Francesc Trillas: La pregunta ha durat uns dies però el combat federal durarà dècades
El dia que es va fer pública la pregunta de la consulta sobiranista tot eren trucades, presses, pronunciaments, tothom estava molt esverat, com si hagués passat alguna cosa. Segur que el mateix dia havien passat moltes coses gravíssimes al món, també a Catalunya, que no van tenir cap ressò, ni aquell dia ni els dies següents. El que sí que ha succeit els dies següents és que tots els experts que s’han pronunciat, de diferents sensibilitats polítiques (des de Josep M. Colomer fins a Francesc de Carreras, passant per Lluis Orriols i molts altres), ho han fet per dir que la pregunta no compleix els mínims criteris exigibles a una consulta ciutadana. Fonamentalment, ni és clara, ni permet un recompte que previsiblement pugui expressar la voluntat d’una societat. És a dir, no serveix per decidir. Que alguns dels experts i no experts ja haguessin avisat abans que una consulta o referendum sobre inependència o no, o altres opcions relacionades, eramolt difícil que complís amb un mínim de criteris exigibles, no va servir de res. La qüestió de les sobiranies en el context d’una Unió Europea i una zona euro en procés de progressiva integració no es pot resoldre a cop de consultes o referèndums d’autodeterminació o semblants. Només es pot resoldre en el context d’una deliberació impregnada de cultura federal on els ciutadans tinguin la darrera paraula al final d’un procés. Quins ciutadans? La veritat és que no ho sé, potser tots els europeus. Ara que tant es parla de l’exemple escocès, a mi m’agrada més l’exemple d’Irlanda del Nord. Allà els acords de divendres sant van ser fruit d’anys de negociació entre les forces polítiques, i van ser ratificats AL FINAL DE TOT en referèndum pels ciutadans d’Irlanda del Nord… i pels d’Irlanda del Sud. Ja sé que Catalunya i Espanya són diferents, però també ho són Quebec i Escòcia. No hi ha dos casos iguals, però de tots es pot aprendre. Jo estic aprenent molt del cas canadenc, on després d’anys de debat es va fer un referèndum el 1980, un altre el 1995, després es va haver de fer la Llei de Claredat, auspiciada pels federalistes davant de la confusió nacionalista (suposo que allà els independentistes també deien que no són nacionalistes, ja dic que tenen poca tendència a la claredat), i encara avui el parlament de Quebec segueix proclamant el seu dret a decidir, 50 anys després de l’inici del debat sobiranista. Mentrestant, això sí, Canadà s’ha reformat en la direcció de ser un país federal avançat, multilingüe, modern. Gràcies a qui? Gràcies als federalistes del Partit Liberal, que durant anys han pagat un preu electoral per enfrontar-se als nacionalismes que tenen una visió monolítica de la sobirania. Ara els liberals tornen a encapçalar les enquestes, sota el lideratge de Justin Trudeau, el fill de Pierre Trudeau, mentre nosaltres seguim buscant el nostre Trudeau (serà Ramon Jáuregui?). El combat federal per una Espanya plural en una Europa sense fronteres serà llarg, i requerirà canvis culturals i legals, no es farà en una tarda. Encara que capçaleres com el Financial Times i El Pais es pronuncïin obertament per una solució federal, alguns que fins i tot col·laboren en un d’aquests mitjans van dient que el federalisme no té bona premsa. És el que s’ha de dir en certs ambients donada la pressió nacionalista, dels uns i dels altres. El combat serà llarg. No sé si el guanyarem, però donarem la cara.
