Fa anys Joan Reventós, en la creació del PSC-Congrés, va dir amb encert: “Estem suant socialisme”. No vaig estar en aquell acte perquè vaig creure que les propostes que es feien eren intel.lectualment atractives, però políticament equivocades per al que necessitàvem a Catalunya. Un socialisme de tall marxista no era adequat per a un país que aspirava a la modernitat i a integrar-se a Europa. El que necessitàvem era socialdemocràcia. Felipe González, amb clarividència, la va imposar al PSOE en un gest de lideratge indiscutible.
Vaig recordar aquesta història antiga dissabte passat mentre estava, al costat d’una multitud, “suant catalanisme”. Ja sé, i m’agrada, que alguns més suessin independentisme, altres sobiranisme, altres federalisme, altres autonomisme, i tots indignació contra l’agressió que el Tribunal Constitucional (TC), sota la instigació del PP i la passivitat del PSOE, ens ha infligit . Aquesta sentència, que mai havia d’haver existit, ha fet mal a la justícia i ha obert una fractura política que tanca una etapa i ens obliga a establir les bases d’un nou pacte evitant que es pugui transformar en fractura social.
La sentència i la resposta de dissabte han de fer moure les coses, tant aquí com a Madrid. El milió de persones que van superar les incomoditats evidents per poder dir “ja n’hi ha prou, per aquí no passem!” demostra clarament que el TC ha aconseguit convertir la desafecció en rebuig, irritació i afartament. Cal reflexionar, perquè a això cal donar-li una sortida.
La sortida independentista és segurament la més atractiva emocional i intel.lectualment, però crec que (com passava fa 40 anys amb el marxisme) plantejar-la ara com a solució no és el més adequat des d’un punt de vista polític, ni per les condicions externes ni per les internes. Un procés de segregació, avui a Europa, necessita una voluntat majoritària interna i una disposició externa al pacte. Cal que una majoria dels ciutadans de Catalunya ho vulgui i que l’Estat estigui disposat a discutir-ho. No passa ni una cosa ni l’altra.
En primer lloc, per la creixent complexitat de la societat catalana. Els sondejos indiquen que una gran majoria dels ciutadans se senten “catalans i espanyols”. Alguns, com és el meu cas, incomparablement més catalans que espanyols, però no anti-espanyols. D’altres, per naixement, arrels i afectes, “tan catalans com espanyols”. Tinc la impressió que calen encara moltes més decepcions i agressions gratuïtes per crear un bloc majoritari independentista. Potser la imbecilitat d’alguns agressors de fora ho pot accelerar, però no crec que l’independentisme ens resolgui res a curt termini, i sense majoria, podria conduir a la fractura social.
Entenc perfectament que se’m faci la pregunta, que jo també em faig: encara creus que és possible un pacte? Aquesta és la meva resposta: sóc català per naturalesa i ho seguiria sent encara que no volgués. Sóc espanyol perquè necessito un Estat (mentre aquests existeixin) i, encara que amb algunes incomoditats, l’Estat democràtic que es va configurar en la Constitució m’emparava i em va permetre, fins a mitjans dels noranta, pensar que avançaria en el seu desenvolupament. Estic disposat a ser espanyol sempre que no se’m obligui a ser menys català del que sóc i mentre l’Estat em defensi a mi, a la meva nació, a la meva llengua, al futur dels meus néts i tot allò amb que m’identifico. Ara no veig que sigui així.
Si l’Espanya futura és la que deixa entreveure la ideologia del PP, la que destil.len una gran part dels mitjans de comunicació de Madrid i la que ha teoritzat, sense que ningú ho hagi demanat, el TC, la Catalunya de la qual jo formo part no cap en aquest Estat. Si hi ha una Espanya possible, plural i oberta, com la que em va descriure el 2003, en una conversa privada a Mataró, José Luis Rodríguez Zapatero, acabat d’elegir secretari general del PSOE, crec que segueix havent-hi acomodament.
Si l’actuació del PSOE no respon a la visió d’aquella Espanya plural de la que parlem i el PSC, clau del futur, no pot aconseguir que al PSOE s’acceptin les seves posicions sobre Catalunya, no hi ha perspectiva d’un nou pacte. En aquest cas, només quedaria la resignació o l’independentisme. Tots dos són camins plens de frustracions i de dificultats. Potser el segon és més excitant, però em fa por que no dugui al mateix; és a dir, per ara a res.
