A hores d’ara encara no sabem de quina manera es farà la no-consulta de diumenge. Però sigui com sigui, l’independentisme aconseguirà projectar aquest diumenge un nova realitat hologràfica. Les holografies són il·lusions en tres dimensions, però simples il·lusions en definitiva. No són reals i no serveixen per desbloquejar res, i menys la complexa situació política del país.
L’única realitat és que diumenge acaba un cicle obert el desembre del 2013, quan es va anunciar la convocatòria de la consulta. Des d’aleshores, el relat de la política catalana ha estat monotemàtic fins a l’esgotament. La crua realitat d’una economia esparracada, amb milers de ciutadans a l’atur, amb catalans sense subsidi i amb centenars de famílies desnonades, no ha aconseguit fer-se lloc en el debat polític central. El compte enrere cap al 9-N s’ha convertit en un furiós huracà que s’ho ha endut tot, fins i tot una administració paralitzada i desdibuixada. Ens sabem pràcticament de memòria cada pas que han fet els nostres polítics des de la Diada del 2012, però desconeixem la realitat que comença dilluns.
Les torres i els alfils són al seu lloc perquè els líders polítics de Barcelona i Madrid els comencin a moure a partir de la setmana que ve. D’entrada, sembla poc probable que la legislatura catalana s’esgoti. Artur Mas, l’únic facultat per avançar les eleccions, no acceptarà l’estabilitat que li ofereix Miquel Iceta per aprovar pressupostos i allargar la legislatura. Per tant, només li queda l’opció de convèncer Oriol Junqueras per escriure plegats un nou full de ruta que permeti driblar uns comicis que ara mateix semblen inevitables. Unes eleccions anticipades en què CiU, o CDC en solitari, probablement en sortiria tan devastada que l’obligaria a refundar-se.
El Govern de Mas està atrapat. D’una banda, per la percepció que no ha estat sensible als catalans que més pateixen la crisi econòmica perquè ha dedicat tots els seus esforços al procés, i s’ha oblidat de les seves obligacions de governar dia a dia el país. D’altra banda, perquè els partits de Mas i Duran són víctimes dels estralls de la corrupció. I per acabar-ho d’adobar, la formació nacionalista continua sent sospitosa a ulls de l’independentisme amb pedigrí. Els independentistes de primera generació no es refien que CDC completi el viatge a Ítaca. Tot plegat fa que les enquestes redueixin l’expectativa electoral de Convergència a uns percentatges inimaginables quan es van convocar les últimes eleccions al Parlament.
ERC sembla ser el partit escollit per liderar la nova etapa de Catalunya, però les enquestes diuen que no tindrà capacitat per governar sola i, sobretot, que no tindrà suports suficients per fer el camí cap a la independència de la manera que pretén. Actualment, Junqueras i Mas estan separats per la manera com s’ha de gestionar l’endemà d’unes hipotètiques eleccions. El primer aposta per la via ràpida cap a la independència (declaració unilateral), mentre que el segon pretén una transició més o menys llarga i negociada amb l’Estat. Caldrà veure fins on arribarà el pols, i quant hi ha d’escenificació o de messianisme.
Mentrestant, Mariano Rajoy, parapetat darrera la llei, encara no ha decidit què farà. I mentre decideix, la seva expectativa electoral també es va enderrocant a cop de titular (corrupció, llei de l’avortament, més corrupció, ebola, encara més corrupció…). Rajoy només disposa d’un manual, el de la vella política espanyola, consistent a acontentar els seus i anar tapant fuites electorals. El president espanyol comença a intuir un cicle electoral duríssim per al PP, però potser encara no ha assumit que pot acabar amb naufragi. El 10-N és el primer dia d’un nou temps que ja no estarà condicionat per l’angoixant ultimàtum d’una data. Però seria un gran error pensar que tot s’haurà acabat una vegada superat el 9-N o que es pot inaugurar un nou i etern procés. Aquest temps nou només es podrà resoldre amb política majúscula i virtuts que s’han perdut pel camí: diàleg, honestedat i transparència.
