Intentem simplificar el que passa, perquè és l’única manera d’entendre-ho. Primer acte: dissabte passat, el Govern català -el tren petit- convoca la consulta sobre la independència. Artur Mas ho fa amb pompa, soroll, majoria parlamentària encara que ajustada i variada, i entusiasme dels seguidors (abundants) però amb un argument jurídic feble, ja que per sostenir que un referèndum independentista és una innocent consulta, gairebé una enquesta d’opinió, cal tenir -com es deia abans- més moral que l’Alcoià.
Segon acte: el tren gran reacciona. Mentre el president torna de la Xina, la vicepresidenta mobilitza el que Enric Juliana sintetitza com “Brigada Aranzadi”. El Consell d’Estat dictamina diumenge, el Govern es reuneix el dilluns al matí per presentar recurs al Tribunal Constitucional, i el mateix dilluns a la tarda el tribunal en ple -qui podrà dir ara que la justícia espanyola és lenta! – decideix per unanimitat suspendre cautelarment la consulta i la campanya que l’acompanya.
L’argumentació jurídica del Govern -la de la que la sobirania resideix en les Corts Generals, que el nacionalisme discuteix- és sòlida perquè, encara que es vesteixi de seda, un referèndum és un referèndum. El PSOE, el principal partit de l’oposició, dóna suport al Govern però demana diàleg i una resposta política, i la premsa de Madrid sintonitza molt més amb Rajoy que la catalana (amb excepcions notables) ho ha fet mai amb Mas. El tren gran dispara el seu xiulet amb fort ressò mediàtic.
Tercer acte: ahir dimarts es reuneix el Consell Executiu de la Generalitat, després de la reacció d’encertat comentarista d’Artur Mas de dilluns, destacant la velocitat supersònica del Constitucional que contrasta amb els quatre anys necessaris per a la sentència de l’Estatut. Es prenen diverses decisions: demanar al TC que aixequi la suspensió cautelar (vot piu), sol·licitar que dictamini sobre el fons amb rapidesa (raonable), acatar cautelarment l’ordre de suspensió (el paper aquí de la vicepresidenta Joana Ortega, del grup democristià de Duran i Lleida, va ser rellevant) i afirmar que “el procés continua”.
Previsiblement el tren gran s’ha imposat perquè és més gran i té raons jurídiques. Però políticament no ha vençut ni convençut, som on érem. Ara, això sí, el tren petit va haver de canviar de via. I els independentistes i els partidaris de la consulta (no sempre els mateixos) protestaran amb energia. Ahir, tot i la forta pluja, ho van fer davant molts ajuntaments catalans. I els simpatitzants poden incrementar ja que, com va dir Rubalcaba, “com a fórmula de màrqueting el dret a decidir és imbatible”. A qui no li agrada que se’l consulti?
Una part molt significativa de la societat catalana reivindica el dret a votar fent abstracció del que vota cada quatre anys en eleccions tan polítiques com les autonòmiques i les legislatives. I que mai ha guanyat un partit independentista. I que CiU mai s’ha presentat com a tal. Raons per això? Diverses, però no puc deixar de citar-les sense voler posar-me pesat ni molestar als meus amables contradictors del fòrum del Confidencial – la sentència del TC que va ser sentida per molts catalans com un cop de porta a l’autogovern. Les grans manifestacions independentistes (ja n’hi ha hagut quatre) s’inicien llavors el juliol del 2010.
Quart acte (supòsit optimista): com malgrat l’increment de la tensió, ni Espanya ni Catalunya han perdut els seus reflexos de supervivència, la Generalitat acatarà la suspensió cautelar i després la sentència (forcejant una mica, això sí) i l’Estat actuarà amb prudència. I els manifestants exerciran el seu dret i faran sentir la seva veu -que és potent- però no s’equivocaran trencant amb el seu mètode ‘festiu’ (encara que pot haver-hi algun incident).
Però malgrat que tot vagi així (repeteixo que no és la pitjor hipòtesi) som on érem. L’Estat haurà guanyat una batalla jurídica però la batalla política està oberta. I no és gens segur- més aviat tot el contrari que la protesta al carrer hagi de remetre. Algú poc informat -o dels que confonen les seves creences amb la realitat va poder creure el 2010 que ‘l’assumpte català’ quedava resolt. Quatre anys després hi ha una majoria parlamentària independentista (en gran part sobrevinguda) i s’ha convocat un referèndum separatista. Ara ningú hauria de tornar a caure en el mateix error.
A Catalunya tornarà a haver-hi eleccions -potser més aviat que tard- i, llevat que la crispació hagi baixat perquè s’hagi reprès una via de diàleg, la victòria d’un bloc que tornaria a plantejar la independència -amb la legitimitat que fins ara no tenia d’haver guanyat unes eleccions- no és desgavellada. És més, la fugida cap endavant de Mas pot ser la convocatòria d’unes eleccions anticipades ‘plebiscitàries’ amb una llista única de CDC, ERC i acompanyants distingits que portés la independència al programa.
Però després d’Escòcia i la reacció d’alleujament pels resultats de tots els governs europeus, el nacionalisme català assenyat (fins i tot alguns que s’han entusiasmat amb la consulta) haurà d’admetre que el camí de la ruptura amb Espanya està eriçat d’obstacles i podria tenir més inconvenients que avantatges.
Per això com més aviat, o immediatament després de la sentència definitiva del Constitucional, han d’estar activats els mecanismes de diàleg. Amb serietat, no només per no quedar malament davant l’opinió pública sinó per arribar a ‘alguna cosa’ que iniciï el desbloqueig. Rajoy va dir ahir que, si s’accepta la sentència, “encara estem a temps de redreçar el rumb, de superar una dialèctica estèril de confrontació i buscar un diàleg fructífer”.
Fixeu-vos en “l’encara”. És un reconeixement de moltes coses. Va afegir que el diàleg no ha estat possible perquè des de la Generalitat s’han pres decisions unilaterals que s’ha pretès que després les avalés el Govern d’Espanya. Suposant que tingui raó, el que és inexplicable -i imperdonable- és que en tres anys de govern no hagi estat capaç de fer cap gest significatiu cap a Catalunya. En política no mostrar empatia és suïcida.
L’últim incident estúpid és el dels Pressupostos del 2015, en què la inversió pública a Catalunya és només el 9,5% del total espanyol, la meitat de l’aportació catalana al PIB, violentant així no només un article (cert que avui no imperatiu) de l’Estatut, sinó també una reivindicació catalana unànime i la racionalitat econòmica que aconsella no obstaculitzar el progrés de les regions motores.
És el més intel·ligent -i fins i tot el més propi d’un Govern conservador en aquest moment d’eclosió independentista? I si la bona voluntat que Rajoy exhibeix alguns dies no és seguida pels seus ministres té dues solucions: destituir-los (com fàcticament ha fet amb Gallardón), o dimitir per falta d’autoritat.
Demostraria una total falta de sentit d’Estat que no hi hagués responsables -a Madrid i a Catalunya-ja que algun acord és un imperatiu. Encara que fos provisional, que de vegades són els més estables i fructífers. Hi ha urgència, i a curt termini el camí de la reforma de la Constitució (l’ideal) no està disponible. És llarg, laboriós i cap Govern sensat obrirà aquest meló a un any de les eleccions generals. Cal anar a una solució sui generis.
Herrero de Miñón, membre del Consell d’Estat i antic candidat a la presidència del PP, ha apuntat alguna vegada (en un debat a Madrid al Fòrum de Fòrums el gener passat i al Cercle d’Economia de Barcelona a la primavera) a una solució ‘a la navarresa’ basada en un pacte bilateral. Potser les 23 demandes plantejades per Mas a Rajoy a la reunió del juliol passat -que van acordar negociar abans de desembre- siguin un punt de partida.
Però pactar implica renunciar. Per a la Generalitat, acceptar la sentència i compassar-se al que ella indiqui la reivindicació de la consulta. Per a Rajoy, admetre que Catalunya no és una autonomia només com a conseqüència d’una forma d’organització de l’Estat. Així es va reconèixer amb el retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, amb el terme “nacionalitats” a la Constitució i amb la distinció clara de les autonomies que van tenir autogovern durant la II República.
És clar que per a la dreta espanyola no serà còmode, però Adolfo Suárez i Martín Villa (els anomenats “blaus”) ho van fer en el seu moment perquè era necessari per estabilitzar. Estabilitzar no és una paraula revolucionària. I l’argument populista i fal·laç (utilitzat també per alguns dirigents del PSOE com Rodríguez Ibarra) que tots els espanyols han de ser iguals no serveix a l’hora d’arreglar un problema rellevant. És que els bascos i els navarresos han deixat de ser espanyols? Si us plau, tornin a llegir aquest interrogant.
El que s’exigeix no sempre coincideix amb la realitat, però si Rajoy i el catalanisme (i Pedro Sánchez) no busquen amb rapidesa una pista d’aterratge per al conflicte, les coses es complicaran molt. Algú em va escriure l’altre dia dient que l’origen del desencontre actual va ser l’intent del tripartit català (amb la col·laboració de CiU) d’imposar una àmplia reforma estatutària contra el partit de la dreta espanyola. Pot ser. En tot cas no és el moment de repetir ni l’error del catalanisme del 2004-2005 (al qual la segona legislatura d’Aznar convidava) ni el del PP del 2006-2010.
La prima de risc espanyola ja ha notat (afortunadament poc) el contenciós actual i l’agència Fitch ha posat en perspectiva negativa (amenaça de bons escombraries) la ja molt feble nota del deute català. El que menys li convé a Espanya i a Catalunya és que la incipient i feble recuperació es vegi afectada per una querella politicoterritorial que amenaça amb enquistar-se.
