El passat dia 11 no va ser un dia qualsevol. Independentment de les xifres, la importància, la composició i el comportament de la concentració a Barcelona són un símptoma clar d’un sentiment molt majoritari: la situació de la nostra relació amb la resta d’Espanya és molt incòmoda, i tots els nostres intents de bona fe per millorar-la no han estat atesos o han estat avortats. Aquesta incomoditat té aspectes d’identitat, d’altres culturals i d’altres de naturalesa fiscal. No tots els que estaven al carrer demanaven la independència, però tots, i molts des de casa, clamaven que aquesta situació no pot continuar igual, i demanaven que els polítics d’una i d’altra banda els busquessin respostes.
Lògicament, cada vegada és més gran el grup dels que pensen i expressen que l’única sortida és una separació, encara que no diguin com fer-ho. Altres, que hem treballat durant molts anys buscant solucions convenients per ambdues parts, estem pensant que si les nostres propostes segueixen sent sistemàticament desateses o rebutjades, se’ns conduirà a engrossir aquest grup, fins i tot sense estar convençuts que sigui la millor solució per als conciutadans. Des d’aquesta perspectiva, expresso la meva satisfacció a que la gent al carrer hagi dit prou, perquè obliga a tots a deixar les ambigüitats i expressar-se amb claredat. Una setmana després de la Diada, em preocupa molt la capacitat d’ambdues parts per gestionar el conflicte: un Govern a Madrid que, per ara, ha passat de la minusvaloració del clam popular a una posició de rebuig amb l’excusa que hi ha altres urgències, i, a Barcelona, un Govern que, en una fallada de càlcul, s’ha trobat sobrepassat en l’intent de reforçar la seva reclamació del pacte fiscal, i veu ara com una part de la població li diu que amb això no n’hi ha prou.
Tant uns com altres enduriran les seves posicions. No sé si era aquesta la intenció inicial ni de Mas ni de Rajoy, però crec que el xoc de trens està servit. O millor, un xoc d’un tren contra una paret. S’està demostrant que, amb el PP a Madrid, el camí, més que difícil, està tallat. Això, i la pressió dels conjunturals aliats de CiU perquè acceleri la locomotora, permeten augurar un enfrontament dolorós que no resoldrà el problema i els catalans tornarem un cop més a la frustració. Com voldria equivocar-me!
Els que desitgem (som molts) votar sí a un Estat català, però no totalment fora d’Espanya, necessitem un pla que passa per tres fases: 1. Una consulta formal que clarifiqui el desig dels ciutadans catalans. 2.Un pacte majoritari a Catalunya. 3. Un pacte amb Madrid sobre una reforma de la Constitució i el disseny d’una nova relació de Catalunya amb Espanya i amb Europa.
Aquest pacte català només és possible a partir d’un acord inicial entre CiU i el PSC, dues forces sovint contradictòries en el social, però totes dues amb experiència de govern i partidàries de la moderació. Aquest pacte no avançarà a Madrid a través del PP, ni amb els actuals dirigents, ni menys encara amb els que estan a l’aguait. La pregunta segueix sent: Podria avançar amb el PSOE? La veritat, no ho sé. És un partit que es proclama federal, però que ha donat ja massa tombs en aquest tema, un partit que va “raspallar” l’Estatut (però només fins al punt que Mas va acceptar, que no s’oblidi), que després va ajudar a aprovar-lo, i que mai el va recórrer al Tribunal Constitucional, com va fer el PP. Un partit que se segueix fent preguntes sobre això.
Hi haurà al PSOE, al PSC, a CDC i a UDC la intel·ligència política suficient que un pla així requeriria? Entendrà el PSC que, per sintonitzar amb la part central de la societat catalana, ha de ser molt més ferm en les reivindicacions de Catalunya i situar-se quan se’l necessiti al costat del Govern català? Entendrà el PSOE que ha de donar suport a fons al PSC en les seves posicions respecte a Catalunya si no vol que el socialisme es dilueixi aquí? Entendrà CiU quins aliats li convenen més a Madrid i a Barcelona?
Els ciutadans han exigit a crits solucions als polítics. No els demanen que els portin a una confrontació ni que els hi anunciïn dificultats, sinó que generin les complicitats necessàries que permetin resoldre els problemes. Encara que això els pugui suposar dificultats davant d’unes eleccions…
