Quan en els anys 1990 l’alcalde Pasqual Maragall visitava els instituts per explicar als joves la transformació de la ciutat de Barcelona, els deia als alumnes (davant la seva comprensible ansietat per trobar solucions ràpides als problemes) que havien de ser “analítics” , que havien de fugir de les explicacions simplistes. Poc podia preveure que, unes poques dècades després, una onada de populisme faria més urgent encara que la joventut (i l’opinió pública en general) escoltés aquell missatge.
La presència de populistes en els governs nacionals va arribar a un màxim el 2018, amb Trump, els líders del Brexit, Modi, Bolsonaro, Orban, Erdogan i la coalició populista italiana. Malgrat les eleccions als Estats Units i la caiguda de la coalició italiana, des del segle passat fins avui, el populisme s’ha demostrat una estratègia bastant reeixida per arribar a el govern i romandre-hi, però a un elevat cost per a les societats democràtiques.
Hi ha circulant diverses definicions del fenòmen populista, complex i polièdric. Segurament, cap és totalment satisfactòria. Una bastant utilitzada és la del politòleg Cas Mudde, segons la qual el populisme es caracteritzaria per combinar una ideologia molt prima, capaç de cobrir forces polítiques molt dispars, amb l’ús d’una retòrica basada en el “nosaltres” (el “poble” definit d’una manera ensems homogènia i exclusivista, negant el pluralisme) contra “ells” (unes suposades èlits, ja siguin polítiques o econòmiques, culpables de tot, encara que això amagui moltes vegades un enfrontament entre èlits, o estratègies de distracció per part d’un sector dominant).
Tot i la varietat de definicions, hi ha prou consens entre les persones expertes sobre quins líders han estat els més populistes (entre ells, Trump i els del Brexit). En algunes societats, el fenomen s’associa més a l’identitarisme, i en altres, a l’autoritarisme, que d’alguna manera comporten més riscos que el populisme en si mateix, que és un complement ideal d’aquestes derives.
Els experts Funke, Schularick i Trebesch, en un article que està circulant com a document de treball d’unes universitats alemanyes, són molt precisos a l’hora de quantificar els costos econòmics del populisme. Després d’examinar desenes d’episodis des del segle passat fins avui de líders populistes que van presidir governs nacionals, i que compleixen amb escreix amb la definició de Mudde, conclouen que aquests líders van ocasionar en 15 anys un declivi del PIB en promig del 10% en comparació amb un contrafactual plausible sobre el que hauria passat si no haguessin arribat al poder. Això va succeir sense que es reduïssin les desigualtats (i en el cas dels populistes de dretes, agreujant-les). Tot i la retòrica dels líders, i malgrat que hi ha una gran diversitat d’experiències, els sectors més desfavorits van pagar un elevat preu pel populisme.
Un dels mecanismes que van conduir a aquest cost econòmic va ser, segons aquests autors, l’erosió de normes i institucions, que frenen les inversions, la cooperació i l’assumpció de riscos. El populisme practica un enfrontament constant amb la justícia (com Netanyahu) o les institucions independents (com Erdogan amb el Banc Central). Això lamina els avantatges institucionals de les democràcies, qüestionant la divisió de poders, i perjudicant la bona gestió dels serveis públics (populistes com Trump i Bolsonaro han estat especialment nefastos gestionant la covid). La normalització de comportaments prèviament considerats com inacceptables porta a la polarització de les societats i a la inseguretat jurídica, que afecta més greument els sectors més vulnerables.
Les dades aportades pels economistes alemanys sobre el dany econòmic dels populismes infravaloren de ben segur el dany real, ja que no tenen en compte la influència que exerceixen fins i tot quan no lideren el govern d’un país. Quan no ho fan, poden influir sobre altres partits amb la seva pressió, o poden ser socis menors en un govern de coalició, o poden exercir una acció desestabilitzadora des de governs subnacionals. En estats compostos, com Espanya i Europa, el govern multinivell és una arma de doble tall: altres governs protegeixen de les derives populistes d’un d’ells, però aquesta protecció actua com a assegurança, com a garantia que altres acabaran sortint a el rescat. Els partidaris de la democràcia hem d’actualitzar-la de forma permanent perquè no quedi en mans de messies salvadors. Esperem que la ciutadania fugi cada vegada més de solucions aparentment simples, i que s’imposin el pensament analític (com demanava Pasqual Maragall a la joventut en els anys 1990) i l’acció profunda i duradora per millorar les condicions de vida de les classes populars i treballadores.
La Vanguardia, 5 d’abril de 2021
