La crisi no s’ha acabat, com diu Felip Puig. Però, probablement és millor que no continuem parlant d’ella. Preocupem-nos més aviat en com abordar el nou escenari. Sobre quines bases, sobre quins valors i principis. Aclarint fins on volem arribar per mantenir un substrat mínim de solidaritat i redistribució que eviti la generalització del conflicte social. De moment estem atrapats en un debat en què uns diuen que tot va bé, i que només hem d’esperar que escampi, però mentre no deixen de prendre decisions que ho canvien estructuralment tot. D’altres, en canvi, no paren de denunciar el que passa, però segueixen aferrats a que tot pot ser com era si canviem el Govern de l’Estat o si aconseguim la independència. Els problemes són més profunds. Afecten coordenades vitals bàsiques: treball, subsistència, cura, vincles, espai.
Fa uns dies, el rei d’Holanda, Guillem Alexandre, va llegir un discurs al Parlament (redactat pel Govern que presideix Mark Rutte) en què va anunciar la impossibilitat pràctica de mantenir l’Estat de benestar. I va afegir que això no era només per les dificultats financeres dels Països Baixos, sinó que, a més, “les expectatives de la gent no són ja les mateixes… la gent vol prendre les seves pròpies decisions. Demanem a cadascú que assumeixi les seves responsabilitats. Canviarem l’Estat de benestar a la societat participativa”. Més descentralització cap als municipis i més responsabilitat individual. Va admetre que “els canvis són complexos i radicals, però necessaris”. Holanda, que compta ara amb un Govern de coalició socialdemòcrata-liberal, s’alinea doncs, en part, amb les propostes del Govern conservador-liberal de David Cameron.
El canvi en la política holandesa no és una cosa sorprenent si un observa la seva evolució. Però, l’anunci planteja algunes qüestions. Hem de recordar que Holanda ha despuntat pel seu pragmatisme i per ser un cert laboratori de polítiques públiques. Pensem en temes com la mobilitat en bicicleta, el matrimoni entre homosexuals, la incorporació de pràctiques de mort digna, la prevenció d’embarassos en adolescents o la legalització de les drogues toves, entre d’altres aspectes no menors. Ara passa pel que alguns qualifiquen de Triple A Blues: forma part del club de països deutors en categoria AAA, pateix una bombolla immobiliària molt significativa, augmenta la desocupació juvenil i amb prou feines creix econòmicament. Assumeix costos del rescat a països del Sud, sense els retorns d’Alemanya i, a més, augmenten les tensions socials. Holanda s’allunya del que alguns teòrics de la política van anomenar “democràcia consociacional”, fonamentada en un ampli consens polític que evitava tendències centrífugues.
Què aprendre de tot això? La pèrdua de pes de l’Estat-subjecte, hauria de revaloritzar la idea d’Estat-funció. Menys ritu i delegació. Més proximitat i acció. És evident que la gent ha d’aprendre a dependre menys d’uns poders públics que no tornaran a ser capaços de mantenir les seves promeses. Més modèstia institucional, no implica forçosament una sortida individualista a l’holandesa o britànica. Permet generar espais per a un major protagonisme social i mutualista. L’esquerra aferrada a veure en les institucions l’única palanca de transformació, ha percebut el mutualisme, al costat del cooperativisme, de llarga tradició a Catalunya, com una forma de solidaritat entre pobres. Quan en realitat, mútues i cooperatives, han estat (i algunes encara són) l’expressió de coalicions democràtiques que es plantegen objectius bàsics de suport mutu, de propietat comuna, amb sistemes d’autogovern i arrels territorials profundes. Són alternatives solidàries, no individualistes. Que permeten recuperar sobre noves bases unes polítiques de benestar fonamentades en les persones. Vet aquí un gran camp per a l’acció política, una opció radical i d’autonomia social contra les polítiques d’austeritat. Aprofitant també la gran tradició municipalista, des de la qual impulsar una Europa de llibertat i de justícia social, i no d’Estats gestors del pagament del deute.
