“Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures”. Ningú millor que Espriu en La pell de brau expressa avui l’amargor de molts que no temen a la llibertat dels pobles.
Només des de la llibertat, Catalunya podrà sentir-se part d’Espanya. Des de la llibertat i la democràcia.
Un tribunal desprestigiat, pendent de renovació per dos partits amb insuficient sentit d’Estat i de la importància de preservar la legitimitat de les institucions, ha emès una sentència que revoca part d’un pacte entre el Parlament i les Corts amb la legitimitat del poble de Catalunya en referèndum.
A falta de la concreció de la sentència, sabem que el tribunal respecta la major part de l’Estatut, però lamina alguns articles importants referents al poder judicial, la preferència de la llengua catalana i la garantia d’una major justícia en l’esforç del finançament. Per terror a la llibertat, el Constitucional ha escrit, com en un càstig de pissarra, fins a vuit vegades la menció constitucional a la “indissolubilitat” d’Espanya, malgrat i que Catalunya es reconeix com a nació en un preàmbul, sense contingut jurídic.
Un Tribunal Constitucional (TC) en qüestió ha emès una sentència política i per això li era exigible major visió d’Estat. La decisió acaba amb l’esperit inclusiu de la Constitució de 1978, que ha orientat la convivència després d’una guerra civil i 40 anys de dictadura, i ha permès el desenvolupament de l’Estat de les Autonomies.
Després de la indignació per la vulneració de la voluntat popular, només hi cap la política, i després, més política. Sense oblidar que l’Estatut actual és la major quota d’autogovern que ha tingut Catalunya en segles.
Els partits hauran ara d’establir clarament els fulls de ruta per saber com recuperar el que el TC ha eliminat i com anar més enllà en les quotes d’autogovern. Es tracta de recuperar l’esperit de la transició? Sí, en termes de tolerància, però els temps han canviat i l’España de 1975 no és la de 2010, i la idea de llibertat dels seus ciutadans en el marc d’una Europa unida i una economia global no és la mateixa que la de la transició.
La reacció unitària dels partits catalans és d’agraïr per evitar ridículs innecessaris, però també imprescindible el realisme polític. Demà s’haurà de continuar negociant i pactant més o menys amb els mateixos actors. Aquells que des del PP parlen ara de “concòrdia” i diuen que no és el “moment d’excessos” són els mateixos que insulten Catalunya i recorren l’Estatut per guanyar en els tribunals el que no van aconseguir a les urnes. El PP de Rajoy intentarà rebaixar la tensió per cortejar CiU, però es tracta del bomber piròman.
L’Espanya plural del PSOE ha durat suficient per aprovar l’Estatut, però no per portar el projecte a les seves últimes conseqüències. Alfonso Guerra sap bé que la prudència fa a vegades covards i afirma que “acataran i no passarà res”. Admetia el president de la Generalitat no haver-se sentit prou acompanyat pels seus companys. Sense un grup parlamentari propi, el PSC deixarà sempre la representació de Catalunya en mans d’ERC i de CiU, els únics capaços de condicionar la formació del Govern espanyol, que es confirma com l’únic via de respecte de la voluntat dels catalans. Cal preguntar-se quina és la funció dels ministres catalans a Madrid i felicitar-se de què Carme Chacón, en una altra guerra, hagi decidit no assistir a la manifestació del dia 10. La cabra de la Legió hagués restat serietat.
El bucle de les relacions amb Espanya és el bucle etern, a menys que una majoria social que avui no existeix aposti per la independència. Pretendre imposar els sentiments és alimentar la desafecció i suposar que la sentència acaba amb l’encaix de Catalunya amb Espanya és saber poca història.
La sentència arriba amb una opinió pública cansada, desencantada i lluitant amb una crisi econòmica extraordinària que acaba amb els somnis de molts. L’Estatut els hi pot semblar El parto de los montes, i els convocants a la manifestació, uns titellaires, però la seva força és la única força.
Malgrat tot, és la primera vegada que la confrontació de legitimitats la fem sense matar-nos.
Traducció de l’article “El miedo a la libertad”, publicat a El País l’1 de juliol de 2010.
Font: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/miedo/libertad/elpepuespcat/20100701elpcat_5/Tes
