La conferència de presidents es pot caricaturitzar com el Fitur de les autonomies ( Fitur és la gran fira de turisme que se celebra cada any a Madrid). Divuit banderes a la porta del Senat. Tot el carrer que porta a la plaça de la Marina Española ocupada per les unitats mòbils de les televisions autonòmiques. Un munt de periodistes. El primer any, sota el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, les disset compareixences van tenir lloc a la mateixa hora perquè ningú no tingués privilegis. El privilegi, aquest gran tema espanyol.
La conferència de presidents es pot llegir com una paròdia del Bundesrat alemany. És el semifederalisme que el Partit Popular està disposat a acceptar en la seva fase actual de minoria parlamentària. És un dels marcs de la política de concertació entre el PP i el PSOE, que en aquests moments constitueix el veritable eix de la legislatura. És, també, un missatge d’estabilitat. El mosaic territorial més o menys en ordre, amb la tensa excepció catalana i la singularitat basca. L’estabilitat espanyola no és una broma si tenim en compte el panorama europeu actual.
La conferència de presidents és un invent de Zapatero que s’inspira en els països federals. La primera sessió va tenir lloc el 28 d’octubre del 2004. No hi va faltar ningú –hi van assistir Pasqual Maragall i el lehendakari basc Juan José Ibarretxe– i va estar a punt d’acabar com el rosari de l’aurora. Els populars no estaven disposats a donar treva a un home que consideraven “president per accident”. Les quatre conferències que va convocar Zapatero van ser molt tenses. Mariano Rajoy va estar a punt d’arxivar-les, però finalment ha considerat que poden ser-li útils.
Ara el PP està reinventant la conferència de presidents com a mecanisme de concertació amb el PSOE. És un aparador en què les absències del País Basc i Catalunya –ahir, per primera vegada– dibuixen el mapa polític que hi ha realment. Els nacionalistes bascos pressionen de cara a la negociació dels pressupostos de l’ Estat. I els sobiranistes catalans tenen un greu problema escènic davant d’uns mesos elèctrics que culminaran amb la convocatòria d’eleccions entre el setembre i l’octubre, si no abans.
A la conferència d’ahir es va obrir una discussió important. Inèdita en seu institucional. Els presidents socialistes de València, Andalusia, Extremadura i les Balears van acusar la Comunitat de Madrid de fer dúmping fiscal aprofitant-se de l’envergadura política i econòmica que li concedeix la capitalitat en un país en què les principals infraestructures obeeixen des de fa tres-cents anys el dogma radial. Madrid, quilòmetre zero, drenant recursos de les perifèries amb la seva fiscalitat rebaixada. És un tema importantíssim. És una de les qüestions nuclears de la discussió territorial. En què consisteix realment la igualtat entre els espanyols, tantes vegades invocada?
Segons expliquen fonts presencials, Cristina Cifuentes va entrar en tensió. La conferència de presidents es pot caricaturitzar, certament, però ahir va ser l’escenari d’un debat important que anirà a més. I el president de Catalunya no hi era, havent excusat la seva presència amb una carta amb faltes d’ortografia.
