“No m’importa el que costarà. Hem recuperat el nostre país! “Aquest és el missatge orgullós que hem sentit a través d’Anglaterra d’ençà del referèndum del Brexit del passat mes de juny. I és una demanda que ressona en tot el continent. Fins fa poc, qualsevol proposta per “salvar” Europa era vista amb simpatia, encara que amb escepticisme sobre la seva viabilitat. Avui en dia, l’escepticisme és sobre si Europa és digne de ser salvada.
La idea europea s’està fent retrocedir per la força combinada d’una negativa, d’una insurgència, i d’una fal·làcia. La negativa de l’establishment de la UE a que l’arquitectura econòmica de la Unió hagués estat dissenyada per a fer front a la crisi bancària de 2008 ha donat lloc a forces deflacionàries que deslegitimen el projecte europeu. La reacció previsible a la deflació ha estat la insurgència dels partits anti-europeus de tot el continent. I, el més preocupant de tot, l’establishment ha respost amb la fal·làcia que la “federació gratis” pot contenir la marea nacionalista.
No pot fer-ho. Com a conseqüència de la crisi de l’euro, els europeus s’estremeixen davant la idea de dotar a la UE de més poder sobre les seves vides i comunitats. Una unió política de la zona euro, amb un petit pressupost federal i alguna mutualització de guanys, pèrdues i deute, hauria estat útil el 1999, quan va néixer la moneda comuna. Però ara, sota el pes de les pèrdues bancàries massives i del deute heretat a causa de l’arquitectura defectuosa, crear una “federació gratis” de l’euro (com proposa el candidat presidencial francès Emmanuel Macron) seria a la vegada massa poc i massa tard. Es convertiria en la Unió de l’austeritat permanent que el ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, ha buscat durant anys. No podria fer-se un millor regal a l’actual “Internacional nacionalista“.
En poques paraules, els progressistes han de fer-se una pregunta senzilla: Per què la idea europea s’està morint? Les respostes són clares: la desocupació involuntària i la migració involuntària dins de la UE.
La desocupació involuntària és el preu d’una inversió insuficient a tot Europa, a causa de l’austeritat i de les forces oligopòliques que han concentrat els llocs de treball en les economies amb superàvit d’Europa durant l’època de deflació resultant. la migració involuntària és el preu de la necessitat econòmica a la perifèria d’Europa. La gran majoria dels grecs, búlgars o espanyols no es mouen a Gran Bretanya o Alemanya pel clima; es mouen perquè hi estan forçats.
La vida dels britànics i els alemanys no millorarà mitjançant la construcció de tanques electrificades a les fronters i replegant-se en l’Estat-nació, sinó creant condicions dignes en tots els països europeus. I això és precisament el que es necessita per reviure la idea d’una Europa democràtica i oberta. Cap nació europea pot prosperar de manera sostenible si altres europeus estan sota les urpes de la depressió. És per això que Europa necessita un “New Deal”, ben abans de començar a pensar en una federació.
Al febrer, el moviment DiEM25 donarà a conèixer la seva proposta d’un “New Deal” Europeu, que es posarà en marxa el proper mes (març), en l’aniversari del Tractat de Roma. Aquest “New Deal” es basa en un principi guia senzill: Tots els europeus haurien de gaudir en el seu país d’origen del dret a un treball, un salari digne, un habitatge digne, una atenció d’alta qualitat en salut i educació, i un medi ambient net.
A diferència del “New Deal” original, de Franklin Delano Roosevelt en la dècada dels 30, un “New Deal” Europeu s’ha de dur a terme sense les eines d’una federació en funcionament, sinó que s’ha de recolzar en les institucions existents de la UE. Altrament, la desintegració d’Europa s’accelerarà, sense deixar res al seu pas que pugui federar-se.
El “New Deal” Europeu ha d’incloure cinc objectius precisos i els mitjans per assolir-los amb els tractats de la UE existents, sense cap tipus de centralització del poder a Brussel·les o una major pèrdua de la sobirania:
· • Una inversió verda a gran escala, finançada per una associació entre els bancs públics d’inversió europeus (Banc Europeu d’Inversions, KfW (banc públic alemany de desenvolupament) i altres) i els bancs centrals (sobre la base d’adreçar l’expansió quantitativa (quantitative easing, QE) vers bons per a projectes d’inversió) per a canalitzar fins al 5 % dels ingressos totals europeus vers inversions en energia verda i tecnologies sostenibles.
• Un sistema de garantia d’ocupació per a proporcionar llocs de treball amb salaris dignes en els sectors públic i sense ànim de lucre per a tots els europeus en el seu país d’origen, disponibles sota demanda per a tots els que ho desitgin. Amb la condició que el sistema no substitueixi llocs de treball de l’administració pública, pcrei ocupació i no substitueixi les prestacions existents, establint una alternativa a triar entre misèria i emigració.
• Un fons de lluita contra la pobresa que satisfaci les necessitats bàsiques de tot Europa, que també serviria com a base d’una unió eventual de beneficis.
• Un dividend bàsic universal que socialitzi una major proporció dels rendiments creixents del capital.
• La protecció contra el desnonament immediat, en forma d’un dret a lloguer que permeti als propietaris d’habitatges que s’enfronten a l’execució de romandre a casa amb un lloguer raonable, establert per les juntes locals de la comunitat. A més llarg termini, Europa ha de finançar i garantir un habitatge digne a tots els europeus en el seu país d’origen i la restauració del model d’habitatge social que s’ha desmuntat a tot el continent.
Tant el sistema d’ocupació com el programa de lluita contra la pobresa s’han de basar en una visió moderna i en una vella pràctica: la banca pública per a fins públics, finançada per una reforma monetària pragmàtica però radical dins de la zona euro i la UE, així com en els països europeus que no són a la UE. En concret, tots els beneficis de senyoratge dels bancs centrals serien utilitzades per a aquests fins.
A més, un mecanisme de compensació pública electrònica per als dipòsits i pagaments (fora del sistema bancari) s’establiria a cada país. Els comptes d’impostos servirien per acceptar dipòsits, rebre pagaments i facilitar les transferències bancàries a través del web, d’apps de pagament i de targetes de dèbit emeses públicament. Els fons de maniobra operatius podrien llavors ser prestats al fons de suport als programes d’ocupació i lluita contra la pobresa, serien assegurats per un sistema d’assegurança de dipòsits europeu i els dèficits coberts per bons del banc central, posats en circulació amb taxes baixes pels governs nacionals.
Només un “New Deal” europeu d’aquest tipus pot aturar la desintegració de la Unió Europea. Tots i cada un dels països europeus ha de ser estabilitzat i fet prosperar. Europa no pot sobreviure ni com un campi qui pugui ni com una Unió d’austeritat en la què alguns països, amb el full de parra del federalisme, estan condemnats a la depressió permanent, i als deutors se’ls hi neguen drets democràtics. Per “recuperar el nostre país” hem de reclamar la decència comuna i restaurar el sentit comú a tot Europa.
