L’octubre del 2014 serà un mes per als historiadors. L’octubre serà mes de referència quan es pugui analitzar amb més deteniment la cascada d’esdeveniments del Codi 11-9-11. La política espanyola ha patit pèrdues estructurals aquestes últimes quatre setmanes. L’Avinguda de la Incertesa s’està creuant amb l’Avinguda de la Recuperació.
La imparable cadena d’escàndols i despropòsits està provocant una enorme inflamació social; un disgust profund, profund i difícil de reparar. La millora del marc general de l’economia, si es confirma, encara que sigui amb algunes previsions lleugerament a la baixa, no provocarà un miracle social en dotze mesos. És molt difícil que això passi. No hi ha temps per a això. No hi ha temps històric. El temps polític no juga a favor del cel clar. I el temps mediàtic és terrible. El temps mediàtic és una màquina perforadora quan les coses van malament. Hi ha massa malestar acumulat.
El poble aguanta a Espanya, aguanta molt, fins al dia en què esclata. La gent ha resistit estoicament la devaluació interna i no se sent recompensada material i moralment pel Poder. S’han perdut llocs de treball, bons salaris i expectatives generals de millora i a canvi, les classes dirigents ni tan sols han donat com a resposta la implantació d’un mínim franciscanisme. No hi ha ètica de la reculada a Espanya. Tampoc n’hi ha a Europa. És molt difícil d’articular una ètica de la reculada. La fracció més desvergonyida i exhibicionista de les classes dirigents ha seguit de gresca mentre la gent ho passava malament.
Espanya ha executat la devaluació interna que li exigien Alemanya i els òrgans financers internacionals, però ho ha fet a saco paco, com diuen els joves a Madrid, sense una acurada planificació de pactes socials i polítics que actuessin a manera d’amortidor. El Partit Popular només davant la crisi, confiant en el pas del temps i en l’efecte balsàmic i miraculós de la millora econòmica. “Espanya s’enfonsa i el PP l’aixecarà”, va dir Cristóbal Montoro al tram final de l’anterior legislatura. Llenguatge d’una altra època. Retinc una altra frase. Les paraules que un matí vaig sentir a l’economista Luis de Guindos, quan encara governava José Luis Rodríguez Zapatero, durant un esmorzar amb periodistes de La Vanguardia: “Aquesta crisi s’endurà per davant a l’actual Govern, i pot acabar amb al següent”. Guindos, evidentment, no ha tornat a repetir aquesta frase. S’ha fet una devaluació interna amb poca anestèsia, la gent ha aguantat estoicament -ni una vaga general, només un o dos simulacres de la mateixa- i ara que ve la factura social cal evidents dificultats per a gestionar-la políticament. Podem assistir a un final agònic de la legislatura.
El desgast dels dos partits principals és molt gran. Emergeix amb força la proposta rupturista i radical-democràtica de Podem, més corrent d’opinió que partit, per ara. Els sondejos qüestionen la continuïtat del Partit Popular al front de Madrid i València, territoris bàsics per a l’hegemonia política del centredreta espanyol. Alcaldes, regidors, presidents regionals i provincials veuen venir les eleccions locals de l’any 15 com un autèntic calvari. Quadres intermedis del PP comencen a demanar, o suggerir, la convocatòria d’un congrés extraordinari del partit abans de maig per rentar-li la cara al PP i afrontar així els comicis locals amb una mica més de força. La dreta tem el pantà i el PSOE encara no sap si el seu nou líder qualla. Hi ha nervis. Hi ha molts nervis. L’octubre ha estat un mes de canvi d’escala.
I a l’interior d’aquest quadre nerviós s’estan cometent nous errors respecte a Catalunya, on CiU no recupera pols electoral malgrat el tenaç ascens d’Artur Mas al seu calvari. L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, donada a conèixer ahir, reafirma a Esquerra Republicana en primera posició i deixa CiU amb 17 o 18 diputats menys que el novembre del 2012, quan en va perdre 12. Fosca perspectiva. El ‘Partit del President’, el projecte de refundació accelerada de Convergència Democràtica de Catalunya, no ho tindrà fàcil. CiU no ha estat engolida de manera irreparable per l’escàndol de la família Pujol, però el cràter Pujol és profund i emetrà radioactivitat durant molt de temps.
La impugnació governamental de la consulta ‘alternativa’ és una equivocació que el pròxim dia 9 farà sortir al carrer a gent que ni tan sols és sobiranista. En lloc de deixar escapar el vapor, es pretén precintar l’olla. En lloc d’apaivagar, es torna a tensar la situació, perquè després d’un mes d’octubre infernal cal treure el focus de la corrupció i col·locar-lo en un altre lloc. Després d’un mes d’octubre terrible es vol que el focus es quedi quiet a Catalunya, mina d’or per als partidaris de la polarització constant. Jo no donaria per segur un inexorable ‘xoc de trens’. Caldrà estar molt atents als petits moviments de la propera setmana. Però la Protesta General Catalana està en marxa.
I és un greu escàndol el succés Trias. Si l’acusació de posseir un tresor amagat a l’estranger s’hagués demostrat certa, l’alcalde de Barcelona hagués hagut de dimitir immediatament. En contra del publicat pel diari ‘El Mundo’, mitjançant filtració governamental, la banca suïssa UBS ha negat que en els últims deu anys hagi tingut un compte a nom de Xavier Trias Vidal de Llobatera, certificant que la presumpta compte 7651162-345.954 ni tan sols pertany a la seva numeració. Algú ha enganyat els denunciants. Algú ha enganyat els filtradors. O algú ha fabricat una acusació. Estem davant d’un assumpte molt greu. L’intent d’implantar a Espanya les tècniques russes per la mort civil de l’adversari polític -el cèlebre ‘kompromat‘ ha de ser denunciat i eradicat. Qui repararà el dany?
