Les dues agrupacions principals del sobiranisme català, Esquerra Republicana i la coalició electoral Junts per Catalunya, estan abandonant l’independentisme exprés, sense que el seu públic se n’adoni, magnetitzat com està per la intensitat dels discursos emocionals.
Molta gent sobiranista sap que les coses no s’han fet bé, però a hores d’ara preval la mobilització davant unes eleccions crucials. Recordo la breu conversa que vaig mantenir fa unes setmanes amb un amic independentista a Badalona. Ens coneixem des de fa anys, ens apreciem i gestionem la discrepància. N’hi va haver prou una cruïlla de mirades. “No em diguis res. Ja sé el que penses. És possible que hàgim comès un disbarat, però és el nostre disbarat. Ara l’important és que tothom vagi a votar, perquè ens voldran laminar a tots, als independentistes i també als que encara seguiu creient que Espanya podria ser diferent “, em va dir. Són molts els que pensen així. Saben o intueixen que s’ha comès una equivocació, però no volen veure’s humiliats.
Els números canten. El 60% dels catalans es manifesta en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució (quatre punts més que al novembre), segons l’enquesta de GAD3 que publica avui La Vanguardia. El 53% considera presos polítics als consellers empresonats. Aquest mateix 53% considera que Carles Puigdemont segueix sent el president legítim de Catalunya. El 41% dels catalans opina que el principal responsable de la situació creada és el Govern d’Espanya. Un 39% afegeix que aquesta responsabilitat està compartida pel Govern de la Generalitat, i només el 19,5% creu que s’ha de culpar exclusivament a les autoritats catalanes. No són números per a una gran cerimònia d’autocrítica col·lectiva amb cendra al front. La fugida de Puigdemont a Bèlgica no aconsegueix l’aprovat – el 53,7% la desaprova -, però el fugitiu a Brussel·les aconsegueix una adhesió del 40%.
El periodista Puigdemont és un addicte a l’actualitat. Comunica sense parar i alça el to per no passar desapercebut. S’adreça molt intencionadament al públic d’Esquerra. Perfora cada dia el prim envà que separa els electors de CDC i ERC. Els vol unificar. El seu propòsit sembla evident: anirà a la creació d’un Partit Nacional Català, a imatge i semblança de l‘Scottish National Party. Tornar al primer pal de paller de Jordi Pujol. Als professors Joan Manuel Tresserras i Enric Marín, teòrics d’una nova centralitat política en mans d’ERC, els ha sorgit un inconvenient amb què no comptaven. Amarrat a Twitter des de primera hora del matí, l’home d’Amer apareix com el candidat amb més preferències (25%), molt per sobre d’Oriol Junqueras, reclòs a la presó d’Estremera amb paper i bolígraf. Puigdemont té al seu favor la tradició presidencialista de la Generalitat i la força argumental del legitimisme.
La campanya és molt intensa, les incògnites són enormes, els nervis estan a flor de pell i l’espessor del bosc tapa el moviment de les branques en els programes electorals. Hi ha algunes novetats importants. En els programes de Junts per Catalunya i ERC ha desaparegut tota referència directa a la llei de Transitorietat Jurídica, aprovada pel Parlamente al setembre i concebuda pel jurista Carles Viver Pi-Sunyer com a llançadora per a un trànsit gradual a la independència. De llei a llei. Aquesta era la teoria, que requeria un moment de ruptura. Un moment en el qual se suposa que els Mossos d’Esquadra havien posar-se a les ordres de la incipient república. Un moment que no es va produir.
Junts per Catalunya i ERC no renuncien a la independència, però ja no apel·len a la ruptura unilateral. (El programa de la llista Puigdemont està redactat amb tons una mica més enèrgics). Les dues formacions proposen una negociació amb el Govern espanyol. Els seus objectius més immediats són l’aixecament de l’article 155, la llibertat dels detinguts i la revocació dels processos penals. “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia“.
Insòlit retorn al lema de l’Assemblea de Catalunya en els anys setanta. La CUP, el partit dels independentistes irreductibles, el critica: “La idea d’un trànsit a la independència de llei a llei ha desdibuixat el procés d’autodeterminació. Les institucions que volíem superar apareixen ara com a institucions a defensar “.
Un temps s’esvaeix. Viver Pi-Sunyer, antic vicepresident del Tribunal Constitucional, manté un estricte silenci. Els que van creure veure a la disrupció anglosaxona (Brexit i victòria de Trump) una finestra d’oportunitat per a la independència catalana, també callen davant el garrafal error comès. Hi ha poques veus autocrítiques, a l’espera dels resultats electorals. Ahir, el professor Carles Boix, figura de relleu en el sobiranisme, va escriure el següent: “Pablo Iglesias té raó, hem despertat al monstre“.
