La consellera d’Ensenyament va anunciar ahir la supressió de la sisena hora (només es mantindrà per a aquells alumnes en risc de fracàs). De fet, això ja ho va dir Irene Rigau en les seves primeres declaracions a l’assumir el càrrec. Però entremig la consellera ens ha tingut distrets amb un seguit d’opinions: que no li sembla adient la formació actual del professorat, que caldria prohibir la venda de productes de pastisseria industrial a les escoles… O la seva idea d’obrir el debat sobre els uniformes escolars.
Està bé que la consellera no amagui les seves opinions, però el que no queda clar és amb quina intenció les va fent públiques. En aquest sentit, sembla que es poden diferenciar dos tipus d’opinions: les clarament destinades a convertir-se en decisions polítiques i les que només volen fer soroll. Vegem-ho amb alguns dels exemples esmentats.
Dèiem que Rigau s’estrenava com a consellera plantejant l’eliminació de la sisena hora a l’escola pública. I també llavors es va mostrar partidària d’ampliar les subvencions a centres privats unisexuals: dues mesures que ja són realitat i que guarden una visible simetria. Els arguments per justificar la primera són bàsicament econòmics: fer front a la crisi a base de reubicar el professorat i no haver de contractar-ne de nou. És a dir, el sistema públic s’haurà d’espavilar amb el que té, mentre s’afegeixen més diners a l’escola privada que segrega per sexe. La raó adduïda per augmentar els concerts a aquests centres privats és molt senzilla: segons Rigau, separar per sexes és una opció educativa mes, i tan legítima com la coeducació. Afegia també que el debat coeducació/segregació forma part del passat, cosa que nosaltres compartim, però per raons contràries a les seves. Fins ara, estàvem convençuts que aquesta polèmica havia caducat fa temps, ja que existia un consens pedagògic molt ampli en favor de la coeducació. I que les escoles unisexuals existents eren només una mena d’anomalia residual, basada en opcions ideològiques més que en raons pedagògiques. Però si Rigau tancava el debat no era pas per això; el que venia a dir és simplement: si hi ha escoles sexualment excloents i algunes famílies les prefereixen, no cal parlar-ne més.
Rigau, doncs, no volia discutir sobre l’opció de segregar per sexes, però en canvi ha tingut molt interès a obrir la polèmica sobre l’uniforme. Aquí no tenim espai per entrar-hi a fons, però no vull deixar d’explicitar una opinió i una predicció. L’opinió és que els motius aportats per Rigau en defensa de l’uniforme, segurament ni ella se’ls creu gaire: són massa febles per a una persona de llarga experiència i reconegut sentit pedagògic. Costa de creure que estigui convençuda que l’uniforme serviria per atenuar, ni una mica, les desigualtats socioeconòmiques reals dels alumnes. És de suposar que la consellera no pretén compensar l’eliminació d’una mesura realment igualitària com la de la sisena hora amb la igualació purament cosmètica de l’uniforme. Com tampoc és creïble que vestir-los a tots igual millorarà el clima escolar, quan el més probable és que una imposició així es convertís en una nova font de conflictes per als centres. Però estic convençut que aquestes coses la consellera ja les sap prou bé. I com que n’estic convençut, m’atreveixo a fer una predicció: tot això de l’uniforme acabarà en no res. La conselleria no adoptarà cap mesura per implantar l’uniforme als centres públics, i segurament cap prendrà pel seu compte la decisió de fer-ho.
Llavors, ¿a què treu cap tot aquest enrenou que provoca la consellera amb algunes de les seves declaracions? Alguns ja ho han posat de manifest: cortines de fum, ganes de tenir-nos entretinguts. Però ara que la consellera ja ha fet allò que inicialment es va proposar (donar més diners a l’escola privada i limitar els de la pública), caldria demanar-li que miri d’evitar seguir marejant la comunitat educativa amb debats que no duen enlloc. I si vol que creiem el que va dir fa poc («no sóc carca com em pinten»), seria desitjable que no fes costat a aquest revival de la pedagogia més carrinclona que s’està posant de moda. El seu company de coalició Duran Lleida, seguint també el camí marcat per Esperanza Aguirre, reivindicava fa poc la tarima, ja que segons ell «forma part de l’autoritat del mestre». Seria bo que abandonessin aquesta moda retro, no fos cas que acabin demanant la reinstauració de la palmeta (que també formava part del poder del mestre) o de les orelles d’ase (que igualment eren una mena d’uniforme per als mals alumnes).
