Després d’un període d’agitació popular, liderat per un sector de la societat i impulsada pel Govern de dretes de Catalunya (CiU–ERC) i els seus mitjans de comunicació, que han deixat de ser públics i independents per passar a ser un costós sistema de agitprop, arriba el moment de la reflexió. Però no creguin que la cosa s’ha calmat. Encara es mantenen els moviments tàctics d’uns i altres per a apoderar-se de la iniciativa popular i treure rèdits electorals a curt o mitjà termini.
En primer lloc cal constatar que la part de la població catalana independentista té una capacitat de mobilització important i que no és fruit d’una efervescència momentània, sinó que representa un estat d’ànim no exclusivament nacionalista sinó també d’indignació general. Sense diàleg aquesta ebullició s’enquistarà en el múscul associatiu català.
En segon lloc vull expressar la meva profunda preocupació sobre els danys col·laterals que pot provocar tot aquest procés. Danys que no són irreversibles però que si no els tallem aviat poden tenir conseqüències socialment greus. Aquí van:
1. Banalització de la democràcia i dels processos participatius. En alguns àmbits es va presentar el 9-N com la culminació de la democràcia en fer efectiu el dret a decidir que tenen les persones i els pobles. Però en el fons el que es va organitzar tenia uns greus dèficits democràtics pel fet que no hi havia cap control independent que validés el procés. Sobre la marxa es va anar canviant el nom del que se celebrava fins arribar a un punt que un no sabia ben bé si era una consulta, una pseudo referèndum, un procés participatiu o una mobilització per ensenyar les dents a l’inert i tancrediano Govern del PP. El que sí va passar és que uns ciutadans es van imprimir una papereta, van emetre un vot sense cens electoral i aquest el va comptabilitzar els mateixos que van convocar el procés participatiu. Evidentment si ho entenem com una consulta no podem homologar a res que s’assembli a la democràcia i si no li donem importància, la banalitzem i vam crear un precedent molt perillós.
Si ho definim com un procés participatiu, més del mateix, ja que no hi ha hagut informació contrastada, ni període de debat ni res semblant.
2. Catalunya, un sol poble? Em preocupa saber si serem capaços de mantenir l’assoliment de la cohesió social en l’àmbit nacional que ha estat tan beneficiós per al país. Em pregunto què passarà si les persones que no estan d’acord amb la independència de Catalunya es mobilitzen amb la mateixa intensitat que els de l’ANC. Serà tot tan civilitzat i pacífic quan les banderes dels dos costats facin tant soroll que ningú senti a ningú? El pensament únic que es viu en algunes zones del país està creant un clima d’ofec que fa difícil plantejar camins de diàleg, potser més lents i tortuosos, però socialment més efectius.
3. Invisibilitat de les retallades. Sembla que a Catalunya, des del punt de vista de mobilització i mediàtic, no existeixin les polítiques de CiU i ERC al Govern, que estan provocant més pobresa. Les persones ateses per la Creu Roja van en augment, les persones desnonades no paren de créixer, les polítiques sanitàries caminen a marxes forçades cap a la privatització, els joves continuen sense tenir oportunitats de treball i les desigualtats creixen. Les mobilitzacions socials són gairebé testimonials, les denúncies són esporàdiques i les notícies en els mitjans no fan efecte en la consciència social de la ciutadania. Tot se supedita a la possibilitat que Catalunya sigui independent i després parlarem de tot. Arribarem a temps? Amb qui dialogarem? Amb els mateixos governants que a través de les polítiques de retallades han sumit el país en una tristesa vital?
Crec fermament que els conflictes només es poden solucionar a través del diàleg. Hi ha massa sorolls que no deixen escoltar: uns volen una declaració d’independència unilateral, altres volen unes eleccions plebiscitàries on calgui definir exclusivament sobre el tema nacional i altres són incapaços de donar una sortida al conflicte, on el silenci i l’apel·lació exclusiva a la llei els converteix en idiotes (excepció grega del qual no participa de la política).
Anem doncs per la senda del diàleg, sense por de la necessària recapitulació, caminem amb el cap alt per veure fins a l’horitzó, fem-nos forts en la lluita per la justícia social, plantem cara a les polítiques d’austeritat, donem als governs de dretes d’ambdós països i, junts, les forces polítiques d’esquerres i els grups socials que lluiten contra les desigualtats, aconseguirem que el diàleg ens torni l’alegria i la convicció que la política és l’única manera de solucionar els conflictes. Així podrem continuar sent un país que no banalitza la democràcia, que vol continuar sent un sol poble i que vol viure amb dignitat.
