Dijous passat Escòcia va votar amb comoditat contra la independència (55% a 45%). Va ser una mala notícia per a Artur Mas, però pitjor va ser encara el profund sospir de satisfacció que va ressonar en totes les capitals europees. És lògic que en una UE de 28 països que té serioses dificultats per articular polítiques internacionals i econòmiques comunes i eficients, obrir el meló de la subdivisió dels Estats actuals (Gran Bretanya, Espanya, Itàlia…), i de la pesadíssima digestió que això comportaria, no entusiasmi a ningú.
Aquí hi ha les declaracions del president del Parlament Europeu, el socialdemòcrata alemany Martin Schulz, manifestant alleujament i les de la cancellera alemanya, Angela Merkel, dient que havia acceptat el referèndum perquè va ser la decisió de la Gran Bretanya i que acollia el resultat amb un gran somriure. Schulz fins i tot va afirmar que el succeït a Escòcia -la acceptació final per Cameron d’una tercera via de “devolution max” a la qual abans s’havia negat – podia ser una pista per altres països. Quines? Bé, Schulz és un antic llibreter molt aficionat a la literatura catalana, que coneix bé. En això -la seria reticència a l’independentisme de les capitals europees- Mariano Rajoy té raó i una part del catalanisme s’equivoca en no assumir-ho perquè “qui al cel escup, a la cara li cau”.
Però Artur Mas no ha vist a Escòcia la derrota de l’SNP que va causar la immediata dimissió d’Alex Salmond. El dia següent del referèndum va sortir al matí amb una declaració -en català, castellà, anglès i francès- en què va subratllar la gran lliçó de democràcia donada per Gran Bretanya. I a la tarda el Parlament català va aprovar una llei catalana “de consultes no referendàries i participació ciutadana” en què pretén emparar-se per convocar legalment -fins que el recurs del Govern davant el Tribunal Constitucional la paralitzi- la consulta del 9-N a la que es pregunta sobre un assumpte tan propi d’un referèndum com la independència de Catalunya.
Es diria que Artur Mas està fins i tot desafiant perquè ha endarrerit la signatura de la llei amb “astúcia i intel·ligència” per descol·locar Rajoy. A més la majoria de municipis catalans estan aprovant mocions de suport a la consulta que lliuraran a la Generalitat el proper dissabte 4 d’octubre, el Palau s’ha convertit en un gran plató de televisió per al moment de la signatura, que s’espera que sigui seguida per diverses televisions mundials, i la fidel TV3 té tot preparat per emetre una històrica entrevista amb el president després de la signatura de la convocatòria…
I què passarà després? Ningú de l’entorn d’Artur Mas creu possible que se salti les normes de l’Estat de dret i intenti fer una consulta il·legal, encara que ara per suavitzar l’acatament -i no complicar el pacte de governabilitat amb la més radical ERC – insisteix que l’Estat espanyol farà tot el possible perquè la consulta no es pugui fer “amb totes les garanties democràtiques necessàries”, com hauria de ser perquè el món es prengués seriosament les demandes de Catalunya.
Així doncs, el més lògic – ho ha insinuat alguna vegada- seria convocar unes eleccions ‘plebiscitàries’ immediates amb una llista única dels dos principals partits de la consulta, CiU i ERC, que busqués el vot de tots els partidaris del Sí-Sí a la doble pregunta sobre la independència.
Després, amb el mandat aconseguit -si obtinguessin la majoria absoluta, cosa possible però no segura iniciar negociacions amb l’Estat des d’una posició sòlida. Com Salmond va fer amb Cameron després de la majoria absoluta aconseguida a les eleccions escoceses del 2011, cosa que a Catalunya mai ha succeït perquè CiU mai es va presentar amb un programa independentista i els líders d’Unió han deixat clar que no ho són.
Aquesta hipòtesi de dissolució ràpida i noves eleccions a finals de novembre -o a febrer- per poder tenir com a cartell electoral el respecte al promès – vaig dir que els catalans votarien sobre la relació que volen amb Espanya i com l’Estat ho ha impedit, ara ho faran en unes eleccions plebiscitaries- té avantatges clars però també inconvenients.
El primer avantatge és la conseqüència i la coherència amb la consulta promesa. Mas sap complir la seva paraula malgrat la prohibició de l’Estat. La segona és que evitaria haver de continuar governant en una situació política molt complicada: relacions amb ERC degradades per la no consulta i gestió pressupostària endimoniada. La tercera, que evitaria a CDC la incomoditat (per ser suaus) d’una comissió d’investigació sobre el cas de la família Pujol com a pròleg a les municipals de maig.
Però també presenta problemes. El primer és que unes eleccions plebiscitàries exigirien avui una llista conjunta CiU-ERC perquè els independentistes tinguin una opció única (o gairebé única) i clara. I aquesta exigència és superior perquè en cas contrari -llistes separades- el més probable (ho diuen totes les enquestes) és que CiU arribés en segon lloc i fora distanciada per ERC. Avançar eleccions perquè el partit del president surti derrotat?
El segon inconvenient és que les plebiscitàries amb programa independentista (més encara amb llista única amb ERC) comportarien amb gairebé total seguretat la ruptura amb Duran i Lleida i amb Unió. Voleu una llista única amb ERC i ruptura de la coalició tradicional amb CiU que durant 34 anys ha donat tan bons resultats?
El tercer problema potser el principal, però que potser Mas esperi inflexionar- és que Junqueras no n’és partidari. Uns diuen que perquè les bases del seu partit són totalment refractàries a una aliança electoral amb la conservadora CDC (no diguem CiU) i més quan les enquestes els són favorables. Uns altres que Junqueras vol consolidar abans el paper d’ERC en la política catalana amb una victòria clara a les municipals de maig.
O sigui, que el que seria més lògic -en la il·lògica en què s’ha ficat Artur Mas de voler fer un referèndum independentista quan el PP té majoria absoluta a Madrid i als pocs mesos de dues decisives eleccions a Espanya- no és gens segur .
El llenguatge corporal de Mas indica que va cap aquí, però transitar per aquest camí implica la probable ruptura amb Unió i Duran (tot cisma previ a una cita electoral és negatiu) i que la seva estratègia coincideixi o sigui acceptada per Junqueras.
I a més hi ha una dada que sembla descartar aquest escenari. Ahir el diari El Mundo va anunciar que Mas volia fer coincidir el 9 de novembre amb les eleccions anticipades. Tècnicament no és possible perquè ja les hauria d’haver convocat (54 dies abans), però si Mas hagués accelerat l’aprovació de la llei de consultes a principis de setembre, hauria estat possible. I algú molt proper al president m’assegura -potser perquè no vol eleccions anticipades- que aquesta opció es va contemplar i es va descartar. Llavors?
Llavors Artur Mas també pot anar allargant la legislatura sense que es noti massa que la vol allargar. Junqueras no vol eleccions anticipades abans de les municipals i no voldrà entrar al govern per assumir una gestió pressupostària complicadíssima, però tampoc voldrà derrocar-lo. I ni el PSC ni el PPC tenen tampoc res a guanyar amb un avançament electoral. Iceta vol reconstruir el PSC i que Pedro Sánchez, amb el que té sintonia, es vagi consolidant. I el PP a la seva, a guanyar les municipals i les generals i que Catalunya es crespi el menys possible.
Encara que a Rajoy potser li agradin els embolics. Així hem passat de l’embolic de la llei d’avortament al de la dimissió de Gallardón. Això sí, resolta amb rapidesa amb l’ascens d’un col · laborador d’Ana Pastor. Tornant al tema, a cap dels actors principals de la política catalana -CiU, ERC, PSC, PPC i ICV els convé ara un avançament electoral. El problema és que l’estratègia i la grandiloqüència de Mas l’han col·locat en un embolic tan gran que la dissolució ja sembla l’única sortida. Però potser a Artur Mas -encara ho dissimuli- també li agradi com sembla que li passa a Rajoy– surfejar enmig de l’embolic. I durar.
Conclusió. És difícil fer una aposta seriosa sobre la decisió final d’Artur Mas. Consellers de la Generalitat i persones molt pròximes no s’hi atreveixen. I fins i tot és possible que ell tampoc ho tingui totalment decidit. Potser espera a veure el que succeeix en les pròximes hores per veure si algú comet un error (o fa un gest) que li faciliti la decisió.
Però amb independència del que els pròxims dies decideixi Artur Mas, el que ens diuen totes les enquestes és que després de quatre anys de Govern Mas a Catalunya i tres anys de Govern Rajoy a Espanya, la tensió mai havia estat tan alta. I que una coalició clarament independentista podria obtenir la majoria absoluta o quedar-se molt a prop d’ella. I la inestabilitat territorial és una cosa que no és bona ni per a la convivència ni per superar la crisi política i econòmica que viu Espanya. Un polític intel·ligent (retirat) em diu que tem que la malaltia de la desafecció mútua entre Espanya i Catalunya esdevingui crònica.
Potser la traducció espanyola de la tercera via que Cameron ha acabat oferint Escòcia va ser el pacte de l’Estatut del 2006 que no va ser aprovat (ni de lluny) com va sortir de Catalunya però el redactat final tampoc va agradar a Madrid. Llavors el PP i molts espanyols (llegeixin l’article de José Bono a El País de dissabte 13) creien que l’Estatut era una barbaritat inadmissible. El mateix que pensava Cameron i molts conservadors anglesos de la devolution max que Salmond va voler introduir com a tercera opció en el referèndum.
Ah!, les terceres vies sempre són difícils i espinoses perquè parteixen del principi que la realitat és complexa i que ningú pot quedar massa satisfet de la solució (que mai és per l’eternitat, sinó per a una bona temporada). Ja veuran com Cameron sua amb la tercera via.
Bloc de Joan Tapia a El Confidencial
