Entrevista a Joan Marcet: “El menyspreu independentista per tot el que ve d’Espanya és populista”

Convergència ha experimentat diverses refundacions i totes elles estan en el llibre Auge y declive de la derecha  nacionalista. Del Palau de la Música al PDeCAT (Editorial Catarata), on Joan Marcet (Sabadell, 1950) dissecciona la història d’un partit en declivi que ho va ser tot a Catalunya.

Marcet, professor titular de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del Consell Acadèmic del CEVIPOF-SciencesPo-Paris, va ser diputat del PSC al Congrés. Allunyat de  la brega  política que assegura no trobar a faltar, considera que les lleis de desconnexió que prepara el Govern català són “una gran anomalia“.

En el seu llibre, parla de les refundacions de CDC. És un cas particular dins de la política?

Tots els partits tendeixen a posar-se al dia i anar construint el seu cos doctrinal. Però el cas de Convergència és una mica atípic. Des dels seus inicis i durant un període molt llarg va estar marcat per l’hiperlideratge de Pujol, al qual ningú s’atrevia a portar-li la contrària. Quan veu que s’acosta el seu final, busca un successor. I com que en el camí deixà a molts possibles hereus, com Roca, Macià Alavedra, Cullell o Duran (competidor i soci alhora des de 1979), busca aleshores una persona del seu entorn, amb la qual ha travat confiança, que és Artur Mas. I aquí comença una certa reorientació ideològica, que es concreta amb el pas a l’oposició de CiU el 2003.

Durant anys va quallar la idea que CDC era Catalunya.

CDC sempre ha tingut voluntat d’anar més enllà de les seves pròpies sigles i identificar Pujol amb Catalunya. Una simbiosi de Pujol i el partit de Catalunya. El partit nacional de Catalunya.

S’ha mantingut aquesta idea?

Som en una altra dimensió. El PDeCAT s’ha creat per moltes raons, amb nous dirigents i una militància renovada, però amb Artur Mas encara president del partit. Però encara no han creat un corpus ideològic i programàtic, que suposo elaboraran per a un nou procés electoral.

S’atreviria a dir en què es convertirà?

CDC sempre s’ha mirat de reüll amb ERC. Des del principi, quan veu un partit històric que no se sap quin paper jugarà. En els vuitanta li van fer l’abraçada de l’ós i van absorbir el seu electorat i gairebé el partit. Després van veure en ERC un competidor perquè va anar penetrant en els àmbits electorals de CiU. El PDeCAT ha de situar-se de nou com el gran partit de centre-dreta, catalanista però no estrictament independentista? Ho veig difícil, ja que seria fer un pas enrere, i els que tenen les regnes del partit són persones que ja han fet la transició de l’autonomisme al sobiranisme. Això té difícil marxa enrere. Hi ha un espai buit que serà difícil d’omplir.

-Hi ha qui pensa que ERC pot omplir aquest espai de centralitat …

Oriol Junqueras no ho té fàcil. Mai ha amagat que té una vocació independentista, amb una orientació una mica més social, no està situat al centredreta, sinó en el centreesquerra. Ocupar l’espai central amb la força amb què ho va fer CDC és difícil. ERC serà un partit important, tots els indicis ho indiquen, i tindrà un paper destacat en el desenvolupament de Catalunya. Però no se sap si serà una Catalunya que jugarà un paper en la política espanyola o estarà en una òrbita diferent.

Convergència va néixer o es va fer independentista?

CDC sempre s’ha definit com a nacionalista, mentre que el catalanisme és un sentiment transversal. Pràcticament totes les opcions polítiques, inclòs el PP, tenen aquest element. Potser Ciutadans va ser el partit que va néixer amb menys vocació, però també s’ha anat modulant. El nacionalisme, en canvi, és una opció política clara. Però en un principi es va entendre com un mitjà d’arribar a les més altes cotes d’autogovern dins d’Espanya. I contribuir a la governabilitat d’Espanya.

Quan comença a canviar això?

Amb la ruptura entre CDC i UDC deguda a la deriva independentista dels convergents. Convergència mai va tenir empatx a ajudar al PP i al PSOE a governar, però ha anat evolucionant en funció dels seus interessos electorals. De 2003 a 2010, el trànsit cap al sobiranisme es fa de forma gradual, empès per forces internes, sectors més joves, i també per la competència amb ERC, que li treu electorat.

L’espoli del Palau de la Música també seria determinant …

És un element que va col·laborar a la imatge deteriorada de CDC i a la necessitat de fer un tallafocs respecte a l’etapa de Pujol i el seu entorn. És un element més al costat del cas 3%, o la mala praxi en el finançament del partit.

Comenta en el seu llibre que l’independentisme té elements de populisme.

Hi ha elements clarament populistes. Jo sé que això pot molestar, però també es diu d’altres partits i no passa res. Hi ha elements molt visuals que ho demostren, com que Artur Mas es posés al capdavant de la gran manifestació el 2012, convoqués eleccions i es presentés amb el lema “la voluntat del poble“. Una imatge messiànica que apel·la al populisme. També ho és estar enxampats ara per una majoria parlamentària tan minsa com la CUP. Com a constitucionalista em preocupa el menyspreu pel que ve d’Espanya, que també és populisme. Criticar reiteradament la qualitat de la democràcia espanyola i assegurar que la independència seria la panacea, és el que defineix aquests tints populistes.

Un estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB, que vostè va dirigir, va publicar un informe titulat “O catalanistes o fatxes? La influència de l’eix nacional sobre la percepció dels partits catalans en l’eix esquerra-dreta”. Creu que aquest missatge ha calat a Catalunya?

L’independentisme creu que té una superioritat moral respecte a altres opcions, cosa que passava històricament amb l’esquerra a Europa. I hi ha unes altes dosis d’intolerància respecte a aquelles persones que no combreguen amb aquest ideari. Això és el que provoca aquesta confrontació entre dues visions de Catalunya, que ni una ni l’altra són unívoques. Hi ha matisos en ambdues opcions.

En el seu llibre qualifica Artur Mas de tecnòcrata. Aleshores Puigdemont què és?

És una persona amb una trajectòria professional relativament curta en el món del periodisme subvencionat. Em resulta difícil qualificar-lo, perquè no el conec prou. Salta d’alcalde de Girona a president de la Generalitat per a sorpresa de propis i estranys.

Vostè és professor de Dret Constitucional, què opina de la tramitació oculta de la llei de transitorietat (coneguda com de desconnexió) que planegen les formacions independentistes?

Des d’un punt de vista jurídic és una anomalia total. És impensable que una cosa que ha d’estar en vigor en unes poques setmanes es guardi amb pany i clau i es robi a les formacions polítiques del Parlament de Catalunya per impedir el debat. Des del punt de vista polític,  que cadascú ho valori, però des del punt de vista jurídic, és totalment insòlit. El sorprenent és que es pugui pensar en un referèndum per al setembre sense saber amb quina base legal i organitzativa, o quin és entramat electoral que es vol realitzar. Tot és una gran incògnita.

La sortida és la reforma de la Constitució?

El mecanisme de reforma està previst en la mateixa Constitució i només cal aprovar-lo. Ja s’ha reformat dues vegades en els últims mesos. L’única cosa és posar-se d’acord en l’abast. O és una reforma profunda, donant una orientació federal o territorial, actualitzant els aspectes que han quedat desfasats en el terreny dels drets o les institucions, com pot ser la Corona, que són opcions que plantegen Podemos o PSOE. O busquem quelcom més breu i concís sobre un nou encaix de Catalunya a la Constitució. És a dir, la famosa proposta d’Herrero de Miñón d’introduir una disposició transitòria que contempli la singularitat o excepcionalitat de Catalunya, segons una visió plurinacional d’Espanya. El que cal és que es posin d’acord les forces polítiques. Algú ha dit que “al final caldrà votar, però votar un acord, no un desacord“, que és el que ara està damunt de la taula.

Troba a faltar la política?

-És difícil apartar-se del tot de la política. Com a constitucionalista i politòleg no he pogut apartar-me’n.

Em referia a la brega de la batalla parlamentària.

La brega de la batalla sí que no la trobo a faltar en absolut.