Entrevista a Judith Butler: “Un populisme d’esquerra ha de portar a una democràcia radical”

El que semblava  irreal ha passat:  Donald Trump és president dels Estats Units. Atzar editorial, l’últim llibre traduït al francès de la filòsofa nord-americana Judith Butler ha sortit just quan Trump guanyava les  eleccions. Com si s’adrecés al candidat que ha fet una campanya basada en la divisió i l’exclusió, el títol  del llibre d’una de les grans teòriques del gènere, professora a Berkeley, expressa una forma de resistència. Rassemblement  descriu un món en el què la força dels cossos  reunits en una plaça a Egipte, França o els Estats Units, treu de la invisibilitat a tots aquells els drets fonamentals dels quals (aliment, sostre,  llibertat de circulació, protecció contra la violència) no són respectats. Garantir una “vida vivible” ha de ser l’objectiu de qualsevol democràcia, diu Judith Butler, que reclama la fundació d’un “nou socialisme” en versió americana.
Com ha arribat Amèrica a aquesta situació?

L’elecció de Trump és fruit de múltiples causes. En general, mai ens hem d’acontentar amb una sola explicació. Si diem que  són els homes blancs en desavantatge econòmic que van votar per Trump, i ens  centrem en la causa de la seva marginació econòmica, oblidem que el racisme ha existit des de fa molt temps als Estats Units, i que el que podríem anomenar “ràbia econòmica” es combina amb l’odi racial per donar lloc a una situació d’aquest tipus. La misogínia no s’ha d’excloure tampoc, o bé, el destí símbòlic de la masculinitat. La por al “terrorisme” i el desig de “seguretat” també són presents en els Estats Units, com en la majoria dels països europeus, i fan el llit del feixisme.  En el deliri utòpic que l’ha dut al poder,  Trump crearà llocs de treball, restablirà la seguretat, rehabilitarà  la masculinitat, subordinarà a les dones i tornarà la seva blancor a Amèrica. Però no cal oblidar que va guanyar només amb el 23% del vot popular. Així que no està legitimat per a representar al poble. Una minoria que odia ha arribat al poder i provoca una crisi de la democràcia actual.

Hi ha intel·lectuals nord-americans, especialment a les universitats, que estan organitzant  una resistència  contra Trump. Vostè en forma part?

Intentem construir un “moviment santuari” a les universitats i insistim a les autoritats locals i als Estats Federats a que es neguin a complir si es donen  ordres d’expulsió de migrants indocumentats. Hem de mobilitzar immediatament el suport als milions d’immigrants indocumentats que viuen als Estats Units i que corren el risc de ser expulsats. Tindrem molt a fer durant molt de temps, donada la magnitud de la tasca. Un pot també preguntar-se si no ha arribat el temps per a que sorgeixi un tercer partit en els Estats Units, un partit que reuneixi àmpliament  ètnies i classes, i que encarni els ideals d’una socialdemocràcia que no es regeixi pels valors neoliberals. Això bé pot ser un nou socialisme. En el fons, si tenim un nou feixisme als EUA, potser puguem veure sorgir, després de la campanya de Sanders, un nou socialisme basat en un principi de democràcia radical.
Els populismes sovint son explicats des de l’angle de la identitat i la cultura: la por de no ser un mateix, la por a l’altre. És una qüestió cultural o social?

Quan reflexionem sobre el trumpisme, el problema no és la identitat, sinó l’economia, l’herència del racisme, deslligant la rancúnia contra les elits culturals, la bretxa entre els que han estudiat i els altres. Trump ha alliberat ressentiments i odis  que covaven a foc lent des de fa molt  temps. Es tracta d’un populisme de dreta  que avui sembla conduir al feixisme. Al meu entendre, un populisme d’esquerra hauria de conduir a una democràcia radical. De fet, el terme “populisme” té un significat molt diferent a Europa i  no és compartit per tots. Entenc que per a la majoria de la gent és un terme menyspreable. Es veu com l’expressió política d’una onada de sentiments irracionals. No crec que sigui considerat així a l’Argentina, per exemple, on encarna una manera d’expressar la voluntat del poble.

La majoria dels teòrics de la democràcia estan d’acord en que la “voluntat popular” és un tema complex, però les descripcions populisme més intel·ligents, com la proposada per Ernesto Laclau, tracten d’entendre com les faccions, les identitats i els diferents interessos poden unir-se sense perdre la seva especificitat.

Per Laclau, aquest esforç d’ “articulació” d’una sèrie de connexions entre diverses identitats és l’objectiu del populisme. No es tracta d’una convergència feixista  cap a una “voluntat única“, ni de l’aparició d’un líder carismàtic que sembla unificar al poble. Per descomptat, hi ha un populisme de dreta i un populisme d’esquerra i el populisme en si no és una postura política completa. Les solidaritats  que és possible establir a través de diversos mitjans de comunicació i de la mobilització ha de produir una majoria d’esquerra pot triar un govern que busqui establir la democràcia tant en la forma com en el contingut.
Justament aquests lligams es fan visibles quan es produeixen concentacions com les d’Occupy  o Nuit debout a França. Per què és tan important políticament que els cossos s’ajuntin?

La llibertat de reunió suposa que els individus poden moure’s, reunir-se i reivindicar junts alguna cosa en un espai públic que permet el moviment, la audibilitat i la visibilitat. Molts dels que es manifesten contra l’austeritat apareixen públicament com a cossos tocats per aquesta política econòmica catastròfica. Quan les persones es reuneixen per a oposar-se als desallotjaments o reclamar uns serveis de salut assequibles, o el dret a desplaçar-se d’un país a un altre, que atreuen l’atenció del públic sobre  necessitats tan bàsiques com l’habitatge, l’accés a la salut o la llibertat de moviment.

Els cossos  es reuneixen per actuar junts –  mai la unitat és perfecte, és clar – però sobretot per denunciar clarament l’organització actual de la societat que priva  a la gent de l’habitatge, l’alimentació i l’atenció, en definitiva, la possibilitat de dur una  vida vivible. És per això que les mesures adoptades per l’Estat per a restringir manifestacions i concentracions són molt perilloses. Qualsevol país que vol ser democràtic ha de garantir la llibertat de reunió. Per exemple, França no ha de normalitzar l’estat d’emergència. Si la suspensió de les llibertats fonamentals es normalitza com a “necessitat“, aleshores l’essència mateixa de la democràcia desapareix.

En un context de neoliberalisme però també d’enfortiment de  l’obsessió per la seguretat i l’augment de la xenofòbia, els drets humans – aliments, habitatge, llibertat de moviments,  protecció contra la violència – ja no estaran assegurats per a un nombre cada vegada més gran de persones, estiguin en situació regular o no. Els moviments socials d’esquerra que es basen en manifestacions tenen sovint, però no sempre,  aspiracions democràtiques: llibertat d’expressió, associació i reunió, però també el dret a viure sense por, a beneficia-se de  condicions socials i essencials un marc democràtic per viure. Garantir una “vida vivible” tothom seria un element fonamental de la democràcia …

Molts de nosaltres viuen ja una vida “desacreditada” i trobem una indignació legítima i encoratjadora en tots els  “desacreditats”. Es tracta de traduir la indignació, en la esfera política, en una àmplia crida per a una democràcia inclusiva i igualitària. Quan no hi ha visió per als desacreditats,  la violència i la venjança apareixen com la solució. Crec que no podem viure una vida digna de ser viscuda si abans no establim les condicions comunes de “vivibilitat“. Per a mi, un compromís democràtic elemental ha d’apuntar a aquest objectiu.

L’ésser humà no s’aguanta dret sol, diu vostè…

Al meu barri, hi ha moltes persones sense llar. Depenen dels serveis públics, i aquests  veuen reduït el seu finançament contínuament. Ells depenen de les institucions, com tots nosaltres. Quan perdem les condicions infraestructurals bàsiques que necessitem per sobreviure i subsistir, la nostra vida està en perill, ens enfonsem. Si una societat està organitzada de manera que deixa morir que les persones sense  proporcionar-los els serveis socials bàsics, podem dir que alguna cosa està terriblement malament en aquesta societat. Això no es redueix al fet que la persona sense llar és vulnerable, i jo no.  Es pot fer  servir,  desviant-ne el sentit,  la frase popular “passar a través del sedàs” per il·lustrar això. En un cert sentit, aquesta dependència és universal: en general, els cossos tenen necessitats que s’han de cobrir perquè puguin continuar vivint. Però també és política: quan les societats no es comprometen a proporcionar les condicions per a la “vivibilitat“, accepten  implícitament que alguns no viuran o si aconsegueixen  sobreviure, ho fn en condicions que no són no són suportables, i que no haurien de ser acceptades.

(1) L’autor de Gender Trouble, el Discovery (2005). Trad. Anglès per Architexte.