La situació actual és complicada i cal estudiar els seus precedents per poder veure on estem i escrutar el futur. Tenim una situació que té un component judicial important que s’ha agreujat per decisions que, per a mi, són bastant qüestionables (com mantenir a la presó sense judici els Jordis, Junqueras i exconsellers) però també perquè els dirigents de l’independentisme s’havien pres les coses com un joc. No sabien que els actes tenen conseqüències? Esperaven que podien fer el que volguessin, que tot els seria perdonat perquè no anava de debò? Si ho creien eren uns innocents que no mereixen confiança. Si ho sabien i portaven els ciutadans que els han seguit completament enganyats, tampoc la mereixen. Però anem a veure què han fet els líders independentistes i els seus partits.
Per un costat, el president Mas va abraçar l’independentisme després de la manifestació del 2012 i després d’haver governat amb un acord amb el PP (aquí i a Madrid). D’aleshores fins al seu pas al costat per la negativa de la CUP a investir-lo president va enfrontar-se amb el Govern espanyol utilitzant unes argúcies que li varen valer el sobrenom de Mas l’astut. L’astúcia, que avui podríem pensar que volia tapar la corrupció del sempre negat 3% ara acreditat judicialment, no li va servir electoralment i va anar perdent suport. Fins que va arribar a les eleccions declarades com a «plebiscitàries» amb una llista conjunta amb ERC, després de les quals, juntament amb els vots de la CUP, va obtenir un suport de prop del 48% i una majoria d’escons per la llei electoral espanyola vigent a Catalunya. Aquesta tradició d’astúcia és la mateixa que ha fet servir Puigdemont ara per fer una llista del president (no del PdeCat) que ha quedat segona a Catalunya. I una argúcia és la proposta de Puigdemont quan demana ser investit sense ser present al Parlament, cosa que a més d’inviable sembla més un acudit que una proposta seriosa. Ara, en canvi, sembla que un Mas acabat de dimitir i el mateix PdeCat (després de la sentència del cas Palau) estarien per una proposta més realista, menys d’acudit o d’enginy per mantenir la tensió i resoldre problemes personals dels fugats a Brussel·les, una proposta de govern que governi tal com diuen les regles de la política.
Per altre costat, ERC ha tingut sempre la temptació de la rauxa en moments crucials de la nostra història. Com a exemples tenim la fugida del tàndem Colom – Rahola per crear el PI i deixar ERC sense direcció a pocs mesos d’un congrés o la fugida cap al no en la votació que ratificava l’estatut després d’haver estat peça clau en la seva elaboració. Però sobretot ara ens interessa el moment de rauxa del passat octubre, quan tenien al davant totes les coses a favor per guanyar unes eleccions i varen decidir boicotejar la convocatòria electoral que ja havia decidit Puigdemont, una decisió que va portar al 155 i a molts dels judicis de polítics que ara mateix estan pendents i que va fer que ERC passes de ser la gran favorita a guanyar les eleccions a ser la tercera força política catalana.
I ara estem en un impàs difícil de saber que en sortirà. En Mas-Colell, persona intel·ligent, ha proposat un govern de tècnics. És interessant, però a mi em sembla una ocurrència més que té sentit sols perquè no se senten capaços de fer el que tocaria, que és fer una anàlisi realista de la situació, fer autocrítica i prendre decisions. De totes maneres el més preocupant és que amb les ocurrències, les astúcies i les rauxes el que de fet han aconseguit és:
1.- Desaprofitar la debilitat d’un PP en hores baixes, sense majoria i amb casos de corrupció que l’assetgen per tot arreu. Negociant bàsicament amb socialistes, Podem i PNB aquesta debilitat podia haver permès una negociació amb condicions favorables.
2.- Consolidar els blocs enfrontats a Catalunya, fet que ha portat Ciutadans a ser la primera força a Catalunya. Aquest partit és el partit de la contra, el partit que ha guanyat les eleccions dient que estava en contra del procés i que està obligant el PP a ser encara més dretà, més dur en tots els temes (inclòs el de la llengua catalana) per tal de no veure’s depassat per la seva dreta. Avui a Catalunya els blocs ja no són adversaris polítics, sinó enemics, cosa que dificulta enormement el diàleg necessari.
3.- Haver menyspreat els partits partidaris de la negociació i els pactes (les esquerres representades pel PSC i EnCPodem). Molt possiblement els independentistes demanin ara una negociació com la que proposaven les esquerres en els seus programes però sense pactar amb aquestes esquerres.
No sabem què ens oferirà el futur immediat, ni quin Govern tindrem i en quines condicions es farà però esperem que siguin capaços de trobar una sortida realista que difícilment passa pels líders actuals (que han jugat amb els sentiments i la bona fe de la gent) o per governs que només governin per la meitat de Catalunya. A veure si ja s’adonen que Catalunya necessita un govern que prioritzi governar de veritat i per a tothom i no anar darrere una utopia que, per molt bonica que sigui, deixa els problemes dels catalans de banda.
