F. Xavier Menéndez i Pablo: Els reptes del PSC, la nostra contribució per renovar i reunificar el PSC

El PSC viu un moment difícil. La manca de credibilitat del seu projecte (tocat després de tants anys de formar part de l’”establishment”), i el maniqueisme dominant de l’actual agenda política, l’ha apartat de la centralitat política, provocant, de pas, una diàspora de companyes i companys que li està restant capacitat com a projecte nacional, transversal, inclusiu i plural.

Es per això que les companyes i els companys que tenim una determinada sensibilitat en relació al dret a decidir (que apostem més decididament per la seva materialització) i que creiem que aquestes posicions s’ha de seguir defensant des de dins del partit, hem de treballar units per tal d’influir, legítimament, en el seu si, per debatre-les i guanyar-les democràticament. Aquest és el gran servei que podem fer al partit. Aquesta és la contribució que el partit ha d’esperar de nosaltres. Sense ser més catalanistes que ningú (el PSC és un partit catalanista) i sense etiquetes simplistes, però aportant un punt de vista més decidit en relació a la necessitat de que els catalans puguin determinar l’encaix de Catalunya a Espanya, ens toca a nosaltres plantejar a dins del PSC un conjunt de mesures urgents per tal d’intentar influir en el seu rumb i garantir que el PSC segueixi sent un partit representatiu de la pluralitat de la societat catalana i de les diverses sensibilitats del catalanisme. Un partit més proper al que vam fundar fa 35 anys, i que sigui capaç d’incloure, com llavors, a tots els socialistes catalans.

En aquest sentit, crec que les prioritats que hem de treballar políticament al si del PSC són les següents:

1. Guanyar la batalla del dret a decidir al si del PSOE. No n’hi ha prou amb la reforma federal de la Constitució. Ara ja no. No podem renunciar a la consulta prèvia al poble català sobre la seva relació amb Espanya. És una reivindicació nítida de la societat catalana que, tal com ha evolucionat la política a Catalunya, ja no es pot obviar. Un referèndum a l’escocesa, pactat i formal, amb una pregunta clara, és una necessitat prèvia. Sortim a guanyar aquest referèndum amb una proposta federal ambiciosa, més enllà de Granada. I treballem a Madrid per a un projecte federal plurinacional que satisfaci les legítimes aspiracions catalanes, i que en tot cas ja votarem després. Aquest és el mandat amb el que ens cal impregnar, primer el PSC, i desprès el PSOE. Molts pensareu: el PSOE no comprarà mai. Doncs si no ho aconseguim, el PSC s’ha d’afermar a Catalunya amb un posicionament propi, i plantar cara al PSOE.  No ho sostinc com a estratègia de supervivència del PSC. Ho sostinc com a única manera de mantenir Catalunya dins d’una Espanya amable. Si el PSOE no compra, Catalunya se n’anirà, i ni el PSOE ni el PSC ho podran impedir.
2. Trencar l’aïllament del PSC cercant un acostament a ICV i a EUiA . No em refereixo a una aliança en clau electoral. Em refereixo a buscar punts d’acord en quant al Dret a Decidir. El que ens cal és buscar punts de contacte amb unes forces que  -tot i que han caigut a la trampa del procés liderat per Mas- defensaven d’entrada posicions semblants a les nostres (consulta democràtica, federalisme com a opció final -si més no en sectors importants d’ambdues forces- i prioritzar la lluita contra les desigualtats i les retallades). Cal establir un procés de diàleg (públic, escenificat) on les esquerres catalanes no independentistes (ICV, EUiA i altres) discutim obertament de l’encaix de Catalunya a Espanya des d’òptiques progressistes. I foragitar el perill de que se’ns associï amb l’immobilisme del PP i C’s.
3. Afrontar amb generositat i flexibilitat les eleccions municipals. Posant el màxim esforç en assolir acords amb altres llistes de filiació socialista. Evitant la confrontació amb altres llistes socialistes. Fent llistes conjuntes. O deixant pas i donant suport, amb sacrificis si cal, en determinades poblacions. Cal posar per endavant les possibilitats de cadascú en els diferents escenaris locals. És un pas imprescindible per possibilitar a mig termini la reunificació de l’espai socialista català, a la que no renunciem.
4. I en relació a l’anterior punt: Aturar la sagnia i la diàspora de companys i companyes del partit que es senten decebuts i allunyats de l’actual PSC. Hi ha massa companys, inactius, a casa, desconcertats, que no volen deixar al partit però que no participen. Els necessitem. Però no els necessitem nosaltres com a corrent o minoria, sinó que els necessita el partit, la majoria del partit, tot el partit, per tal de reequilibrar el seu missatge, la seva pluralitat, la seva diversitat social i territorial, i així recuperar la seva centralitat i la seva representativitat com a pal de paller nacional, catalanista i d’esquerres, de la societat catalana. Fòrum Cívic ha d’assumir el paper de pont per assolir aquest repte. Però ha de ser el partit el que globalment assumeixi aquesta necessitat i faciliti les eines necessàries per aconseguir-ho.
5. I finalment: empènyer en el compromís d’obrir el partit i de regenerar les formes de fer política. Aquest és un compromís de tot el partit, però nosaltres podem aportar una sensibilitat especial i un escreix de radicalitat democràtica, apostant decididament per mesures com les primàries obertes, les limitacions de mandats, un nou codi ètic, noves formes de participació política, etc.

Ja sento algun lector remugar: i l’eix social? Nosaltres som socialistes. La nostra prioritat és la lluita contra l’atur i contra les desigualtats, la cohesió social, la sanitat, l’educació… I res d’això apareix als 5 punts esmentats. És així. Però aquests cinc punts són els aspectes “diferenciadors” que una determinada minoria hem de prioritzar (segons la meva opinió) en relació a la globalitat del partit. Són els aspectes que ens fan diferents, i a l’hora, necessaris i complementaris, en el repte de construir el PSC de tots. Són aquells aspectes que ens defineixen com a minoria i que legítimament volem plantejar i debatre. Aspectes que venen definits per les diferents maneres al si del PSC d’encarar el Dret a Decidir (i això es el que ha creat les diferents sensibilitats existents, atiades per l’agenda política vigent, que s’ha focalitzat, i no per decisió nostre, en el debat nacional, deixant de banda, a desgrat nostre, el social). Es clar que ens preocupa la Catalunya social. Però això ho debatrem com a militants “normals”, no com a Fòrum Cívic (jo no se, per exemple, si la proposta de crear un impost per a les grans fortunes  -és un exemple qualsevol-  tindrà més suport a dins o a fora de Fòrum Cívic; ja m’espellongaré a la meva agrupació). El deure de Fòrum Cívic és un altre: és plantejar a la direcció del partit un conjunt de prioritats en una determinada línia, que jo he definit modestament en aquest cinc punts. Aquest és el repte de la minoria, que la majoria necessita que algú li plantegi des de dins, amb lleialtat, però amb contundència. És el PSC el que ho necessita.