La designació de Jean-Claude Juncker com a candidat del Partit Popular Europeu (PPE), per presidir l’executiu comunitari europeu, durant els propers cinc anys suscita una seriosa inquietud sobre el model d’Unió que volen construir els conservadors. La imatge més coneguda de l’exprimer ministre luxemburguès és la d’un europeista convençut, amb excel·lents relacions amb la majoria de líders polítics europeus, que compta amb la confiança expressa dels cristià demòcrates alemanys dirigits per Angela Merkel. La veritat és que Juncker és un dels millors coneixedors de les interioritats de la Unió Europea per la seva participació en el Consell Europeu com a primer ministre del seu país durant 18 anys.
Políglota i amb un caràcter empàtic, el veterà polític luxemburguès de 59 anys, ha cuidat la seva imatge popular amb freqüents manifestacions de preocupació pels assumptes socials. Juncker és un polític de casta, simpàtic, efusiu, amb molt bones dots de comunicador. Sempre sorprenia periodistes i analistes amb alguna frase enginyosa o fins i tot impertinent en les conferències de premsa després de les reunions de l’Eurogrup, la reunió mensual dels ministres de l’euro, que ha presidit amb habilitat des de 2005 fins a l’any passat.
Però aquest perfil humanístic contrasta fortament amb les polítiques reals de durada austeritat aplicades per l’Eurogrup al llarg de la crisi i, sobretot, pel paper que està jugant Luxemburg com a plataforma d’operacions secretes i fraudulentes i refugi de diner negre que suposa un robatori directe a les arques dels governs i dels contribuents.
Luxemburg, al costat de Xipre, són els dos paradisos fiscals de la Unió Europea que van suspendre l’any passat l’examen de transparència tributària de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE). Els actius dels bancs de Luxemburg representen 22 vegades el producte interior brut del país. Aquest petit país amb una ubicació ideal entre França, Alemanya i Bèlgica serveix de refugi a vehicles off shore que gestionen 2,5 bilions d’euros.
Com a primer ministre i ministre de Finances, Juncker s’ha resistit a que el seu país perdés la condició de paradís fiscal que segueix gaudint avui. Al maig passat va anunciar la seva disposició a aixecar el secret bancari i permetre l’intercanvi d’informació a partir de 2015, a condició d’arribar a un acord amb Suïssa. Després va haver de dimitir per un escàndol d’escoltes telefòniques i malversacions de fons que no va tallar a temps.
La posicions de Bèlgica, Àustria i sobretot Luxemburg, són les que han impedit avançar cap a la Unió Fiscal, que és fonamental per equilibrar el projecte d’Unió Bancària que s’està construint ara i per defensar l’euro en última instància. La crisi financera i fiscal d’Europa no es podrà resoldre mentre existeixin paradisos fiscals. Un recent llibre La richesse cachée des nations. Enquête sur les paradis fiscaux, de Gabriel Zucman, assenyala que uns 5,8 bilions d’euros estan refugiats en els paradisos fiscals el que representa el 8% de patrimoni financer mundial. Segons l’autor, sense aquesta ocultació del deute públic de França baixaria del 94% del PIB al 70%. Un paral·lelisme semblant es podria establir a Espanya.
Si qui ha estat el defensor del gran paradís fiscal de la Unió Europea, pot ser demà el cap del Govern Europeu resulta més que inquietant. De fet ja ho ha estat que el PPE l’hagi preferit a Michel Barnier, comissari de Mercat Interior i Serveis, que dins de la Comissió ha estat l’encarregat de tractar de posar límits al “salvatge oest” del món de les operacions financeres de derivats , segons les seves pròpies paraules.
D’altra banda, Juncker, amb el president de la Comissió Europea, José Manuel Barroso i el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, els tres del PPE, han estat els responsables de la desastrosa política d’austeritat aplicada per la Unió Europea que ha agreujat la crisi a Itàlia, Espanya, Grècia i Portugal. El president del Govern Mariano Rajoy és un coneixedor directe de les reticències de Juncker a concedir el rescat per a la banca espanyola, el que explicaria la seva reticència inicial a recolzar la seva candidatura.
Juncker, igual que la Comissió Europea, no han volgut assumir cap autocrítica ni error en la gestió de la crisi pels excessos de la política d’austeritat, a diferència del Fons Monetària Internacional i l’OCDE. És clar quins interessos defensarà el pròxim Govern comunitari si és pilotat per Juncker, que d’altra banda no es presenta a les pròximes eleccions. La gestió de la crisi ha allunyat els ciutadans del projecte Europeu. Aquesta tendència s’agreujarà a més si Europa és capitanejada per un defensor de les pràctiques més pudents de la banca europea. Europa necessita un gir radical que posi la lluita contra l’atur, la pobresa i les desigualtats en el primer pla.
