Daniel Guerra Sesma: “I don’t want to choose!” (Conversa entre Stéphane Dion i Francesc Trillas)

El passat mes de març a Espanya vaig tenir la sort d’escoltar directament a Stéphane Dion en diversos actes, convidat per l’associació Federalistes d’Esquerres. Dion va explicar en ells la seva tesi sobre el federalisme com a organització territorial de l’Estat i com a integració d’identitats col·lectives. Una d’aquestes activitats va ser una interessant conversa amb Francesc Trillas, professor d’Economia de la UAB i membre d’aquesta associació. De la mateixa voldria destacar alguns aspectes que em semblen oportuns en el debat sobre la qüestió territorial a Espanya.

1. – En primer lloc, la vinculació que estableix Trillas entre el federalisme a Espanya ia Europa. En efecte, no podem aïllar el debat territorial espanyol del procés de construcció europea, que viu ara una fase indefinida cap a una confederació implícita, no reconeguda en els tractats constitutius i dirigida per Alemanya. La Unió Europea es troba en una profunda crisi econòmica i en un lent avanç institucional, el que frena el seu progrés polític i ens obliga a plantejar a nivell nacional algunes qüestions que ja haurien d’estar superades i integrades en un procés d’àmbit continental. Més que discutir si Espanya ha de ser o no un Estat federal, hauríem d’estar discutint si ho ha de ser Europa.

En l’entrevista, Stéphane Dion troba a faltar, comparant-lo amb els EUA, un procés constituent i un govern europeus. La constitució federal dels EUA partia en 1787 de la unió de tretze colònies britàniques amb una mateixa cultura. En el cas d’Europa, es tractaria d’unir estats nacionals amb unes diferències culturals i històriques molt arrelades, el que limita les possibilitats d’una autèntica constitució federal.

2. – En segon lloc, Dion dedica una part del seu anàlisi als riscos d’un referèndum d’autodeterminació. Un d’ells seria el d’obligar a triar a ciutadans amb identitat dual (“I don’t want to choose!”, Arriba a exclamar), a haver de triar entre el pare i la mare. Des d’un punt de vista lògic aquest argument mostra una certa debilitat, perquè llavors podríem preguntar-nos si en el nostre cas no correm el risc invers amb els ciutadans d’identitat única diferent de l’espanyola, als quals se’ls obliga a romandre en un Estat que no volen.

És cert, com diu Dion per pròpia experiència, que de vegades els nacionalistes són insaciables. També ho deia Ortega. L’estratègia quebequesa era repetir el referèndum fins que es guanyés, encara que ara arrien espelmes per les seves baixes expectatives electorals. Però el mateix Dion va contemplar l’opció del referèndum amb les seves preguntes a la Cort Suprema el 1997 i 1998, donant lloc a una doctrina que ho permet condicionalment. D’acord amb la mateixa, sembla raonable preguntar a una part del territori si vol separar-se o no, sempre que hi hagi una voluntat clara en aquest sentit i es fa legalment i de forma acordada amb l’Estat.

A Espanya, l’únic argument consistent contra el referèndum català fins ara ha estat el de l’impediment legal, que no és poc. Però políticament és difícil negar a una part del poble espanyol a que s’expressi sobre la seva continuïtat dins del mateix quan de forma inequívoca ho està reclamant. I, a més, seria clarificador per a tothom. Així ho va entendre Canadà, en les condicions plantejades per la Cort, i així ho han entès també els partits anglesos. En el nostre cas, una reforma o una interpretació flexible de l’article 92.1 de la Constitució ho podrien permetre. No així la cessió, més problemàtica, de les competències d’autorització, convocatòria i organització del referèndum per aplicació del 150.2 CE , com van demanar alguns partits catalans a les Corts.

3. – Sense definir expressament el seu federalisme com plurinacional, Dion ho explica no només com a fórmula d’organització territorial del poder sinó també d’integració d’identitats col·lectives diverses, que gaudirien de “màxima autonomia”. Caldria delimitar aquesta pluralitat cultural i quin seria el seu reconeixement polític. Per exemple, si suposaria la fallida de la sobirania nacional actual i el reconeixement de les nacionalitats culturals com nacions polítiques dins d’un Estat confederal. Si fos així, caldria concloure que el federalisme plurinacional és inviable a Espanya, perquè la nacionalitat dominant, de matriu castellana, no acceptarà la seva conversió en un Estat plurinacional. L’orientació de l’opinió pública espanyola que es manifesta en les enquestes, cada vegada més centralista, és inversa a la catalana, cada vegada més nacionalista, el que augura un divorci ciutadà que acompanya al dels actors polítics respectius i una difícil resolució definitiva del problema.

En el cas de Canadà, Will Kymlicka apel·la al liberalisme de la nacionalitat dominant per a la seva conversió en Estat plurinacional, el que no deixa de ser un exercici voluntarista. A Espanya potser seria possible un federalisme orgànic com evolució de l’Estat autonòmic actual, però veig improbable un federalisme de sobiranies compartides. Els espanyols, en general, acceptem bé la diversitat procedent de l’exterior i emfatitzem la local i la regional, però no encaixem de bon grau una possible diversitat nacional. En aquest sentit, és interessant el punt de vista de Trillas quan diu que els ciutadans catalans reconeixen millor la pluralitat cultural al conviure entre dues llengües majoritàries, mentre que la nacionalitat dominant a la resta del país, de matriu castellana, només conviu amb una. Una altra cosa és que els nacionalismes perifèrics admetin sincerament als seus territoris la mateixa diversitat cultural i lingüística que després li exigeixen a Espanya.

4. – Dion defensa que Canadà, Regne Unit o Espanya són estats democràtics amb prou viabilitat com per convèncer quebequesos, escocesos i catalans a que romanguin en ells. En un context de domini de tres Estats imperials (EUA, Xina i Rússia) i de forta integració regional (UE, ALBA, Mercosur, NAFTA), destaca la conveniència de viure junts i no separats per petites fronteres. En aquesta línia, Dion recorda que la defensa de la unitat estatal no és només un principi de l’unitarisme, sinó també del federalisme modern. Cap de les constitucions federals actuals reconeix el dret de secessió o d’autodeterminació, però en canvi sí estableixen que els assumptes comuns, especialment els territorials, afecten a tots els ciutadans, no només a una part. Les normes constitucionals que consagren el principi unitari també poden ser democràtiques i sorgir de la voluntat popular, de manera que no poden contraposar-se als desitjos d’independència de part dels seus ciutadans com si fossin una mera imposició legal caiguda del cel o d’origen diví. Aquesta disjuntiva entre “llei versus democràcia” que alguns proclamen és fal·laç, perquè tan democràtica pot ser la voluntat de romandre units com la de separar-se.

No obstant això, aquests arguments polítics són molt raonables contra la independència, però entenc que insuficients contra la celebració d’un referèndum a Catalunya.