La crisi colpeja fort. Tot just deixa canya dreta. Colpeja dur aquí, però dóna profits allà. Potser acabi afectant el planeta sencer: Xina desaccelera en el seu creixement i hi ha símptomes preocupants al Brasil. Però de moment la crisi és la nostra: és la nostra crisi, de pèrdua de poder i de riquesa dels europeus i, sobretot, d’alguns europeus.
Una de les coses més sorprenents és el seu caràcter polimòrfic. És econòmica, però va més lluny. Afecta valors i institucions, a idees i sistemes polítics fins i tot. ¿El model productiu? No només. Els valors que millor cotitzaven al mercat intangible de la imatge internacional es troben ara entre els que més perden. La modèlica transició espanyola, el Rei demòcrata i prudent, l’Espanya emergent i europeista, el motor de la Catalunya autònoma, l’Europa model de benestar i de solidaritat, l’euro que desafia al dòlar, la UE com a superació dels Estats nacionals, tot això cotitza a la baixa, al costat del Ibex 35, el que més ha caigut de totes les borses el 2012.
¿Queda alguna cosa en peu? Fins fa una setmana, dins dels 100 dies de gràcia, les enquestes encara salvaven a Rajoy i al PP. Ara ja s’han unit al naufragi, detectat per l’enquesta de Metroscopia que va publicar aquest diari el diumenge. Fins l’incombustible Gallardón cau. Tot cau i res puja: el desprestigi popular no porta al repunt socialista.
Recordem que la Monarquia, institució sempre aprovada pels espanyols, està des del passat octubre entre els mals alumnes. Segur que els últims episodis es notaran en la seva imatge entre els ciutadans. Res precisament exemplar pot exhibir d’una família que permet a un nen jugar amb armes de foc i l’avi Monarca caçar elefants en la mateixa setmana de tots els horrors hispànics en els mercats de deute, en injustícies fiscals i en retallades de sanitat i educació.
Cadascú pot fer la seva llista, però es veurà ràpidament la fàcil correlació que s’estableix pel que fa a desprestigis. Un dels pocs valors que semblen escapar, curiosament, és la ciutat de Barcelona. Tot i que es troba afectada dels mateixos mals que tots -atur, caiguda de l’activitat, aparició de la pobresa extrema als seus carrers-, les seves arques municipals, a diferència de Madrid, no tenen els nivells d’endeutament que corresponen al país gairebé trencat que és avui Espanya. Tampoc el consistori barceloní s’ha vist obligat a acollir-se al pla arbitrat pel Govern per pagar els deutes a proveïdors, que en el cas de Madrid pugen a 1.000 milions.
Barcelona continua sent la ciutat de moda, atractiva i brillant per a milions de persones a tot el món, i referència per a artistes, urbanistes i sociòlegs. Poc influeixen en el seu prestigi els recurrents atacs de pànic que afligeixen a la seva classe dirigent quan es produeixen uns episòdics desordres públics que la situen en les primeres pàgines de la premsa. Aquesta elit governant, perfectament cosmopolita i coneixedora de la conflictivitat de les grans urbs a tot el món, sobretot en moments de depressió econòmica, sol enroscar en cada aldarull local en els seus reflexos més familiars, que convoquen i amplifiquen els pitjors fantasmes de la nostra història -Setmana Tràgica, pistolerisme, anarquisme, Guerra Civil-, sense adonar-se de la seva contribució al deteriorament de la imatge de la mateixa ciutat a la qual pretenen defensar de les hordes deslligades.
Més curiós encara és que aquesta classe dirigent busqui el nou model productiu que ens traurà de la crisi produïda pel capitalisme de casino en el desvergonyiment d’una directa aposta pels casinos. És cert que un projecte com el que ofereix Sheldon Adelson als constructors espanyols, catalans inclosos, sigui a Madrid sigui a Barcelona, crearà milers de llocs de treball durant la seva construcció i després quan el complex funcioni. També que algunes esquitxades cauran sobre els que els hagin afavorit, inclosos probablement uns partits polítics ara molt necessitats de líquid per no veure arrossegats al seu tren de vida al trist destí de la majoria dels ciutadans. Però ni això és un model productiu ni és, sobretot, un model de ciutat per oferir a Barcelona.
Un comentari