Aquests dies entre l’alliberament d’en Puigdemont i les seves repercussions i les Notes de l’estranya campanya que ha publicat en Raimon Obiols he arribat a la conclusió que en el moment actual s’han de recordar coses que són bàsiques en política i que sembla que els nostres polítics han oblidat.
Una primera cosa és que els objectius polítics mai es poden plantejar com a batalles que has de guanyar o perdre absolutament. Els resultats de fer això a casa nostra l’explica molt encertadament en Jordi Xargayó en l’article del 8/04, l’Obiols ho expressa dient que a Catalunya anem «de victòria en victòria fins a la desfeta», en un remake del que el meu pare em deia de la guerra civil del 36-39 «avançant, avançant vam arribat al camp de concentració d’Argeles». I és cert perquè no es plantegen objectius assumibles sinó que es busquen victòries impossibles. Avui, un Puigdemont pletòric ha fet unes declaracions que he sentit a TV3 (altaveu oficial de l’independentisme) dient que demanava diàleg al Govern d’Espanya i poc després deia que lluitarem fins a obtenir la independència com en el moment de la «proposada negociació» pel referèndum «sí o sí». Els independentistes desqualifiquen el federalisme perquè diuen és impossible, però ens proposen l’independentisme irrenunciable, que és més impossible i ens porta a la desfeta. L’Obiols posa l’exemple de què hauria dit Azaña si li haguessin portat una llei del matrimoni homosexual i avui la tenim. Perdre certes batalles és propi de la política però no invalida els objectius.
Una segona és que els líders polítics mai han de deixar-se dirigir per les masses. Diu Pierre Vilar «per regla general desconfio de les manifestacions com a signe polític; tota minoria organitzada en pot desencadenar de bastant importants i se’n poden produir de contradictòries en poc espai de temps. Dit això, existeixen uns llindars més enllà dels quals les masses mobilitzades semblen parlar per elles mateixes». Aquí a Catalunya ens han anat ocupant el país, ens han robat els noms (avui tenim l’ANC que té un nom que suggereix substituir el Parlament, per als demòcrates única «Assemblea» representativa de Catalunya, i ara tenim els «comitès de defensa de la república» afegeixo inexistent), la bandera (ara ens posen l’estelada fins al monument de Casanovas per l’onze de setembre) i ens han foradat les amistats. L’Obiols ens recorda el que deia Marc Bloch a L’estranya desfeta, «tot això ho sabíem i, malgrat tot, mandrosament, covardament, hem deixat fer. Hem tingut por de xocar amb la multitud, por dels sarcasmes dels amics, del menyspreu incomprensiu dels poderosos». Avui els catalans sensats estan exhausts, sense forces de tantes lluites inútils. En un dels últims 11 de setembre que vaig compartir amb Raimon Martínez Fraile em deia «quanta energia té aquesta gent que ve a Barcelona a la manifestació, quanta energia perduda, desviada cap a la inutilitat…». Una tercera lliçó política que em va donar Pallach (i em va repetir Tarradellas a París abans del seu retorn) és que els polítics de veritat es veuen en les situacions complicades i no quan es guanya. Dir que sí a tot, seguir la moda, és fàcil però no és fer política. És quan hi ha situacions en què cal anar contra corrent quan es veuen els polítics. Aquí vam veure com li fallaven les cames a Puigdemont quan va decidir no convocar eleccions el 26-O. I el que estem pagant per aquella decisió. I avui estem en una altra d’aquestes situacions perquè quan es tenen victòries (encara que siguin parcials com la decisió dels jutges alemanys) és quan s’ha de saber fer política. Administrar les victòries és una de les arts de la política. Dir simplement que has vençut és absurd quan tens al davant una oportunitat per fer avançar les teves idees. Un polític de veritat sap fer servir les victòries no per vèncer, per refregar al contrari la batalla perduda, sinó per trobar una sortida favorable als seus interessos, que l’acosti als seus objectius. Un amic deia sempre que en les victòries s’ha de ser senyor….
He de dir que m’he alegrat de la decisió de la justícia alemanya no acceptant el càrrec de rebel·lió. Seria una oportunitat de retornar les coses a un altre nivell on de veritat el diàleg fos possible, retornés la política. La justícia podria alliberar els polítics en espera de judici (un judici que crec que portarà a la inhabilitació d’alguns però espero i desitjo que no a la presó) i a Catalunya fora bo fer un govern sense inculpats. Un govern d’ampli suport que hauria de governar per a tothom, no crear bombolles, governar sols per una part de la societat. Les declaracions de líders d’ERC i del PdeCAT abans de l’alliberament de Puigdemont semblaven anar per aquest camí encara que fos amb recels per part de Junts per Catalunya, la CUP i les associacions independentistes (a qui s’ha donat un protagonisme que costarà retornar a la normalitat). Si, com sembla, ara tornem a pantalles passades, buscant vèncer l’Estat, tornarem al desastre. Quan l’Estat està més feble o desorientat és quan els hem de donar arguments per negociar, fer-los-ho fàcil. Els Comuns i el PSC han deixat clar que aplaudirien una decisió de fer un govern que governi i que pugui ser un interlocutor vàlid per tots els catalans. No se què pensa fer el govern del PP (suportat per Ciutadans) però els catalans tenim l’obligació d’oferir-los una sortida pactada (que s’hauria de pactar de la forma més àmplia a Catalunya i podria tenir el suport de l’oposició al parlament de Madrid) que és l’única viable i que, òbviament, s’ha de vestir sobre una base en la qual no hi hagi ni vencedors ni vençuts. Tenim una oportunitat de fer bé les coses i d’aprofitar el clam de molts diaris internacionals per fer seure el govern d’Espanya. Espero, desitjo, que les proclames maximalistes i els crits de «traïdors» a qui s’atreveixi a fer els passos que calen no ho malbaratin.
