I ara què? Aquesta és la pregunta que avui es fa molta gent a Catalunya i a la resta d’Espanya. I ara què? La primera resposta crec que ja està donada: el Govern de la Generalitat ha deixat en suspens la campanya de la consulta, obeint al Tribunal Constitucional, i milers de persones s’han concentrat davant dels ajuntaments de gairebé tot Catalunya en senyal de protesta per la suspensió de la mateixa.
Hi haurà gestos polítics, com el d’ahir al Parlament, però no es prendrà cap decisió que posi als funcionaris de la Generalitat i de l’administració local en risc d’inhabilitació. Els funcionaris, no està de més recordar-ho, són la baula feble de l’actual cadena de tensions. Aquesta és una de les claus del moment. És més fàcil expedientar i inhabilitar un funcionari, que actuar penalment contra els diputats del Parlament o els membres del Consell Executiu de la Generalitat.
En termes materials la consulta es troba en aquests moments paralitzada. Sabem quina ha estat la primera i fonamental resposta de la Generalitat -no sense una viva discussió interna al Consell Executiu, de la qual La Vanguardia ha informat amb molta concreció-, però moltes preguntes segueixen en peu. ¿Què passarà en els pròxims dies i setmanes?
Tot indica que acreixerà la soterrada pugna entre els partits catalanistes, principalment entre CiU i ERC, les dues forces que ara es disputen el lideratge electoral en les enquestes. En els propers dies i setmanes veurem com el combat de judo que vénen protagonitzant CDC i ERC es fa més intens. Si el crit de la gent congregada davant dels ajuntaments és “volem votar” (“volem votar”) i el Govern de la Generalitat no vol creuar les línies que podrien conduir a la inhabilitació de molts funcionaris, la convocatòria d’unes eleccions anticipades de caràcter excepcional cobra força. Les urnes són sempre molt millors que els carrerons sense sortida.
El ‘Partit del President’
Artur Mas té la clau d’aquestes possibles eleccions anticipades. El president encara no s’ha pronunciat públicament sobre això insisteix, això sí, que els catalans acabaran votant-, però alguns dels seus batedors ja ho estan fent. Carles Viver i Pi Sunyer, exvicepresident del Tribunal Constitucional entre 1998 i 2001 i actual president de l’òrgan assessor titulat Consell Assessor per a la Transició Nacional, porta diversos dies pronunciant-se obertament en aquest sentit. “Les eleccions plebiscitàries són millor opció que una consulta problemàtica”, ha dit. El jurista Viver i Pi Sunyer, un dels principals enginyers de la reforma de l’Estatut, no és en aquests moments un personatge de segon ordre en l’entorn de Mas.
El ‘Partit del President’, del que porto parlant de fa diversos dies, va prenent cos. El missatge comença a ser nítid: Mas ha complert el seu compromís, però no vol portar Catalunya contra les roques d’una crisi institucional sense precedents. L’única alternativa raonable és convocar a la gent a votar en l’únic marc permès per la llei. Eleccions anticipades entre gener i febrer. Candidatura unitària del sobiranisme, com més unitària millor. Aquesta és l’estratègia principal del grup dirigent català.
El ‘Partit del President’ no trigarà a proposar una llista unitària, amb ERC i independents, oberta a altres formacions. Una llista unitària que en cas de triomfar situaria la política catalana a les portes de la nova legislatura espanyola, en la qual probablement cap partit obtindrà la majoria absoluta a les Corts. Una candidatura unitària que podria tenir cert reflex en les municipals de maig del 2015 i que podria tornar a formular per a les eleccions generals espanyoles. Estaríem davant d’una certa reedició de la Solidaritat Catalana de l’1906. L’acte de dissabte passat al Palau de la Generalitat -firma del decret de convocatòria-, perfectament mil·limetrat en les seves formes, obeïa a aquest objectiu. El Partit del President. El Partit de la Sobirania. La gran coalició unitària. La nova Solidaritat Catalana, diguin-li com vulguin. El dia anterior havia mort, de manera aspra i terrible, la CDC de Jordi Pujol. L’endemà, el grup dirigent de CDC intentava renéixer, projectant a l’horitzó una nova formulació: la gran coalició sobiranista.
(La Solidaritat Catalana va ser una inèdita coalició catalanista, formada per nacionalistes, carlins i republicans, liderada per Enric Prat de la Riba, que va arrasar en les eleccions generals i provincials del 1907. Va conquistar 41 dels 44 escons que es triaven, va ferir de mort als vells partits dinàstics i va obrir el camí cap a la Mancomunitat de 1914, primera experiència de govern regional a Espanya).
A Esquerra Republicana no li interessa la gran coalició. ERC lidera avui les enquestes. Oriol Junqueras, actual líder del vell partit del triangle, ha gaudit fins ara d’una excel·lent avantatge tàctica: ha aparegut davant els seus electors com un insubornable sobiranista, sense cap tipus de desgast. Ni governa, ni exerceix d’oposició. És el ‘vigilant’. ERC espera que es consumeix el desgast de CiU, agreujat pel fulminant caiguda de la figura de Jordi Pujol, i pretén heretar part del seu electorat sense pagar impost de successions. CiU millor dit, CDC – li respon amb una maniobra envoltant: candidatura unitària per a unes eleccions excepcionals.
ERC, parsimoniosa, espera amb un cabàs enorme a que arribin les eleccions municipals. No vol la candidatura unitària, però tampoc vol presentar-se pel seu compte en unes eleccions anticipades al Parlament. Podria ser el partit més votat -això diuen les enquestes-, però l’espanta aquesta perspectiva. Ara no vol guanyar. Ara, no. Ara vol incrementar el seu poder local -en aquests moments escàs- i si és possible, conquerir l’alcaldia de Barcelona. Si guanyés ara, s’invertirien les tornes. En el poltre de tortura de la comunitat autònoma de Catalunya estaria Oriol Junqueras. Seva seria la responsabilitat de negociar cada mes amb Cristóbal Montoro el pagament de les nòmines de la Generalitat, ja que l’autonomia catalana es troba fàcticament intervinguda per l’Estat espanyol. Un escenari de malson per a ERC. Quan un partit està en posició de guanyar i no desitja fer-ho, comença a tenir un problema.
ERC té, a més, un altre motiu, per no voler convertir-se en annex del ‘Partit del President’. Esquerra comença a tenir una forta competició a la seva esquerra: la CUP i el magma que gira al voltant de Podem, que pot cristal·litzar-se en la candidatura municipal Guanyem Barcelona. Com veiem, la pugnacitat interna catalana és enorme. Tot el sistema polític català està en l’aire en aquests moments. Prenguin nota els lectors de la resta d’Espanya, alguna cosa similar, encara que amb menys intensitat, segons els casos, pot ocórrer en molts llocs del país en les municipals i autonòmiques del 2015. El 15 serà un any complicat. Les eleccions locals del 15 vénen enverinades.
La posició d’ERC és avui tàcticament complicada. Com eludir la maniobra envoltant de la presidència de la Generalitat, sense defraudar la gent que vol expressar en les urnes, ara, el seu desig de canvi? Com diferir aquest moment fins a les municipals? ERC ha aconseguit una notable influència en la política catalana, però no té la clau de la legislatura. Si retirés el seu suport a Mas, aquest podria continuar governant fins al 2016, bé prorrogant el pressupost, bé amb el suport del PSC, que ja ha manifestat la seva disposició a això. Si l’opció de la candidatura unitària no avança, Mas explorarà la possibilitat d’una candidatura àmplia, amb independents -sense ERC-, o esgotarà la legislatura. La mutació de Convergència i Unió ha començat. Vagin oblidant-se d’aquesta marca electoral.
Influent Ernest Maragall
Queda una altra opció, que aquests dies ha començat a circular. Queda la idea d’Ernest Maragall, el fidel germà de Pasqual Maragall, el seu alter ego polític: oferir a Mas la constitució d’un govern de ‘notables’ que gestioni la Generalitat fins al final de la legislatura d’acord amb un programa prèviament pactat pels partits, mentre el cicle electoral ordinari -municipals el maig del 2015, generals el novembre del 2015 i catalanes l’octubre del 2016-, redibuixa el mapa polític català i defineix les noves relacions de força. Un govern d’unitat, presidit per Mas, amb personalitats independents. Ja que la idea ja ha estat esmentada aquests dies a la premsa, concretament a El Periódico de Catalunya, crec que és de justícia reconèixer l’autor de la proposta. Cal donar a Ernest el que és d’Ernest.
Aquesta fórmula va ser ideada per Ernest Maragall fa dos anys, immediatament després de les eleccions de novembre del 2012, en què el sobiranisme va guanyar, amb un lideratge debilitat.CiU va perdre dotze diputats i Mas va quedar mig noquejat. “L’única solució que veig és un govern tècnic, un govern d’independents, de personalitats de prestigi, que executi un programa pactat, mentre la política es redefineix”, em va comentar Ernest Maragall, a Barcelona, unes setmanes després de les eleccions del 25 de novembre del 2012. Seu és el copyright des de fa dos anys.
Una fórmula a la italiana, de molt difícil execució. Molt entrenats en l’art de fer i desfer governs, els italians han donat nom a diverses fórmules per transitar les crisis polítiques. La proposta Ernest Maragall se situaria entre el ‘govern tècnic’ i el que ells anomenen un “govern de decantació”: un executiu amb personalitats no vinculades directament als aparells dels partits, amb un programa pactat per aquests, amb la missió de governar , mentre les relacions de força es “decanten”. En poques paraules, un parèntesi respectable.
Ernest Maragall ha estat i és un home important en la política catalana. Sostinc des de fa temps que els germans Maragall han de ser contemplats com una unitat política. El codi 11-9-11 tampoc s’entén sense els germans Maragall. Un article d’aquesta sèrie estarà dedicat a la forta empremta dels germans Maragall. Prometo escriure aviat.
Ernest, al capdavant de Nova Esquerra Catalana, un petit partit de socialistes dissidents del PSC, favorables a la sobirania, treballa ara per la consolidació d’una ERC ampliada, com a nou eix rotor de la política catalana i com a força motriu d’un centre esquerra català de grans dimensions, sense vincles orgànics amb la política espanyola. Una ERC ampliada que reemplaci CiU com a força hegemònica, per un llarg període de temps. ERC, més els socialistes dissidents, reproponiendo en les properes eleccions municipals l’aliança Esquerra Republicana-Unió Socialista de Catalunya que el 1931 va arrasar en els principals municipis del país i va deixar a la Lliga de Francesc Cambó -massa compromesa amb la Monarquia decadent- fora de combat. La coalició ERC-USC va ser imparable en 1931. Aquest és avui el patró de treball d’Oriol Junqueras i Ernest Maragall. Les europees van ser un primer assaig i els va sortir bastant bé. És fascinant veure com la història tendeix sempre a repetir-se, sense que mai s’acabi de repetir. ERC, de nou en aliança amb els socialistes desvinculats de Madrid.
Abans de endinsar-se en la boira del seu actual malaltia, Pasqual Maragall va entreveure aquesta possibilitat i li va donar un nom: Partit Català d’Europa. Ernest dibuixava els plànols, Pasqual escrivia el relat. El Partit Català d’Europa, versió catalana del Partito Democratico italià, un centre esquerra ampli, molt ampli, sense dependència orgànica del PSOE. Aquesta era la idea dels germans Maragall.
Una idea potent que avui no sembla una fantasia. El grup dirigent de CDC, atordit per l’ensorrament fulminant de Jordi Pujol, respon amb el ‘Partit del President’, al qual també podríem anomenar el ‘Partit de la Sobirania’, que podria acabar sent el mateix, sense ser exactament el mateix: una gran coalició sobiranista lleugerament orientada al centreesquerra, amb un paper preponderant per als quadres de CDC, un cop enfonsada la vella nau pujolista.
Tot bastant italià. Ja va dir Josep Pla que Catalunya és la regió més occidental d’Itàlia. Maniobres italianitzants, però de tant mirar cap a Llevant, ha qui també ha vist les costes de Grècia: l’esquerra de l’esquerra voldria reproduir a Catalunya l’èxit de la Syriza grega, el dinàmic partit anti-austeritat que avui encapçala les enquestes en aquell país. La candidatura Guanyem Barcelona va en aquesta direcció.
Model italià, model grec… estem sens dubte davant d’una victòria pòstuma i irònica, molt irònica, del Noucentisme, aquell moviment cultural burgès, el naixement coincideix, en 1906, amb la Solidaritat Catalana, que cridava a Catalunya a un programa modernitzador inspirat en les grans corrents clàssics del Mediterrani.
A Catalunya s’estan redibuixant moltes coses, sense que s’entrevegi encara una perspectiva clara. Potser la Catalunya política estigui generant complexitat per sobre de les seves possibilitats reals de gestionar-la.
