lació al nacionalisme català de tint progressivament antiespanyol a Barcelona, i al nacionalisme espanyol reticent a escoltar Catalunya a Madrid, poden erigir-se en la primera màquina de guanyar vots. I les cúpules dels partits espanyols (i dels catalans) adoren amb excés aquests moderns vedells d’or, molt rendibles a curt però ruïnosos en el mitjà i llarg termini. La pesca intensiva aniquila els peixos.
