Raimon Obiols: L’apunt del dia/223 (Les obsessions saludables)

Les obsessions saludables

11 de setembre de 2023

Pietro Nenni va ser una una figura central – amb De Gasperi, Togliatti, Saragat, La Malfa – del retorn de la democràcia a Itàlia, una vegada vençut el feixisme. Essent ministre, en el període constituent, Nenni va haver de cedir a l’escriptor Ignazio Silone la direcció del Avanti!, el diari del partit socialista italià. Aquella renúncia li va  saber greu.  El 25 de juny de 1945 va anotar al seu diari:  «Em fa por habituar-me  a fer d’home de govern. Sóc periodista, periodista hauria d’haver restat, i periodista hauria de morir“. 

Això deia, d’ell mateix, l’exponent més destacat del socialisme italià d’aquells moments; un home que duia al darrere vint anys de lluita tenaç contra el feixisme, al seu país, a l’exili, a la guerra d’Espanya, a la resistència francesa (amb la seva filla Vittoria, que morí a Auschwitz-Birkenau).  

Aquell «només sóc periodista», era fruit d’un moment de nostàlgia, de decepció (el front d’esquerres acabava de perdre les eleccions davant la democràcia cristiana), de falsa modèstia, de coqueteria? O bé es pot llegir en aquella anotació «alguna cosa més profunda», com es demanava Sergio Zavoli en un perfil pòstum del dirigent socialista?  La resposta, deia Zavoli,  es podia trobar en unes paraules de Pietro Nenni durant el congrés socialista de Roma de 1948: 

«No em sento un home de parlament, ni un home de govern, ni,  menys encara, un home d’Estat, sinó  un militant de la classe treballadora amb una sola esperança: que, el dia que jo mori, els treballadors puguin dir que ha mort un dels nostres, un que se sentia com nosaltres, que va lluitar amb nosaltres, que no ens va abandonar mai». 

Davant la fallida dels homes polítics que renuncien a arrels i principis, a Nenni  l’horroritzava, i no volia de cap de les maneres, que algú, en algun moment, llegint o escoltant les notícies,  pogués exclamar-se: «Nenni, anche tu…», «Nenni, tu també…». 

Va conservar, durant la seva llarga trajectòria política (amb els encerts i errors corresponents), aquesta obstinació. Més que la pruïja de tenir raó en tot moment (qui en pot presumir?), optà per mantenir la fidelitat als seus orígens i a la  seva gent, fins al final. Saludable obsessió.