La Sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya formalment va ser una sentència, però materialment va ser un cop d’Estat. Cop d’Estat que es va iniciar amb la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps sol·licitada pel PP. Així ho vaig denunciar a EL PAIS el 10 de febrer de 2007, avisant del que se’ns venia a sobre.
El cop Estat va haver d’obrir pas treballosament a través d’operacions tèrboles que es van estendre al llarg de més de tres anys. Però va aconseguir fer-ho. Al BOE del 16 de juliol de 2010 es va feia pública la STC 31/2010, que anul·lava substancialment el contingut de la reforma estatutària. Les conseqüències de la sentència del Constitucional no han estat les d’una decisió judicial, sinó les d’un cop d’Estat. Tant a Catalunya com a Espanya. Hi va haver un vencedor, el PP, i múltiples vençuts.
A Catalunya ningú va sortir guanyant. Ni tan sols el PP. Perquè a Catalunya s’ha produït una desintegració política global. El sistema polític català està en fallida i sense possibilitat de reparació. El resultat de totes les eleccions, municipals, autonòmiques, generals i europees així ho acredita. Si no s’ha ensorrat completament és per la il·lusió (pel miratge, diria jo) del dret a decidir, que és el fil que ha permès que es mantingui una connexió entre les parts. La unitat política de Catalunya descansa en el dret a decidir. A favor o en contra. Justament per això, la crisi no ha tocat encara fons. Queda recorregut a pitjor.
A Espanya el perdedor ha estat el PSOE. La sentència 31/2010 del Constitucional va introduir el conflicte territorial en la relació PSOE–PSC, privant d’aquesta manera a tots dos de la condició de “partit de govern”. Perquè la societat els reconegui com a partits de govern, tots dos han de competir junts enfront dels altres. Si no és així, concorren però no competeixen. És el que ha passat en totes les eleccions posteriors a la sentència 31/2010. A Catalunya ia Espanya.
El guanyador ha estat el PP. Al maig de 2011 va atropellar a les eleccions municipals i autonòmiques i al novembre va atropellar a les eleccions generals. Hegemonia indiscutible, de la qual ha fet ús sense complexos.
I no obstant això, estem com estem. Sense Constitució territorial i sense perspectiva de poder refer-la. Sense la integració política de Catalunya a Espanya d’una manera jurídicament ordenada acceptable i acceptada tant pels ciutadans de Catalunya com pels de la resta d’Espanya, no tenim Constitució territorial. És el que passa en aquest moment.
Espanya i Catalunya han de reconstituir-se políticament. Amb el binomi Constitució/Estatut, tal com estan, ni Espanya ni Catalunya poden ser governades. Es tracta d’una operació que únicament pot ser realitzada per òrgans de naturalesa política legitimats democràticament de manera directa, en la qual no té cabuda el Tribunal Constitucional.
Justament el contrari del que s’està fent. El Govern i el PP, que són els únics punts de referència sòlids en aquest moment, han abdicat al Tribunal Constitucional la seva participació. Fins quan?
