Aquesta crisi deixarà ferides profundes que trigaran a cicatritzar. Les destrosses econòmiques, poc o molt, se superaran. Però hi ha un altre tipus de mals que seran duradors. Un és la pèrdua d’independència i sentit moral de la política. He pogut comprovar aquest mal en gent diversa. L’última vegada, la setmana passada en una xerrada a l’Ateneu de Sant Cugat. Al col·loqui, un dels assistents em va fer la pregunta que he sentit nombrosíssimes vegades en aquests dos últims anys: «Si la causa de la crisi van ser els excessos dels financers, la complicitat de les agències de control i la negligència dels supervisors públics, ¿per què, llavors, tots ells viuen tan tranquils i els polítics ens fan pagar a nosaltres la factura, mitjançant reduccions de salaris i pensions, augments d’impostos i retallades de despeses socials?».
És una pregunta justa i necessària. La resposta me la va donar el meu bon amic, el prestigiós notari i intel·lectual, Juan-José López Burniol. Després de demanar la meva opinió sobre la capacitat de la política per fer passar per l’adreçador la banca, va acabar dient amb paraules sàvies i santes: és a dir, el que la política li diu a la banca és «heus aquí l’esclava del senyor, faci’s en mi segons la teva paraula».
Dit de manera menys evangèlica, molts ciutadans veuen la política com a ostatge de la banca; i els governs, com a portaveus dels banquers. Aquest sentiment ciutadà està molt estès. Ha impulsat l’onada d’indignació que ha portat molta gent a ocupar les places de les nostres ciutats. Molts dels cartells que es podien llegir denunciaven aquesta complicitat entre política i banca.
Però és un sentiment compartit per molts altres ciutadans que sense haver ocupat les places se senten igualment indignats per aquesta servitud de la política. Això explica la tolerància amb aquestes ocupacions i la dificultat dels responsables de l’ordre públic per desallotjar-los.
Mala cosa aquesta de la falta d’independència de la política. No deixarà de tenir conseqüències a llarg termini, en termes de pèrdua de legitimitat dels governs, independentment del seu color polític.
El moviment ciutadà de signe conservador del Tea Party als Estats Units va tenir l’impuls inicial en la indignació amb les ajudes del Govern de George W. Bush a la banca. Barack Obama es va beneficiar electoralment d’aquest rebuig, però ara els seus partidaris l’estan acusant del mateix. El Govern laborista de Gordon Brown al Regne Unit va resultar perjudicat per aquest sentiment i va perdre les eleccions. Però el del conservador David Cameron ha hagut d’expressar la seva impotència política per controlar la banca. A Espanya, aquest sentiment ja ha passat factura al president Rodríguez Zapatero. I, a Catalunya, les mobilitzacions contra les retallades de despesa s’alimenten de la mateixa font.
¿Que potser estic dient que els nostres governs no han d’enfrontar-se als efectes de la crisi, com és el dèficit públic? De cap manera. Siguin quines en siguin les causes, ara s’ha d’actuar per evitar mals majors. El que no pot fer, no obstant, un Govern són dues coses.
La primera, culpabilitzar les víctimes. Això és afegir humiliació al dolor. La causa de l’actual dèficit públic no van ser ciutadans pidolaires o governs malgastadors, com de manera irresponsable diu la cancellera alemanya Angela Merkel. Irlanda o Espanya tenien superàvit abans de la crisi. El dèficit va sobrevenir com a conseqüència de les ajudes públiques a la banca, de les despeses soials més grans i del descens dels ingressos públics que va portar la recessió econòmica. Però la majoria de ciutadans són conscients que ara l’esforç l’hem de fer entre tots; el que els indigna és que se’ls culpabilitzi.
La segona és no vendre gat per llebre. És a dir, no actuar de manera oportunista, aprofitant la crisi per fer reformes que tenen una altra justificació; o per anar al desballestament de polítiques socials o del sector públic només per beneficiar interessos privats. És el cas de la Big Society de Cameron. Hi ha reformes com les de les pensions que no tenen res a veure amb la crisi, i que, no obstant, és necessari abordar. Però s’han d’explicar sense mals oportunismes.
Un cas paradigmàtic en el nostre cas és el de les caixes d’estalvi. Han estat durant més d’un segle unes institucions financeres exemplars i exitoses. Però la negligència dels seus gestors durant el període de vaques grasses i la deixadesa de la supervisió pública les han portat a la situació actual. Els fons públics que s’han d’utilitzar i les decisions polítiques que s’han de prendre han de servir per mantenir l’essència de les caixes, no per entregar-les a aquells que les han portat a aquesta situació. Contràriament, seríem davant del descontrol financer més gran de la nostra història. Seria un exemple clar de com la política ha acabat sent ostatge de la banca.
És necessari i urgent rescatar la política de la situació d’ostatge en què està. En aquest sentit, és encoratjador veure com el moviment dels indignats espanyols el que busca és una regeneració moral de la política democràtica.
