L’any acabat d’estrenar es perfila com el dels grans i bons desitjos. Segons el diagnòstic que va traçar el passat dimarts el president de la Generalitat, hi haurà consulta el 9 de novembre i, de camí a ella, veurem com comença a esvair la boira de la crisi i s’escampen els núvols de la desocupació. Hi haurà molt paisatge per a un trajecte de només 12 mesos.
Mogut per aquests nous aires, Mas ha donat vacances a les seves ja xacroses metàfores marineres i les ha substituït per paradigmes viaris: “Catalunya està en un canvi de rasant positiu”. Però una cosa són les paraules i una altra els fets. El camí cap a l’optimisme social solidari està sembrat d’obstacles. És com si, en el fons, el president Mas i els seus col·laboradors es resistissin a enterrar al costat de les metàfores marineres algunes idees que en el seu moment els van resultar extraordinàriament atractives, com les que veien en la justícia social una mena d’impediment atàvic que llastrava al mercat.
El Govern català ha anunciat mesures i ha redactat propostes de clara inspiració socialdemòcrata. És a dir, ha posat la retòrica al servei de la millora de la realitat. Però només la retòrica, perquè la fractura social hi és. I no es tracta d’una fractura de sobretaula sobre la consulta que divideix famílies catalanes per Nadal -com assegura el ministre Jorge Fernández- sinó d’aquesta desigualtat salvatge que, com sostenia Tony Judt, corromp i deixa sense esperança a les societats.
Diu el president Mas que els de 2014 són els pressupostos més socials que ha tingut la Generalitat. No hauria de sorprendre en un país com Catalunya, que té 624.872 aturats registrats. I aquí és on la retòrica hauria deixar de ser per actuar sobre la realitat catastròfica: el 2013 es van fer 2.160.964 contractes, dels quals només 234.699 són fixos i 1.926.255 són temporals. És a dir, a Catalunya es fan 5.277 contractes temporals al dia. Els fruits de la reforma laboral, que al seu dia va ser votada per CiU, es materialitzen en llocs de treball, més que temporals, fugaços. Però això, es dirà, depèn poc del Govern català. Sí, tot i l’entusiasta suport donat al projecte del PP, l’ocupació i la macroeconomia depenen poc de Mas. El que sí depèn de l’Executiu català són les mesures per pal·liar els efectes de la crisi entre els ciutadans que ocupen la baula més feble. I aquí tot es queda en grans enunciats. El passat mes de desembre es va aprovar a bombo i platerets un decret de pobresa energètica, que contempla una moratòria en el pagament dels rebuts d’electricitat i gas per a aquelles famílies que ingressin menys de 569 euros al mes. Lloable esforç, però, com els grans projectes socials dels governs de Zapatero-recordar la llei de la Dependència-, no compta amb un sol euro pel que fa a dotació .Seran els ajuntaments i les entitats socials -per pressió política uns, per sensibilitat altres- els qui facin front al pagament de a aquests rebuts que arribaran amb efecte bola de neu a l’abril. És a dir, la Generalitat administra la part retòrica del conflicte i els municipis i ONG paguen, com han fet fins ara i seguiran fent en el futur.
També són els ajuntaments els que s’anticipen a la Generalitat a l’hora de penalitzar les institucions financeres que mantenen pisos tancats durant més de dos anys sense cedir-los en lloguer social. La pressió de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha mobilitzat els governs municipals. Primer va ser Terrassa i després l’han seguit Santa Coloma de Gramenet, Mollet del Vallès, Sabadell… Aquestes són les localitats que han començat a sancionar els bancs. El Govern català fa vuit mesos, els mateixos que falten per arribar a l’anunciada consulta, marejant la perdiu de la llei per aplicar les multes.
Tampoc s’ha mogut més enllà de la retòrica la fotografia de la indústria, aquest gran motor de Catalunya. Francesc Xavier Maria Mena, conseller d’Empresa i Ocupació, solia explicar una faula-a part de la paràbola dels receptors de la renda mínima que s’ho gastaven tot en televisió per cable i peatges d’autopista -que consistia en com uns monjos laboriosos que van passant molles poden acabar construint una muntanya de pa. L’entrada de Felip Puig al departament va canviar la paràbola per l’eslògan. El nou titular va proclamar: “Catalunya serà industrial o no serà”. I de moment va camí de “ser” a poc a jutjar per la retallada de les ajudes públiques. Més enllà d’aplaudir unes exportacions que van soles i d’afirmar que la crisi ha acabat (tot i Panrico, Alstom, Comsa-Emte o Roca), el conseller va presentar el pla Una estratègia industrial per a Catalunya, (17 pàgines de power point, que no inclou dades, ni dotació pressupostària. L’única xifra real és que els fons de suport a la indústria han caigut de 111 milions de 2013 a 53 milions d’2014.
Amb aquest bagatge, anem cap al canvi de rasant feliç. Sense núvols ni boires … I sense projecte social ni econòmic.
